Arribe a casa després d’un sopar posterior a un bon concert del Rafa Xambó on ens ha posat a l’oïda tota la força de Shakespeare. Guaite els wassaps pendents i en el Grup de la direcció de Compromís, observe que s’ha disparat una alerta. Són les 00,39 h. Missatges desconcertants, Fran Ferri, diu que es vesteix i va cap a Burjassot. No cal que continue llegint, sé que passa. Mireia cap a la ràdio. Els periodistes del Grup Parlamentari estan intentar localitzar Morera. Mònica i Baldo ja estan disponibles i atenen als mitjans via telèfon (Mònica a sa casa amb la grip i a soles amb els seus fills diu que farà el que puga fins que algú es puga fer càrrec dels seus fills i puga acudir on siga), és ja la 1,08h.
Enric Cuenca (premsa) es planteja anar a casa de Morera a despertar-lo (el timbre del telèfon sembla que no compleix el seu comés), Fran Ferri arriba a RTVV (1,12 h.), ja estan tots els assessors del grup i els periodistes en el wassap informant i coordinant. Arribe a Burjassot i veig un grup de gent a la porta del darrere de l’edifici (l’entrada de Guantànamo, li diuen els treballadors), escolte crits de ràbia “feixistes!”, “vull entrar!”. 4 o 5 agents de policia observen des d’uns centenars de metres al costat de la seua furgona. Som unes 60 persones, entre treballadors o gent com jo que anem a tirar una mà, a reivindicar la dignitat d’un poble front a l’absurd. Pense en els esforços, lluites, detencions que va costar arribar a “l’autonomia” i establir elements com la RTVV que suposen la garantia de vertebració i pervivència d’un poble, de la seua llengua i de la seua cultura. Em ve al cap la notícia recent de que el Govern Valencià volia retallar l’Himne de l’Exposició i ironitze mentalment “en deixar Per ofrenar noves glòries a espanya” aquests, ja en tenen prou.
Un treballador ple de ràbia i impotència bandeja la tanca corredera que li barra el pas al seu treball, la tanca que li separa dels seus companys de feina, que li impedeix continuar la lluita per evitar el desficaci que fa dies, setmanes, que sap que el “seu” govern vol fer. La tanca per moments sembla que vaja a cedir i tombar i el vigilant mira amb esglai el que passa. “Què faré si tomba?” m’imagine que s’estarà preguntant.
Escolte aplaudiments, arriba Ferran Gadea (1,35 h.), el simpàtic i compromès actor de l’Alqueria Blanca. Telefone a Rafa Xambó, no sé si sabrà alguna cosa, el sorprenc ja a punt de gitar-se i pensa que estic gastant-li una broma. Diu que vé immediatament. Done fe que en menys de 15 minuts ja estava allà, no sé com s’ho feu!. Molta gent de Compromís, joves i no tant joves, estic orgullós del meu partit.
Arriba Vicent Mauri, incombustible, ens saludem i comentem què qui ens anava a dir fa uns pocs anys que arribaríem on hem arribat, que si reformes laborals, que si LOMQE, que si modificacions de lleis de seguretat pública, ara tancament de RTVV… estem retrocedint en drets i llibertats als anys en què ens coneguerem a les acaballes de la inexistent “transició”. Aquell AP hereu del franquisme, és a l’ADN de l’actual PP.
Fem cap a la porta principal, vaig xerrant amb Jordi Carrascosa, periodista d’esports i vell conegut de festes falleres, està indignat. Ell fou un dels primers represaliats per qüestió “ideològica” o “professional”, perquè alguns ho foren senzillament per això, per ser professionals i no plegar-se a determinades directrius.
Arribem a la porta principal, veig un wassap que informa que Blanco (EU) ja està al plató i des de dins ens demanen que fem un esforç perquè el màxim de diputats/des puguen accedir per estar dins i evitar el tancament.
2,05 h. la gent enganxada a la tanca exterior ha espentat i ha conseguit obrir un metre i escaig per on s’escolem en un tres i no res. El vigilant no ha pogut fer res. Tots fem via cap a la porta de l’edificació una vegada ultrapassada la tanca exterior, ens trobem amb 5 policies nacionals que ens barren el pas. Fran Ferri, com un meteorit ha aconseguit entrar dins de l’edificació. Comencen a ser ja nombrosos els mitjans de comunicació que han arribat. Fred, molt de fred. Estic satisfet, hem aconseguit que ja hi hagen diputats a l’estudi i una munió de gent que ha donat resposta immediata, allà estem, dins del recinte, per pressionar i fer vore que res no serà senzill.
Càntics?, més bé crits de ràbia. “Lladres” “es va acabar la dictadura popular” i amb eixe càntic escolte aplaudiments al meu darrere, em gire i veig com baixa per la costera que dona accés a la porta on estem, Morera, serien les 2,30h. més o menys. Els fotògrafs i periodistes l’envolten. Primeres declaracions.
A continuació, alguns treballadors de dins, en comunicació amb els de fora, estableixen complicitats per aconseguir que la gent puga anar accedint a l’interior i així, tant Morera com Xambó, per una finestra oberta “casualment”, podent accedir a l’edifici i al plató.
Continuem fora nosaltres. Fred, molt de fred. Moments i sensacions… de tant en tant fem proclames reivindicatives, recorde emotivament quan al bell mig del silenci glaçat, amb una mirada de complicitat amb Clara Ferrando, comencen a entonar l’Estaca i s’enganxen tots. El “si eeestiiirem tots ella caurà…” “i ens podrem alliberar…” pren una força emotiva descomunal.
Jordi Caparrós, la cara, el cos i l’ànima del BEA també ha aparegut amb companys/es. Piluca Soriano, la regidora de València que ha arribat fa una estona, sembla que amb el fred es faça cada vegada més petita, em subministra una cigarreta i em la fume (duia més de tres mesos sense fumar, jo). Junt amb la gent de Compromís, cada vegada som més, i menys treballadors (ells van entrant a poc a poc a l’edifici, per finestres, portes falses, etc), continuem amb les proclames, “Visca la tele!!! Lliure!!!”cride, i algú em toca el cap per darrere. Joan Vinyals el jove montserratí, més gran que el Micalet, ha arribat amb uns amics. Li comente com està la situació i li dic que un bon reflexe és la bandera espanyola què (junt a la valenciana i europea) presideix l’accés en un màstil gegantí, ja que esta totalment esfilagarsada, li assenyale la bandera, però… ha desaparegut, algú l’ha llevada.
Els policies no aguanten el fred i se’n van a l’interior de l’edifici i bloquejen les portes automàtiques, les mateixes que a l’endemà barraran el pas als seus companys en una imatge tragicòmica que voran milers de televidents. El fred, se’m fa més evident quan el meu mòbil declara la seua incapacitat energètica, em sent més aïllat.
Alguns dels que ens han acompanyat passades les 3 del matí, i quan el mercuri marca 1 grau, abandonen ja que a l’endemà entren a treballar. Els treballadors/es de RTVV van entrant a dins de l’edifici, l’accés cada vegada és més fàcil i la policia i els vigilants no poden (en alguns casos, no volen) controlar l’accés. Mauri i jo mateix, com Anna Peña i d’altres optem per estar a fora, com si forem un comando pel que poguera passar i també informar des de dins de la tanca als que arribaven. Entre ells, han arribat diputats i diputades d’altres formacions, al davant Mireia Mollà què tot el que té de jove ho té d’enèrgica. El plató ja ofereix un nucli interessant de diputats de resistència. Algú comenta que els han denunciat per “ocupació”. Nyas coca!, el món al revés, aquells que lluiten per la llibertat i continuïtat del mitjà, denunciats per ocupació!.
3 h. Ens arriba informació que els treballadors han impedit un primer intent d’accedir als liquidadors al centre de control per tallar les emissions. A continuació, han format un cordó davant el control central de la televisió perquè no entrara la policia, entre crits de “no es tanca”.
Cap a les 4 del matí ja hem ocupat l’habitacle dels vigilants i amb la seua complicitat, evitem la congelació d’alguns dels nostres membres corporals. Una trentena, si fa no fa, seguim en un parell de tablets, ipads o el que siga, la retransmissió en directe de “NOU”, nom eufemístic del mitjà moribund. Ens assabentem que el liquidador o botxí, el granota A. Hervàs, ha demanat el desallotjament dels treballadors/es que estan evitant l’accés per tancar la TV, i, a l’estoneta, al voltant de les 6,30 h., de la “botifarra” jurídica com a contestació a la seua pretensió.
Gran el periodista Rafa Molés i els seus càmeres, tota la nit polsant els batecs de la gent de l’exterior. Amb poca roba i sense condicions i ja dic, amb un inhòspit grau de temperatura, retransmetent en directe, ara sí i ara també, que si arriba algú, que si identifiquen a aquest, que si…. Veig a un càmera demanant, suplicant, un poc de calor, “d’on siga”, pel mal que li fan les mans.
Arriba el Coordinador del Grup Parlamentari, Dimas Montiel, el qual m’ajuda a comunicar-me amb el món exterior amb l’ajuda del seu mòbil i poder coordinar-me amb la meua companya corresponsable d’Organització Àgueda Micó.
Mauri i jo comentem que si mantenen les emissions fins les 9 o 10 del matí serà un èxit i un mal irreparable per als executors, ja que a partir de les 8 del matí, l’audiència és multiplica exponencialment i el ridícul serà ja estatal per no dir mundial.
Al trencar el dia, la policia pren posicions sospitoses a la porta de l’habitacle on estem aixoplugats. Algú comenta que estem tancats i que es convenient eixir i obrir-nos per no facilitar les coses, així ho fem. Ens duen café, llet i unes ensaïmades boníssimes que agraïm d’allò més. En eixos moments me n’adone que des de les 10 de la nit no havia pres res, ni aigua.
Arriben diputats del PSOE, amb el seu portaveu al capdavant Antonio Torres, els quals s’identifiquen com a tals, però no els deixen passar. Mauri aconsegueix que un representant del Comité d’empresa puga accedir i passar la tanca. A Rosa Solbes (Consell d’administració) tampoc no la deixen, un vigilant, a crits, li ha notificat per la porta tancada de vidre, verbalment, el seu cesse. S’està endurint la situació i imagine que alguna cosa està a punt de passar.
Arriba Mònica Oltra, li indiquem que està molt difícil passar i ella diu que entra sí o sí. La veig desaparèixer i al cap d’una estona, m’informem que Mònica ja està al plató. Dimas li ha fet una “muixeranga” per un altra part de l’edifici i ha botat la tanca (a hores d’ara encara es resenteix del dit gros del peu dret) i després, finestra i cap a dins. Senzillament, eixa és Mònica.
Ja no es deixa entrar ningú, la tanca ja és el mur de Berlin, sols a aquells treballadors que no estiguen en una llarga llista que tenen els vigilants. Cadascú que arriba diu el seu nom i després de llargs minuts de búsqueda li diuen que no pot passar, que està, de permís indefinit retribuït.
Arriba Beatriz Garrote (9,00h), dubtes, té una notificació per participar en el programa del matí, no sé ni com, la tanca s’obri un moment i ella accedeix. Ja està dins, ara a l’edifici. La policia la segueix amb la vista. Els periodistes l’acompanyen com si anaren a gravar unes imatges a la porta d’entrada i, en un tres i no res, correguent cap a una de les portes laterals oberta sorpressivament, i al plató. El comportament de Paco Telefunken, ens fa agafar forces, tot el contrari que a l’inici de la nit, quant escoltat, era introduït a l’edifici. Però al poc de temps deixem de vore per la tablet l’emissió en streming. Han tallat internet. Sentiments contradictoris.
Cada vegada més gent fora de la tanca, 10 del matí. Un fotògraf em diu que el Govern valencià ha amenaçat als treballadors que estan dins de l’edifici, què estan cometent un delicte. Amb Jordi Sebastià (alcalde de Burjassot), que havia eixit un moment, entre cap a dins, ara sense dissimular, des de feia una estona semblava que la policia ja no li importava molt si entraves o no a l’edifici, el que no deixaven era traspassar la tanca de cap manera. Vaig pensar que fora ja no feia res, i dins estaven Mònica, Fran i Mireia i si passava alguna cosa tenia que estar al seu costat.
L’escalfor entra al meu cos, comence a notar parts del meu cos que feia hores que no sabia ni que existien, amb Jordi, arribe al plató i en un costat sec a vore com avança la programació, ara connecten amb Iñaki Gabilondo, ara amb Catalunya ràdio i arriba la notícia, crec que són les 11h. Han donat mig hora per abandonar l’edifici, a les bones o per la força. Què farem?, jo el que diga el Comité, si s’ha de resistir i impossibilitar que tallen, el que siga, si diuen d’eixir, doncs eixirem.
Fins ara, i pel que havíem vist, l’objectiu era posar totes les traves possibles, demanant ordres judicials, dificultant, però sense originar situacions de conflicte descontrolat. Últimes intervencions, un realitzador indica als seus companys que es posen darrere dels entrevistats i locutors, comencen a posar-se al darrere, ens indica “vosaltres també clar que sí” i Fran ferri, Mireia, Mollà, Vicent Mauri i jo mateix, passem junt als treballadors a ser part del decorat humà de ràbia i indignació del plató, però un decorat de persones amb dignitat, molta.
Xelo Miralles, a la qui havia vist jo començar amb il·lusió fa molts anys ja, les emissions, ara la voria acabar-les. Un nus a la gola m’impossibilitava seguir els crits de reivindicació i desesperació de les desenes de treballadors, no ningú dels que estaven allà podien evitar que els ulls foren tolls plens de sentiments més que de llàgrimes, que també.
Foren 5 o 10 o 4, no recorde, minuts, de càntics i palmes seguits “RTVV no es tanca”, “lladres”, “botiflers” “Fabra dimissió” “on estan els diners dels valencians”, veient pels monitors com el botxí assetjava la víctima, amb el seguici policial que plasmava visualment la imposició, l’ús de la força, per apagar una de les llums d’aquest poble.
Resistència pertinaç a deixar de donar palmes, càntics i cada segon que passava, era reafermar el compromís dels presents i dels que ens escoltaven des de sa casa per la pantalla o des de la Ser o Catalunya ràdio, amb un projecte, ara ja, de futur. L’interruptor que apagava la tele, serà el que encenga el de la consciència del poble, com diu Mònica: “el tancament de RTVV és la signatura de la mort del PP al front del govern valencià” que durarà, afegís jo, “el que es tarde en convocar eleccions”.
Els monitors en negre a l’estudi produïren uns segons de silenci i immediatament el càntic de “RTVV tornarà” agafà una força descomunal. A continuació membres del comité d’empresa i treballadors de la casa, manifestaren en veu alta o a crits el que sentien, el que pensaven, amb un torn obert anàrquic. Espere que algú ho tinga gravat, jo no ho oblidaré mai.
Xavier Rius
Corresponsable d’Organització
