En l’opinió de Leo Giménez, l’anomenada Llista Fabregat era una relació de paraules «que la direcció de RTVV va entregar, per l’any 1990, als seus correctors per prioritzar 543 vocables o expressions molt usuals, respecte d’altres tants, que en molts casos no eren tan usuals o eren semidesconeguts». No hi havia prohibició, sinó una posada en valor de «paraules o expressions genuïnament valencianes o integrades totalment en la parla valenciana, però relegades del model llibresc, amb l’estigma de dialectalisme, localisme o col·loquialisme». Entre eixos mots, Ginémez cita com a exemples assentar, arrastar, acatxar-se, despedir, disfrutar, gasto, invadir, làmpara, mentira, llonja, peluca, robo, vivenda, vore, xato «i 500 més, ara admeses en el DNV de l’AVL, i avalades, ja aleshores, per autoritats lingüístiques» i diccionaris de prestigi reconegut. Per tant, «eixa havia sigut, fins aleshores, la llista de paraules realment prohibida en el model que deien culte».
Però és que, a més, eixa classe de pràctiques són completament habituals en qualsevol mitjà de comunicació: «El document que la direcció de RTVV va distribuir als professionals de la casa era com qualsevol llibre d’estil, que relega, evita, prioritza o dóna preferència a determinades paraules, expressions o formes que es consideren poc adequades, evitables, prioritzables o preferents, segons els casos, com feien i fan els mitjans de comunicació, abans i ara». ¡Tots! També TV3, lògicament. Paraules genuïnament valencianes i catalanes com ara enguany pareixen totalment relegades de les cadenes de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, en eixe cas en favor de aquest any (que alguns considerarien un castellanisme si apareguera en Canal 9 i no en TV3). Mai han armat cap canyaret, que jo sàpia. Ni falta que fa. Però eixos llistats existixen, sabem que sempre han existit, com és natural i convenient en un mitjà amb vocació pública, lingüística i, per tant, social.
La llista de paraules a incorporar a Canal 9 també tindria casos més encertats i uns altres que no ho serien tant, però no arribava a ser un llibre d’estil. En qualsevol cas, era un producte dels tècnics lingüístics que treballaven per a la cadena, i no (com voldrà fer creure Francesc Esteve) la bogeria de cap sonat. «I això intentava la Llista Fabregat», continua dient Giménez: «que els valencians tinguérem gust per un valencià més saborós i més conegut», encara que fóra a través de 543 paraules quan, en realitat, «en calien més de 3.000». Una faena que, durant els darrers anys, s’ha encarregat de fer la nostra Acadèmia. Per això, el tècnic d’Alzira demana «que torne RTVV, amb Llista Fabregat inclosa, però corregida i augmentada». Sí, corregida, eliminant els casos que es consideren (amb arguments lingüístics) un excés. I sí, augmentada (amb cabassos de paraules i expressions que són alhora populars i genuïnes), com a part d’un autèntic llibre d’estil, propi d’un mitjà modern i al servici de la nostra societat. Potser d’eixa manera, trobaríem la raó per la qual Monleón havia de ser en aquell moment «la insígnia i el model lingüístic de Canal 9», com condemna Esteve (sense dir per què).
Enfront de les argumentacions de Giménez, mesurades, raonades i pacífiques, trobem l’article agre, visceral i grosser d’Esteve, que es dedica a posar en boca del primer coses que no ha dit: que el fet d’usar «un valencià massa culte» era «el gran problema de Canal 9» i que «el fracàs de Canal 9 no ha tingut res a veure» amb altres factors que, per a Giménez, no tindrien «gens d’importància» a l’hora de determinar les raons d’eixa fallida. Però la realitat és que Giménez no analitza en cap punt del seu article les raons del fracàs de Canal 9 i, per tant, no diu en cap moment que el model lingüístic usat fóra una de les raons, i menys encara la raó principal com falsament afirma Esteve que hauria dit Giménez. Este es limita a parlar de la Llista Fabregat i del model lingüístic de la RTVV, i no de les deficiències de la cadena o dels motius de la seua desaparició, que són un altre tema. Però Esteve encara aprofundix més en la manipulació proclamant que, per a Giménez, «la clau del fracàs de Canal 9 és que la censura es va quedar curta», una idea absolutament absent de l’article (i de la ment) de l’autor alzirenc.
Però els punts més lamentables de l’escrit del senyor Esteve des del punt de vista intel·lectual, els trobem en forma de fal·làcies ad hominem quan anomena a Giménez «il·luminat personatge», diu que «exerceix de lingüista» (donant a entendre que no ho seria) i de «analista tot terreny» que «ens ha obert els ulls al món real i ha diagnosticat al mil·límetre el problema de Canal 9» (cosa que no es proposava fer i no fa) i insinua que no és «competent en llengua» (acusació que desmentixen la seua professió i els seus nombrosos articles en premsa). I, no content amb això, Esteve encara es dedica a analitzar el vocabulari que usa Giménez en el seu article per a confrontar-lo amb les recomanacions de la Llista Fabregat, inventant-se més prohibicions (estigma, relegar i llibresc) i afirmant, sense demostrar-ho (ja que és fals), que, seguint la llista, Giménez «no hauria pogut completar pràcticament cap de les frases del seu article». També confronta la llengua de Giménez amb el seu propi model lingüístic (el d’Esteve) per a assenyalar subjectivament unes suposades faltes. Eixe exercici, que ja s’està convertint en un clàssic seu quan li falten arguments contra el contingut (el real, no l’inventat per ell) d’un escrit que no li agrada, també és aplicable a les seues redaccions; però, lògicament, ho deixarem estar.
Malgrat el dogmatisme, la ceguesa i l’immobilisme, que prescindixen de l’argumentació raonada i educada i recorren a la manipulació, a matar el missatger i a personalitzar el debat convertint-lo en una batalla de l’ego, seguirem raonant amb paciència i amb positivisme. Potser ara el senyor Esteve es posarà immediatament a buscar en el meu historial alguna cosa amb què atacar-me tergiversant-la, o usarà el que ell considera incorreccions lingüístiques contra la meua persona, i ara em tocarà rebre a mi. O no. En qualsevol cas, no passa res. Formem part d’un poble dividit que algunes persones s’encaboten en seguir dividint eternament amb certes actituds irresponsables, de manera que ja estem tots prou acostumats. A seguir.
Alexandre Ordaz, membre de Taula de Filologia Valenciana
