Així i tot, no sempre en la Història s’ha condemnat i perseguit l’homosexualitat. Aquil·les estimava i es gitava amb el seu amic Patroclo en la Guerra de Troia. La poetessa Safo de Lesbos contrarestava la submissió i segregació de la dona grega amb l’afecte i acaronaments entre elles mateixes. Julius Caesar era conegut com la “Reina de Bitínia” per les seues relacions amoroses amb el rex d’aquell lloc, Nicomedes. Sant Agustí fruïa de la seua homosexualitat, o Paolo II, Papa a Roma en el S. XV, va morir al llit en acte sexual amb el seu amant; i, ironies del destí, el propi pare de la reina catòlica Isabel, Juan II, estava unit en relació homosexual al seu favorit Álvaro de Luna. Així és, si així ha sigut.
Per què l’odi a l’homosexual?… Potser siga un odi al distint, per tant, un atac a l’altre per afirmar la pròpia inseguretat del qui la professa: potser una manifestació i autoafirmació de la suposada masculinitat d’algú. Si així fóra, per què no vivim en pau i deixem viure a tothom! Homosexuals o heterosexuals, tots tenim un paper en la vida i una responsabilitat davant la llei, igual per a tots.
Ara bé, hem de tindre en compte que una cosa és la igualtat legal i una altra és la igualtat real. I per això és fonamental el tracte i l’educació en les cases i en les aules. No podem convertir tot un col·lectiu de persones homosexuals o transsexuals o bisexuals en uns éssers invisibles i invisibilitzats. Els hem de respectar com són i, tal com hem dit ja, hem de viure i deixar viure. Així és, si és així.
Bona nit, amables oients.
Jesús Moncho
