Aquesta necessitat de la burgesia i el seu estat alimenta el creixement de l’extrema dreta. En el 34, Hitler estava al poder a Alemanya, a l’Estat espanyol la CEDA-Lerroux amenaçava d’endegar un camí semblant. La resistència obrera es combinà amb la d’altres sectors socials en defensa dels drets democràtics, com l’autodeterminació nacional. Tots dos factors estaven sobre la taula fa 80 anys, com ho tornen a estar ara.
El crack del 29 havia enfonsat l’economia capitalista mundial en la Gran Depressió de la dècada dels 30, de la qual només es va poder sortir amb l’esclat de la II Guerra Mundial i més de 60 milions de morts. A principis dels 30, com a la la resta del continent, l’economia espanyola vivia una recessió, amb caigudes del 6’1% el 1931 i el 1932, encara que, per tenir una economia més tancada i fortament condicionada pel pes de l’agricultura, no va tenir les conseqüències tan dramàtiques com als Estats Units on el PIB va caure un 27 % o a Alemanya, un 23%.
L’arribada de la crisi econòmica va acabar de precipitar la caiguda de la Monarquia el 1931, un règim tocat de mort després de l’esfondrament de la dictadura de Primo de Rivera. Però la República, de la mà dels socialistes i els republicans, va ser incapaç de donar sortida a les aspiracions de les masses: terra per als camperols, millores per als obrers/as, llibertats d e m o c r à t i q u e s individuals i col·lectives, d r e t d’autodeterminació per a les nacions, fi dels privilegis de l’església, llibertat per a les colònies com el Marroc…
Després de la frustració del primer govern, la dreta va guanyar les eleccions de novembre del 33, de la mà de la CEDA i els radicals de Lerroux, que van governar en l’anomenat Bienni Negre. Era una evolució semblant a la d’Itàlia (Mussolini) i més tard a Alemanya (Hitler). El feixisme s’escampava per Europa per salvar un capitalisme ferit.
Davant l’ascens de la dreta, la major part de les organitzacions obreres decideixen unir les seves forces en l’Aliança Obrera (des del PSOE de Largo Caballero fins a l’Esquerra Comunista de Nin). La CNT i el PCE rebutgen entrar-hi.
Després de l’estiu del 34 cau el Govern Samper i puja al Govern Lerroux amb la CEDA. L’Aliança Obrera declara pel 5 d’octubre la vaga general revolucionària. Astúries (amb presència de la CNT) en va ser el punt més avançat, i es va arribar a proclamar la república socialista des de la balconada de l’Ajuntament de Mieres. Aïllada, la insurrecció asturiana va ser vençuda per les tropes comandades per Franco, Goded i les forces de la legió i regulars. Es va desencadenar una repressió ferotge.
A Catalunya la reacció obrera d’octubre es combinà amb el xoc entre les aspiracions del poble català i l’estat central. Al març del 34, el Parlament de Catalunya aprovava la Llei de Contractes de Conreu, que els propietaris de terres catalans de l’Institut Agrari de Sant Isidre, amb el partit burgès la Lliga Catalana (antiga Lliga Regionalista de Cambó), van portar al Constitucional. Aquest, al juny va rebutjar la Llei, però el Parlament va tornar a votar el mateix text.
Al País Basc, el Govern central havia paralitzat la tramitació de l’Estatut. A través dels municipis es van convocar eleccions (sense l’aprovació de les Corts) pel 12 d’agost, per nomenar una Comissió que defensés el Concert Econòmic. Per impedir-ho, el Govern Central va detenir i va processar més de mil alcaldes i regidors i els va substituir per comissions gestores. El 7 de setembre van dimitir en bloc els ajuntaments bascos i el 10 de setembre van ser detinguts l’alcalde i trenta-un regidors de l’Ajuntament de Bilbao.
A Catalunya, on neix l’Aliança Obrera, s’agrupen la major part de l’esquerra política i sindical, però no hi participen la CNT ni el PCE. L’Aliança Obrera crida a la vaga general revolucionària del 5 d’octubre. Sota la pressió social, Companys proclama el 6 d’octubre «l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola». Però la no implicació de la poderosa CNT va ser determinant per a la derrota de la vaga. La posició de la burgesia catalana va fer la resta: la Lliga Catalana de Cambó va donar suport a la repressió i Unió Democràtica de Catalunya, que no va fer costat a Companys. La repressió del Govern central va portar a l’empresonament de Companys i la suspensió de l’Autonomia. Però aquesta derrota va ser només el preludi per a l’enfrontament decisiu entre les classes que es decidiria a partir de 1936 entre revolució i contrarevolució.
80 anys després
Avui, la crisi econòmica torna a sacsejar Europa amb especial duresa. La tensió de la lluita de classes exacerba la polarització social. Electoralment s’enfonsen les opcions de centre, com passa a Grècia, i s’obre una fractura institucional. Creix l’extrema dreta però també hi ha processos de reorganització a l’esquerra. Ressorgeix la lluita de pobles com a Escòcia davant el Regne Unit.
A l’estat espanyol la crisi està copejant amb virulència i enfonsa les condicions de vida dels treballadors/es amb acomiadaments massius, reformes laborals, retrocessos salarials. Els dos pilars polítics de la Monarquia (PSOE i PP), que han carregat amb aquestes polítiques d’austeritat, perdien en conjunt 5 milions de vots en les passades eleccions europees. La Monarquia s’apressava a una ràpida successió per maquillar el règim i evitar que la situació i els escàndols de corrupció de la família real qüestionessin la Corona. Es produeixen les majors manifestacions espontànies contra la Monarquia des de la transició.
El Govern, amb majoria absoluta del PP (com ja va passar amb el segon govern Aznar), es llança a una recentralització de l’Estat, que topa amb els interessos no només dels pobles sinó també de sectors de la burgesia catalana i basca. Per aquesta esquerda interburgesa, aguditzada per la crisi, irromp la mobilització de masses del poble català exigint la fi de l’autonomisme i la independència. Un moviment de masses que empeny un partit de la burgesia catalana, Convergència i Unió (CiU), molt més lluny en el seu enfrontament amb l’estat del que havia previst.
Unió Democràtica es torna a desmarcar contra la independència, sectors poderosos de la burgesia catalana com La Caixa o Repsol tenen els seus interessos estretament lligats a l’Estat. CiU vacil·la i evita un xoc frontal amb l’Estat, sense el qual no hi haurà dret a decidir, però el moviment no retrocedeix ara com ara. El moviment obrer, molt endarrerit si el comparem amb el 34 pel que fa a la seva mobilització com a classe, a la seva organització (Aliança Obrera), veu a distància el moviment de masses català.
Les consignes que arriben des del govern central i l’Estat són les del 34: no hi haurà autodeterminació, es pot suspendre l’autonomia i processar a qui no acati… Els problemes de fa 80 anys reapareixen plenament vius. No hi haurà autodeterminació amb la «legalitat» de la Monarquia que ens va llegar Franco, de la mateixa manera que no hi ha sortida per reconstruir el capitalisme en crisi que no passi per alguna forma de barbàrie. El futur dels treballadors/es i els pobles passa per configurar un poderós front de lluita comuna per la llibertat i contra tota explotació: república per als pobles i construir el socialisme.
Més enllà de similituds i diferències entre 1934 i el 2014, el que és important de l’article de Trotsky ‘El conflicte català i les tasques del proletariat’, publicat per la revista l’Avenç, núm 4044 de setembre de 2014 (http://luchainternacionalista.org/spip.php?article2368) és el mètode basat en algunes qüestions essencials en la política marxista: 1) la defensa conseqüent del dret d’autodeterminació dels pobles, 2) la lluita per posar la classe obrera al capdavant de la defensa dels drets democràtics 3) la dialèctica entre internacionalisme i el dret d’autodeterminació; 4) la necessitat que hi hagi una implicació dels treballadors/es en suport al dret a l’autodeterminació del poble català. Si avui s’afebleix i es derrota l’estat a Catalunya, s’obre la via de la llibertat a tots els pobles:
Abolició de la Monarquia!
Per una nova relació entre pobles lliures en una Federació de repúbliques socialistes!
