Les llibertats nacionals arrabassades per la nació castellà-espanyola ara fa 300 anys podrien recuperar-se de nou.
Però la situación a hores d’ara del món difereix molt de la que era fa 300 anys.
Dos factors principalment decidiran enguany aquest futur: la voluntat del poble de Catalunya i la geopolítica.
El primer dels dos, la voluntat del poble, s’ha deixat intuir molt clarament a través de l’èxit de les grans manifestacions que hi han hagut a Catalunya durant les dues darreres Diades.
Dues manifestacions convocades de manera inequívoca per la independència, però què enguany caldrà reafirmar en les urnes a través de dues senzilles però decisives preguntes.
Les enquestes publicades des de fa ja algun temps donen a la independència un resultat a favor majoritari, en evident sintonia amb el que va ser el clam del poble de Catalunya als carrers en aquestes dues Diades.
I Espanya això ho sap. I ho sap molt bé.
I és ací on entra ara el segon d’aquests factors, el del complicat tauler de la geopolítica.
Fets com el del suport o rebuig de la UE i de la resta de països del món a aquest procés, el com es veuran influïdes les relacions econòmiques i comercials entre Catalunya i aquests països, el com quedaria la situació de la defensa dins de l’actual aliança militar i molts altres factors, seran també fonamentals en la resolució final de la qüestió.
Fa uns anys, no molt més enllà d’una dècada, la sola idea de pensar que arribaríem a una situació com la que viurem el 2014 simplement era ignorada, completament menystinguda tant a Espanya com a nivell internacional.
Però fa uns pocs anys aquesta possibilitat deixà de ser ignorada, per a començar a ser contemplada com una possibilitat en un futur més llunyà què pròxim.
Aleshores les enquestes començaven a indicar que l’opció de la independència ja no era la pura utopia que semblava ser en els anys que van seguir a la transició. Era una opció que, sense ser ni de bon tros majoritària, caldria començar a tindre en compte, ja què podria arribar a presentar una amenaça per als defensors de la “nació” unitària espanyola a mitjà o llarg termini, potser en la propera dècada.
I llavors Espanya va passar d’ignorar-la a tindre-la en compte, a riure’s i ridiculitzar a tots aquells què la veien com a possible en un cert termini. Era tot un símptoma de la preocupació creixent amb la qual aquesta Espanya començava a veure una possibilitat què havia semblat del tot impossible fa tant sols uns pocs anys.
Després de la Diada de 2012 i amb la confirmació de l’independentisme com un gran moviment popular transversal que podria esdevenir majoritari durant el 2013, l’estratègia de la política espanyola i dels mitjans de comunicació al seu servei començà a canviar, per acabar de donar un gir radical arran de la cadena humana per la independència i de l’anunci d’Artur Mas de la convocatòria de la consulta pel 2014.
La ignorància primer i les burles després, han esdevingut una campanya d’atacs, amenaces directes i desqualificacions obertes a tot allò que, d’una o altra manera, representa la idea de la independència de Catalunya.
I ara mateix, iniciat el 2014, ens trobem plenament immersos en aquesta dinàmica mampresa per part de l’Estat espanyol. I així es presumeix que seguirà, i amb redoblada intensitat, al llarg de l’any acabat de començar.
Sense saber-ho, Espanya ha seguit fil per randa el full de ruta que fa molts anys va traçar Mahatma Gandhi per explicar com va arribar la independència de l’Índia del domini britànic:
“Primer t’ignoraran, després es riuran de tu i per últim t’atacaran. Aleshores hauràs guanyat.”
I ara falta guanyar. Quan? El 9 de novembre de 2014.
