Enric Bataller i Ruiz / Coalició Compromís
Com tots vostés saben, el Partido Popular és l’actual expressió orgànica quasi monolítica del peculiar fenomen que hom anomena “derechona”, una mena de tribu política i social apareguda abans de la Guerra Civil, i definitivament cristal·litzada i encapsulada pel franquisme. Els seus components valoren per damunt de tot la idea d’estatus, que no es defineix únicament en funció de la renda de cadascú, sinó per l’adhesió indestructible a un sistema de valors derivats del nacional-catolicisme que barreja l’essencialisme espanyol amb la religió (entesa a la seua manera) i amb la praxi política, amb el còctel de conseqüències que coneixem: rebuig a les llibertats civils, unió Església-Estat, repressió de l’avortament i l’homosexualitat, defensa del sosteniment públic de l’educació i sanitat privades, enyorança contínua del centralisme, despotisme en la gestió dels problemes ciutadans …
Unes idees tan ràncies no haurien de concitar un suport electoral prou gran com per a gaudir de majories absolutes de govern; el ben cert, però, és que la disponibilitat de finançament abundós (sovint de procedència il·legal), el control de quasi tots els mitjans de comunicació i les actuacions desafortunades del principal partit contrincant, han atorgat al PP unes quotes de poder real molt superiors a les seues possibilitats morals. Tot i amb això, la puixança de la societat civil ha obert tants fronts de contestació que ja no pot continuar oposant-se al progrés sense perill de ser ofegat per una gran onada emancipadora.
El senyor Rajoy és conscient que ha de fer sacrificis pel bé de la seua tribu, i només des d’eixa clau podem entendre recents moviments seus, com ara la postergació de la reforma local per garantir l’elecció directa d’alcaldes i, sobretot, la renúncia a la restricció de la legislació sobre l’avortament, amb decapitació del ministre de Justícia inclosa. Es tracta de temes que l’havien fet confrontar intensament amb el PSOE, i la renúncia a dur-los endavant constata la seua necessitat de tendir ponts amb el partit dirigit per Pedro Sánchez. Fidel al lema ‘joseantonià’, “España, antes rota que roja”, Rajoy ha apartat temporalment del seu costat el confessionalisme més evident, i a hores d’ara intenta recuperar centralitat política posant l’accent en la defensa total de la unitat d’Espanya front al secessionisme català, nova croada en la qual espera comptar amb l’ajut de la socialdemocràcia oficial, ja que el nacionalisme espanyol és un sentiment que sembla tenir una rendibilitat política molt més ampla i diversificada que la que a hores d’ara presenta la submissió a l’Església Catòlica. Però, com que la dreta econòmica sap que no ha de posar tots els ous a la mateixa cistella, paral·lelament s’està covant una operació de confluència dels espais d’UpyD i Ciutadans, com aglutinant d’una nova expressió espanyolista de la “no-dreta”, que possiblement serà muleta imprescindible perquè el PP puga preservar poder municipal, autonòmic i, potser, estatal, quan passen els comicis prevists per al 2015.
Per arrodonir-ho tot, el president del Govern no oblida la necessitat de connectar també amb aquells que defensen la idea d’Espanya des d’una òptica més desapassionada i, diguem-ne, més tecnocràtica, entesa com a simple conjunt de convivència de major eficiència que la que presentaria cadascun dels seus territoris per separat. Per a aquest sector, partidari de la modernització sense massa progressismes, Rajoy tenia reservat un magnífic colp d’efecte, com era la pretesa demostració del nostre capdavanter nivell sanitari, que ens permetria portar generosament a casa als infectats d’ebola, com a Estats Units o Alemanya. L’esperpent en què va esdevindre eixa innecessària operació pseudo-humanitària, amb desautorització de la ministra del ram inclosa, suposa un greu contratemps per a l’equip governant, que de moment no té més medalles que posar-se al pit, ni tampoc més idees per desactivar la voluntat democràtica catalana que els circumloquis legals, ni cap millora econòmica tangible a la mà per demanar credibilitat a la seua llei de pressuposts generals.
Davant d’aquest panorama, i amb els afers de corrupció esclatant a un ritme d’impossible assimilació, pense que tindrem una recta final de les legislatures en curs prou tensa i complicada. L’obtenció per l’Estat espanyol d’un seient no permanent al Consell de Seguretat de Nacions Unides podria servir al senyor Rajoy per guanyar-se un prestigi en defensa de la pau mundial, que ben bé podria començar amb una campanya pel reconeixement general de l’Estat palestí, emulant així al que acaben de fer els seus coreligionaris conservadors al parlament britànic. Malauradament, i vista la seua idiosincràsia, molt em tem que acabe per convertir Nacions Unides en un altaveu des d’on cridar al Món les seues dèries contra els secessionistes de casa nostra.
