Ana ens rep a sa casa amb la mirada esperançada. Són moltes les coses que han succeït en les últimes setmanes i hui, després de quasi set anys, té el plaer de reconèixer que per fi, la societat ha obert els ulls, per fi, els valencians coneixen un poc més el que va ocórrer aquell 3 de juliol de 2006. Una data clau en la vida d’Ana. Una data en què la casualitat la va fer agafar un tren que no agafava mai i que la va convertir en una de les protagonistes involuntàries d’un dels pitjors accidents de metro de la història. “He tingut la mala sort de patir l’accident però estic ací, cosa que altres 43 persones no poden contar”.
