L’avortament és una realitat no desitjada però existent en totes les societats del món. Cap dona desitja tenir un embaràs per a després avortar. La societat, dotant-se de lleis justes adaptades a cada moment històric, protegeix els drets de les dones que decideixen interrompre un embaràs no desitjat, de la mateixa manera en què ha de protegir els de aquelles que desitgen continuar amb el seu embaràs.

L’autonomia reproductiva de la dona es tradueix en la possibilitat de decidir lliure i responsablement si opta per la maternitat o per la interrupció d’un embaràs no desitjat. L’avortament és una decisió personal que ha de respectar-se sobre la base del reconeixement dels drets fonamentals de les persones.

L’avortament no desapareix encara que es prohibisca; com s’ha demostrat en països amb lleis molt restrictives, se segueix produint però en pitjors condicions. Restringir l’accés a l’avortament és una manera intolerant i discriminatòria d’entendre les relacions entre les persones, la sexualitat i l’autonomia de les dones, que no correspon al desenvolupament de la nostra societat democràtica, ni en el sentir majoritari de la població.
És necessari denunciar la incoherència que suposa la seua preocupació per protegir la vida, quan són els culpables de la creixent dificultat a exercir el dret a la maternitat a través de la imposició del treball precari o les retallades en ajudes, convertint la maternitat desitjada, planificada i gaudida, en un privilegi de classe, a la vegada que es promou la sanció de l’avortament i es retalla en educació (ací va també, per descomptat, l’educació sexual)

En un Estat aconfessional i democràtic, les lleis i les polítiques públiques no han de rebre ingerències de cap moral religiosa, havent-se de guiar pel respecte als drets humans i, en el que concerneix a la vida sexual i reproductiva, als drets sexuals i reproductius. A l’Estat portem 28 anys convivint sota un marc legislatiu regulador de la interrupció voluntària de l’embaràs i 3 anys amb una llei adaptada a la realitat social i sanitària d’aquesta primera part del segle XXI. Tornar a normes legals ja obsoletes trencaria el consens aconseguit, afavoriria enfrontaments ja superats i, sobretot, generaria més sofriment a desenes de milers de dones.

Estem davant d’una llei totalitària perquè l’Estat pretén exercir un control absolut sobre la vida de les dones, les esborra del mapa com a ens jurídics i pensants, posa en risc la seua salut, les desposseeix de la seua voluntat i pren possessió del que ocorre dins dels seus cossos. No hi ha hagut un atac més devastador a les llibertats individuals en tota la història de la nostra democràcia.

Davant un problema d’aquesta envergadura, és evidentment hipòcrita, que el president de la Diputació Provincial i Alcalde de Xàtiva Alfonso Rus (PP) haja afirmat que “ la gente debe poder elegir” i que “ las mujeres también tienen derecho a opinar” ( “les dones no som persones? Alfonso, com us traeix el subconscient!”). Si això fora cert hauria d’haver començat per permetre el debat en el seu Ajuntament i donar el seu suport i recolzament a totes les iniciatives que les pròpies dones estan desenvolupant contra la reforma de Gallardón, el seu ministre.

Encara estem esperant! .

Francesca Chapí Albero
(regidora pel Grup Municipal EUPV- Xàtiva)

Comparteix

Icona de pantalla completa