En un article publicat en Levante, “La realista Llista Fabregat”, J. Leonardo Giménez proposava com a exemple la llista en què el director de RTVV Amadeu Fabregat prohibia –recordem-ho: passant per damunt del llibre d’estil aprovat– 543 expressions. Per a Giménez era una bona mesura que rescatava paraules populars i substituïa les llibresques. Segons ell, la llista de Fabregat “intentava […] que els valencians tinguérem gust per un valencià més saborós”. I afegia: “El seu defecte principal és que sols n’eren 543, les paraules recuperades. En calien més de 3.000.”
Vaig respondre a Giménez amb un irònic “Per un nou Canal 9 amb més censura”, on mostrava, amb un bon grapat d’exemples, en què consistia la llista de Fabregat de valencià “saborós”. Un tast: la “realista llista” censurava debades, vegada, ampolla, sols, solament, semblar, recolzar-se, per altra banda, aleshores, agafar, pregar, xarxa i xàrcia (només s’havia d’usar ret); mitjan (“a mitjan matí”). I imposava sello, enfermera, Alemània, orquesta, etc. Però més enllà de la simple avaluació de les paraules, jo suggeria relacionar la llista amb un fet simultani, clau per a entendre’n el sentit: tot això ocorria “al mateix temps que Fabregat expulsava el valencià de les pel·lícules i d’una bona part de la graella televisiva”.
Fa uns dies Alexandre Ordaz, membre de Taula de Filologia Valenciana, em replicava amb l’article “Per un Canal 9 amb més censura del valencià popular”. Ordaz hi defensava la proposta de Giménez i qualificava el meu text d’“agre, visceral i grosser” i la meua posició, “de dogmatisme, […] ceguesa i […] immobilisme, que prescindixen de l’argumentació raonada i educada i recorren a la manipulació, a matar el missatger i a personalitzar el debat convertint-lo en una batalla de l’ego”, entre més floretes.
Un parell de coses que retrau sí que són certes i ja les he reconegudes a Leo Giménez, que ha tingut l’amabilitat d’escriure’m amb una gran cortesia. Primera, que Giménez no diu enlloc en l’article, com jo li atribuïa injustament, que el “valencià culte” siga la causa, ni tan sols la principal, del fracàs de TVV. Ell afirmava que una llista “aperturista” promovia l’audiència i que tenia com a objectiu “un valencià més saborós i conegut” i que calia augmentar-la. La segona és que el meu escrit contenia algunes referències a ell clarament impertinents. El fet que Giménez qualifiqués de “demagògia i fonamentalisme” la posició dels qui –com els tècnics lingüístics que, després d’uns mesos angoixants, vam anar al carrer precisament per haver seguit el llibre d’estil de l’ens públic oposant-nos a aquella censura–, explica, però no justifica, acusar-lo d’“il·luminat personatge” i de “mestre Leonardo”. Per la seua banda, Giménez m’ha aclarit que ell és absolutament contrari a “la censura de tota classe” i que amb les 3.000 paraules que propugnava “recuperar en la llista d’apertura” volia referir-se només a “expressions ben valencianes i ben vives, que estaven bandejades del model lingüístic dit culte”.
Per tot això i per centrar el debat en el model de TVV que ens cal, procuraré reconduir-lo cap a fets concrets i mesurables, amb frases literals d’Ordaz i de Giménez, i abordar les qüestions en què crec que s’hauria basar una discussió públicament útil.
1. Considera Ordaz que promou el “valencià saborós” i “popular” prohibir debades, vegada, ampolla, sols, solament, semblar, recolzar-se, per altra banda, agafar, pregar i tota la resta que he citat?
2. En el meu article jo insistia diverses vegades que la llista era una imposició del director que passava per damunt del llibre d’estil aprovat en un mitjà públic. Ordaz no sols ho ignora deliberadament; a més, proclama: “No hi havia prohibició, sinó una posada en valor de ‘paraules o expressions genuïnament valencianes o integrades totalment en la parla valenciana’”. I afegeix: “En qualsevol cas, [la llista] era un producte dels tècnics lingüístics que treballaven per a la cadena, i no (com voldrà fer creure Francesc Esteve) la bogeria de cap sonat”.
Té gràcia que qui m’acusa de “dogmatisme, ceguesa i immobilisme” afirme contra l’evidència que “no hi havia prohibició” i, encara amb més escarni, que la llista provenia dels lingüistes de Canal 9. Ell no va ser despatxat de Canal 9 per haver-se oposat als desficacis que contenia i per haver mantingut amb professionalitat el llibre d’estil aprovat. Cèsar Aparício, Àlvar Banyó, Marisa Bolta, Salvador Jàfer, Heike van Lawick, Josep Peres Blesa, Daniel P. Grau i jo mateix, sí: vam anar al carrer per això. Convide el Sr. Ordaz a demostrar les seues afirmacions o a desdir-se’n públicament.
3. En el meu article jo posava a prova la hipotètica bondat de la llista de Fabregat de la manera més neutra: aplicant-la a l’escrit de la mateixa persona que la defensava com a llista “realista”. Sembla evident que si algú manté que les expressions que prohibia impedeixen la naturalitat i la genuïnitat, ell mateix no pot usar-les sense desacreditar la seua tesi. Deia jo: “La ‘realista llista’ li hauria prohibit almenys acudit, blasmar, assabentar-se, aleshores, servei, mitjans de comunicació, a banda i segurament també estigma, relegar i llibresc” i, per tant, no hauria pogut completar pràcticament cap frase del seu text. Ordaz diu que jo afirme això “sense demostrar-ho (ja que és fals)”. Ho comprovem?
Ni la primera frase (blasmar) ni la segona (a banda) ni la quarta (assabentar) ni la cinquena (aleshores) ni la sisena (mitjà) ni la setena (servei) ni la vuitena (acudit) serien possibles. Tres quarts de l’article eliminats. I això, sent molt moderat, perquè –cal remarcar-ho al Sr. Ordaz– no totes les prohibicions actives apareixien en la llista. Estigma, relegar, llibresc, com jo deia, segurament també s’haurien bandejat. Totes aquestes paraules s’haurien d’eliminar d’una futura TVV?
4. Diu Ordaz: “[Esteve] També confronta la llengua de Giménez amb el seu propi model lingüístic (el d’Esteve) per a assenyalar subjectivament unes suposades faltes.”
Si algú proposa canviar el model de llengua d’una televisió pública amb una llista de més de 3.000 expressions i si invoca ara i adés la genuïnitat, ha d’actuar amb coherència i demostrar ser genuí en un altíssim grau. Per això retreia jo tres patinades en genuïnitat lingüística, com ara l’expressió muntar en còlera, en comptes de les correctes, genuïnes i més col·loquials encendre’s de còlera o encendre’s la sang; blasmar confós amb bramar, i saber malament, en comptes de saber greu (o, almenys, saber mal, com recull el Diccionari normatiu de l’AVL reivindicat per Giménez).
D’aquestes expressions, no n’hi ha cap que figure en els diccionaris de català més reconeguts, ni tan sols en el descriptiu Diccionari català-valencià-balear ni en el mateix Diccionari normatiu que Giménez cita com a font màxima de genuïnitat. Pot explicar Ordaz per què diu que jo les confronte amb el “meu propi model” i que jo assenyale “subjectivament unes suposades faltes”? Subjectives? Suposades? Pot dir en quin model es basa ell i en quin s’hauria de basar TVV?
5. I per acabar, Ordaz propugna una llista com la de Fabregat “augmentada (amb cabassos de paraules i expressions que són alhora populars i genuïnes), com a part d’un autèntic llibre d’estil, propi d’un mitjà modern i al servici de la nostra societat. Potser d’eixa manera, trobaríem la raó per la qual Monleón havia de ser en aquell moment ‘la insígnia i el model lingüístic de Canal 9’, com condemna Esteve (sense dir per què)”.
Pot aclarir-nos-en ell “la raó”? La frase sencera és notablement confusa, però pareix que vol dir que propugna un model general monleonià per a un Canal 9 “modern”. Per això, el convide a explicar si, juntament amb aquesta “llista augmentada”, l’estil Monleón hauria de constituir “la insígnia i el model lingüístic de Canal 9”. Això, per a una nova televisió pública, en valencià i de qualitat, sí que seria tota una declaració de principis! O potser de final…, però debatem-ho sense censures.
Francesc Esteve
