Actualment vivim a Espanya una situació de vertadera emergència humana amb més de 6 milions d’aturats, 12 milions de pobres, 3 o 4 milions de persones (xiquets inclosos) en l’extrema pobresa, 400.000 famílies desnonades, la meitat dels joves sense treball, etc. Malgrat açò ens segueixen dient que són necessàries més mesures d’austeritat: rebaixar l’escàs salari mínim, retallar les pensions, allargar més l’edat de jubilació i privatitzar-ho tot.
Però realment és cert que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats? No hi ha més remei que fer el que vol la troika (Comissió Europea, BCE i FMI) i aquest govern? Doncs bé, segons l’Informe Planeta Viu de WWF entre 1961 i el 2007 la salut dels ecosistemes va disminuir en un 30%, proporció equivalent a la pèrdua de riquesa natural, i la demanda humana sobre els recursos naturals va augmentar més del doble; de manera que la població espanyola necessitava al final d’aqueix període 3,5 Espanyes per a mantenir aquell nivell de consum i la població mundial l’equivalent a 1,5 planetes, quelcom absolutament insostenible i absurd perquè només disposem d’un planeta i una Espanya. Fins i tot econòmicament ens hem passat perquè el creixement continu és impossible i ara amb les vaques flaques, inevitables en aquest sistema, no hi ha prou per a pagar els deutes de tantes obres faraòniques, urbanitzacions, polígons industrials, inversions especulatives, etc., que al final han portat fins a la fallida tècnica a nombroses institucions i empreses.
Resulta obvi que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, però no tots per igual: els pobres difícilment van poder fer-ho perquè amb prou faenes sobrevivien, les classes mitjanes potser una mica en algunes coses però sobretot són les classes altes qui han viscut molt per sobre del raonable. De fet l’abisme entre els de a dalt i els de a baix no ha cessat de créixer a Espanya, que és el país de l’eurozona amb majors diferències entre els més rics i els més pobres perquè el 20% més ric de la població guanya un 650% més que el 20% més pobre….
Tampoc som tots igual de responsables. Els qui van unflar la bambolla immobiliària (causa principal del nostre enfonsament econòmic) des de constructores, governs, bancs i Caixes són infinitament més culpables que els ciutadans del carrer, que amb prou faenes influïm en la macroeconomia. I per què van fomentar la insostenible política megaconstructora? Doncs perquè unflava l’ego de governants i governats, per allò d’aparentar ser més que els veïns; perquè permetia eixir en les notícies inaugurant les obres faraòniques, i açò sempre sumava vots; perquè els responsables polítics i econòmics tampoc tenien idees noves i anaven al fàcil; per les suculentes comissions que queien per de sotamà, en sobres o col·locacions-xollos posteriors? El cas és que a Espanya s’han construït més aeroports, AVEs, autovies, urbanitzacions i ciutats de les mil i una històries que a Alemanya i França juntes. És increïble l’estulticia, l’avarícia i la imprevisió de les nostres classes altes, o almenys del sector que ha dirigit el país.
En començar la crisi el deute de les institucions públiques encara no era massa gran, però bancs i Caixes van quedar amb descoberts enormes per les seues inversions immobiliàries i com havien sigut dirigits per afins dels partits governants, aquests van decidir rescatar-los amb els diners de tots; i va ser aqueixa transferència la que va disparar el deute públic, incrementada encara més pels especuladors dels mercats internacionals i nacionals. Per a tapar els forats negres de Caixes i bancs el govern va demanar multimilionàries ajudes a Europa i la troika, dirigides ambdues pels banquers alemanys, i a canvi del rescat aquells van exigir retallades de tots els serveis i prestacions públiques, amb la qual cosa s’afavoria als financers europeus i espanyols. Així, entre els corruptes de dins i els taurons de fora, han anat escanyant la nostra economia i dinamitant el nostre mínim estat del benestar, donant-se situacions tan increïbles com que el BCE prestara diners públics als bancs privats a menys del 1% i aquests ho prestaren al nostre govern al 5% o més, a voltes per a rescatar als propis bancs prestadors…
I els mateixos que van propiciar l’enfonsament del país són els qui segueixen governant, exigint-nos sacrificis i austeritat, personatges que cobren grans sous i sovint sobresous. Ells es folren, a nosaltres ens enfonsen i entretant deixen que els responsables directes de la ruïna de les Caixes, que també van estafar amb les preferents a milers d’estalviadors, es jubilen anticipadament amb pensions milionàries: en Caixa Galícia el director es porta un botí d’11’2 milions d’€ i altres alts càrrecs 10’8, 7’5 i 5’3, en la CAM els quatre alts executius es porten 12’8 milions, la successora es posa un sou de 600.000 euros/any i una pensió vitalícia de 370.000 €/any; en Caixa Duero i Caixa Espanya els directors es porten 1’3 milions cadascun en deixar l’entitat, etc. En altres països estarien en la presó, ací no, per què? I són només els casos més cridaners perquè hi ha milers d’endollats en les empreses i en les institucions que cobren diversos sous o un sou més suculentes primes, dietes i d’altres prebendes; més el que alguns malden per negre, en sobres o borses de brossa… Doncs bé, tots aquests individus i els seus col·legues exteriors de la troika, tots amb sous molt per sobre del salari mínim, són els qui ens retallen els nostres sous i privatitzen els serveis públics, i una altra vegada ens demanen més sacrificis humans en honor del seu déu els diners.
Davant tal situació no queda més remei que assumir que l’austeritat és necessària, perquè no som rics ni la Terra pot donar-nos més, però també que hem de ser austers tots i en proporció al que tenim. No se li pot exigir austeritat als qui amb prou feines tenen per a menjar i a les classes mitjanes ja ens han austeritzat prou, per tant els qui ara han d’aplicar-se l’austeritat són les classes altes, especialment els dirigents polítics. Cal eliminar dobles i triples sous o pensions, les dietes milionàries, les despeses innecessàries, les hores extres, cal prohibir als ex-governants que treballen per a les multinacionals amb les quals han estat directament relacionats mentre governaven. Però sobretot cal acabar amb la corrupció que ens ofega i amb la complicitat que excusava als corruptes, cal castigar-los legal i socialment, fer-los el buit, mostrar-los el màxim menyspreu, cal tirar fora de la política a tots aquells que van entrar per a enriquir-se amb ella, cal embargar, inhabilitar i condemnar als corruptes perquè retornen fins a l’últim cèntim del que han robat i malbaratat, cal aplaudir als jutges i fiscals que jugant-se la carrera s’atreveixen a imputar-los, cal recolzar la PAH, el 15-M, les marees ciutadanes i els col·lectius de base que defensen als ciutadans i el medi ambient.
Si pràcticament tot el sistema polític i econòmic està podrido cal regenerar-ho d’arrel, a França ja van per la V República i ací encara regna un Borbó, hereu del dictador que massacrà la nostra II República. Cal obrir un nou procés constituent i alçar una III República que siga justa, solidària i sostenible, una República de gent honrada.
Després haurem de fer una auditoria del deute, analitzar l’origen del que tenim i fer que el paguen els qui s’han enriquit a la nostra costa. Cal augmentar els impostos a les classes altes, que són les que han acumulat grans beneficis durant el període anterior a la crisi i fins i tot ara en plena crisi. Cada persona té dret a un salari, ni més ni menys, a un sostre, a viure sense excessos però també sense mancances. En definitiva, austeritat sí, però per a tots!
Pedro Domínguez Gento
