Per començar, cal dir que el model sanitari al País Valencià ha sigut una mica fill de les promeses electorals que en cada moment han anat teixint un mapa de construccions d’edificis sanitaris sense respondre a necessitats reals. La conseqüència resulta obvia: un model inconnex, poc operatiu i car. En definitiva un carreró de difícil sortida.
Si fem un poc d’història, veurem que l’any 1995 el Partit Popular arribà al poder i començà la deriva mitjançant una iniciativa ideològica d’Antonio Burgueño. Producte d’aquesta unió fou la creació, l’any 1999, de l’Hospital d’Alzira (altrament dit de la Ribera) i l’inici d’un model sanitari de privatització basat en el model PFI (Iniciativa de Finançament Privada), un sistema de moda als anys 90 a Anglaterra però desaconsellat pels mateixos anglesos per l’excessiva càrrega econòmica, difícil control i manca de transparència. La criatura neix amb el nom de concessió administrativa (titularitat pública i gestió privada) i es confia el seu creixement a la UTE anomenada Ribera Salut i formada per Adeslas, les constructores Lubasa i Dragados, i el recolzament financer de Bancaixa, CAM i Caixa Carlet.
Els primers anys de vida, fins al 2002, tingué pèrdues. Adeslas havia deixat clar que en cas de pèrdues, aquestes serien assolides pels accionistes, però la Generalitat, compromesa per la seva paternitat, rescatà l’hospital i el tragué a concurs de nou. Paradoxalment el nou adjudicatari fou… de nou Ribera Salut, però amb unes condicions millorades: s’inclogueren els centres de salut del departament i s’apujà la taxa per cap. A partir d’aquest moment sols han existit guanys.
Aquesta situació de paradís sanitari produí ràpidament un augment de la família, amb els nouvinguts hospitals de Dénia, Torrevella, Elx i Manises, tots en funcionament en l’actualitat, i els hospitals de Llíria i Gandia, acabats però closos. Aquestos hospitals públics amb gestió privada disposen de recursos i tecnologia més actualitzats i competitius que la resta de la xarxa pública. I a més a més, amb la Ressonància Nuclear també privatitzada, cal pagar per aquest servei a banda.
La competència realment deslleial d’aquest model produí un fenomen curiós. A tall d’exemple, l’increment dels parts a l’Hospital d’Alzira fou d’un 125% sols per oferir anestèsia epidural, que no era possible a la resta d’hospitals públics de l’entorn. Aquest increment de parts procedents d’altres departaments era facturat a banda a la Conselleria de Sanitat. Els accionistes deurien d’estar meravellats. Actualment el projecte de la Conselleria de Sanitat és acabar de privatitzar tota la sanitat valenciana; projecte aturat pel moment mentre es resolen els problemes jurídics que semblen haver en la seva aplicació. Al rusc que suposa la Sanitat al País Valencià han acudit les mosques transformades en Bankia, Banc de Sabadell, Banc de Santander, la mateixa Ribera Salut i diverses entitats de capital de risc com Capio Sanidad, Mercapital, Vista capital i el producte de la terra Atitlan, empresa de capital risc vinculada a Juan Roig (Mercadona).
Amb aquestos corsaris moderns, la sanitat pública al País Valencià ho té magre.
A tot açò Antonio Burgueño, ideòleg del model Alzira, actualment és director general d’Hospitals del Govern de Madrid i principal responsable del programa de privatització de la Sanitat pública en aquesta regió. Son incansables. Realment no és per riure, sinó per plorar.
