Així mateix, sóc partidari de reconèixer la premsa històrica valenciana i guardar memòria d’aquells que ens van precedir amb la seva presència periòdica als quioscs. Van ser pioners que mereixen el nostre reconeixement. Més encara, si ho van fer amb la idea de construir un País Valencià des de la seva pròpia arrel i des del seu propi espai territorial. A més, ho feren en un temps convuls, quan estava tot per fer i quan, en principi, no hi havia tanta consciència de poble com tenim ara. Avui vull referir-me al setmanari «El camí», que va eixir al carrer per primera volta un divendres 5 de març de 1932 amb una periodicitat setmanal fins a finals de 1934. El periòdic estava dirigit pel polític i empresari valencià, Joaquim Reig i Rodríguez (1896-1989), amb una colla de col·laboradors valencianistes que avui coneixem com la flor i nata del valencianisme històric. Tenia delegats locals en la majoria de pobles de nord a sud del País Valencià, per cert, que el de l’Alcúdia de la Ribera no podia ser altre que el patrici, Josep Lluís Bausset, de grata memòria. A més, hi havia delegat a Barcelona, Madrid i Múrcia. Al primer número hi ha una salutació en forma d’editorial on diu que vol «ser el portaveu de l’ideal valencianista; vol reflectir el pensar i el sentir dels homes conscients, fills de les nostres terres des del Sénia fins Oriola […]. Per l’heterogènia i procedència dels elements que l’integren, el Camí serà un periòdic amplament acollidor i respectuós amb totes les opinions, deslligat de tota mena de compromisos de partit o grup, sols aspira a representar, en la seua varietat de matisos, el moviment valencianista».
Continua l’editorial amb uns raonaments que podrien servir per avui mateix, perquè desprès d’haver passat més de 80 anys, encara queden coses per resoldre. Aquell missatge era aleshores un projecte polític ambiciós, assenyat, plural i decididament transversal que, per començar, qualsevol podria augurar-li futur. Encara faltaven nou mesos per l’acord de les Normes de Castelló, per la qual cosa podríem pensar que fou el Camí qui va posar el semen.
Quant el contingut general del Camí, que era conseqüentment plural, haguera pogut quallar entre la burgesia valenciana amb influència al món de les finances, l’empresariat i la cultura valenciana. Res no haguera sigut igual.
També és de veres que entre eixa diversitat, hi havien diferencies ideològiques difícils de salvar, però no impossibles. Cal destacar l’aspecte nacionalista del sector de Josep Giner i Marco, que amb el pseudònim de Gillem Renart i Ferris, afirmava el següent de l’himne de València: «Al valencianisme li cal un himne vibrant, curt, senzill, patriòtic de fervent exaltació nacionalista. Volem un himne valencianista, no un himne valencià provincial […]. ¿Tenim els valencianistes tal himne? Si, i es el nostre: “VENT DE PONENT”» (de Lluís Cebrián Ibor, 1915). Per cert, aquest poema fou musicat el 1917, i es va convertir aleshores en himne valencianista, feble, incipient, però perseverant, al mig d’una època molt conflictiva de governs constitucionals. Època on destaca la Primera Guerra Europea i les reivindicacions nacionalistes basques i catalanes, que la colla de valencianistes seguien amb molta atenció no exempta de polèmiques.
No afirme res. Però, potser haver trencat totalment en el nacionalisme de la Segona República ha estat un error. Hi havien aleshores entrebancs, encara no resolts, que podríem replantejar-nos visitant l’hemeroteca.
Autor: Francesc Jover per a la Veu del País Valencià.
[email protected]
EL CAMÍ Nº1
SALUTACIÓ
5/3/1932
La fesomia del periòdic permeteix enriquirir-lo amb tota classe d’elements, car la nostra concepció d’El Camí, no sols no excloent a ningú, sinó que per al contrari obri totes les portes a la col·laboracions.
El Camí publicarà tots els dissabtes sis o uit pagines, portarà un resum dels esdeveniments importants de la setmana, un comentari de lactualitat internacional, espanyola i valenciana; una recensió de premsa; estudis politics, socials i economics, critica de llibres, dart, de teatres, de cinema de sports. Serà un periòdic viu i despert.
Ens posem a treballar atents als problemes i a les inquietuts de lhora, però segurs de que el ideal que es la nostra raó dexistencia, ha de conduir-nos més promte o més tard a una gran victoria. Comptem a la llarga en el redreçament del nostre poble, per aixó ens posem a treballar amb tota calma i serenitat, però tenaçment i sense desmai.
No esperem res de les formules simplistes, de la taumaturgia messianica, de la demagogia barroca,enemiga de la civilitat. La victoria dun poble es negoci que depen de tots,individualment i conjuntament; que suposa un esforç, lent i penos, de cada dia; que demana a tots generositat i tolerancia,prepació i estudi, energia i constancia.
El Camí ha fet de seua propia presentació. Espera el veredicte del poble. Demana assistencia a tots els que tenen consciencia de la nostra personalitat col-lectiva.
I oferim treballar tenaçment a favor del nostre redreçament com a poble, però sense aquella impaciencia que moltes voltes inquietut exhauridora, segur de que les obres dignes i que aspiren a perdurar, son sempre la cosequencia dels esforsos honestos, de la rectitut en lactuar i de la fe viva en una ideal.
LIDIOMA SEGONS UN DIPUTAT
5/3/1932
El Sol de Madrid publicà una interviu amb el Diputat a Corts de València Juli Just, a la qual pertanyen els següents paragrafs.
“Necesitamos estudiar màs, necesitamos hacernos valer màs. Nuestros artistas no deben emigrar a Madrid. Hay que devolverle a la ciudad su antiguo explendor de metropoli del arte. Necesitamos el Estatuto.
Necesitamos resolver nuestro gran problema del idioma: 500.000 valencianos ignoran el castellano y como tampoco se les enseña el valenciano su situación es bien triste. Esto explica que València solo haya dado un gran escritor: Blasco Ibañez. Y para esto, su castellano rezuma sangre, sabor valenciano. De ahí lo de “Clarin”. Me da la sensación que Blasco traduce: Traducir en efecto del valenciano. En cambio, antes, cuando nuestra lengua materna mantenia su alto rango, dabamos al mundo literario nombres como Ausias March, Martorell,Roiç de Corella y otros. Creo sinceramente que nuestra actuación debe tener un marcado sentido regionalista. Si pudiera, empujaria a mis amigos hacia una inteligencia con los partidos afines, desde Alicante a Gerona, a lo largo del Mediterraneo, porque los intereses de todo linaje, en toda la franja de tierra española guardan estrecha relación, y por lo mismo deben ser cuidados con un criterio que sea capaz de sentir la diversidad dentro de la unidad.
¿ EN VALENCIÀ O EN CATALÀ ?
5/3/1932
Els valencianistes que tenim fills amb algunes disposicions per cursar carreres especials o universitaries i que que sempre, per convenciment cientific i sentimental, hem adbocat per els estudis en llegua materna, ens trobem amb el fet quen els centres densenyament valencians hom ha de fer els estudis en castellà duna manera obligatoria, mentre que en Catalunya pot fer-se en el nostre mateix idioma. En aprovar-se lEstatut Català es trobarà mes facilitat encara.
Si els valencians no aconseguim una autonomia tan ampla com la que poden conseguir els catalans extrictes, ens trobarem amb el dilema denviar a Barcelona als nostres fillis o bé enviar-los a les escoles valencianes amb merma de bases fonamentals.
Si els valencianistes desplacem als nostres fills a Catalunya, deixarem els centres docents orfes dun caliu que els fora necesari. Si bé tots on sentim germans entenem que en València fan falta estudiants valencianistes que propaguen i irradien els nostres drets com a ciutadans i com a poble.
El problema es més greu que el que a simple raonament es pensa. Sentiments i conveniències materials suneixen per a descartar-nos vers la ciutat universitària valenciana i sentiment i convenciments pedagògics decanten vers la citat universitària catalana.
Clar es que la millor solució queste problema cordial i familiar sobté amb el reconeixement dels nostres drets igualats als drets dels catalans. Obtenint la Universitat Valenciana i valencianitzant els altres centres densenyament.
Lescola primaria em lloc preferent, Per a que lescola puga fer lobra util es menester que se lacumulen una serie de fets puntuals que van desde linteres personal els mostre a lobtenció de material escolar: les beceroles. Es dir des de la primera fins darrere esforç del mestre. Tot ens és necesari i tot ens manca. La consecucuió sembla que serà tardana, tan més quan la volem completa.
Entre tant, alguna cosa pot fer-se i alguna cosa sha fet estos darrers temps:ens referim al llibre de literatura per a infants, llibre de lectura infantil. Les traduccions de Reig, els Tambtossals de Tirado, la biografia de Blasco Ibañez de Just, la vida de Sant Vicent Ferrer dAlmela i Vives, encara algún altre llibre, son mostres del que hom podria fer-se per conseguir que cada escola tinguera una petita biblioteca dobres valencianes.
Els exercisis de lectura, ja es prou sabut, son incomprensibles en tot aprenentatge per poseir un idioma. Els exercisis de redacció són, però els que afiancen la dita possesió.
Els exercisis, cal que siguen metodics i cal que la metodologia es base, naturalment, en el ensenyaments gramatics i cal que la metodologia es base, es a dir que els exercisis de redacció es complementen amb el gramatical.
Sistematitzar lensenyament de lescritura en una obreta en un quadern, fora una obra utilisima, per als infants, i encara per als majors. Els mestres valencians habràn de propossarse redactar el material que les escoles ha de menester, facilitant el camí dels futurs estudiants que, un dia o altre cursaràn estudis universitaris i especials en València sense necesitat danar a Catalunya on poden conseguir titols tot fent examens en lidioma matern.
Carles Salvador
