M’encén la gent que, per a justificar la seua pretesa supremacia lingüística, utilitza l’argument de la utilitat. Allò que totes les llengües que no són la seua – o la seua i quatre més – no serveixen per a res. Podria haver-li dit al taxista que el valencià serveix per a comunicar-se, com totes les llengües vaja, però arriba un punt que u es cansa d’explicar obvietats. Tampoc no té massa efectes plantejar-ho d’eixa manera; vull dir, bé per a tu és útil i tu li ho expliques al nacionalista lingüístic en qüestió i li dius que l’uses amb els amics i amb la família, que escrius i redactes els exàmens en valencià, li parles dels obstacles i les dificultats que t’hi trobes diàriament… això sí que és inútil, perquè al nacionalista lingüístic en qüestió això no li genera cap empatia, no li fa plantejar-se res ni reflexionar sobre la matèria. Ell seguirà pensant que no serveix per a res. Per què? Perquè per a ell el valencià no és un instrument de comunicació, no és una llengua com podria ser la seua. Per a ell, el valencià és un trasto vell, una càrrega social que genera despesa pública per a defensar els suposats drets de quatre vells de poble a qui ni tan sols els preocupa el tema i quatre rojos catalanistes que pretenen que tots acabem parlant oriental i ballant sardanes.
Per això vaig decidir provar una cosa nova. Reemmarcar la qüestió lingüística des del punt de vista del valor patrimonial. No hem escoltat una i mil voltes que el valencià és un gran patrimoni cultural dels valencians? Doncs això. Recorde que quan era menut un dia en classe, el meu tutor – que era un d’eixos quatre rojos catalanistes – ens va plantejar un joc. El joc es deia “Acaba la frase” i la frase era “Els americans tenen el cinema, els francesos tenen la Torre Eiffel, els italians tenen la pizza, i els valencians tenim…” tots vam entendre ràpidament el joc, havíem de completar la frase amb una cosa que fóra representativa dels valencians, una cosa que ens diferenciara de la resta. Allà va aparèixer de tot: Falles i paella fonamentalment, però també traca, taronges, platja… curiosament ningú va fer referència a la llengua – no em jutgeu, jo sols tenia 9 o 10 anys . La qüestió és, que si ho pensem, el valencià té el valor que nosaltres li donem. Si emmarquem el valencià com una part importantíssima del nostre patrimoni col·lectiu, si insistim en eixe discurs, poca cosa hi podran rebatre els nacionalistes lingüístics espanyols. Per a què és útil la Torre Eiffel? De què serveixen les piràmides d’Egipte? Ben mirat, de res, utilitat pràctica no en té cap ni una cosa ni l’altra. Però algú s’imagina un taxista de París o de la Vall de Giza dient que la Torre o les piràmides són una merda punxada en un pal? Veritat que no? Pot pensar algú que sí existeix una utilitat per a aquests elements: serveixen per a guanyar diners. I sí, eixe argument podria ser vàlid ara, la gent viatja a Egipte per conèixer les piràmides i fa turisme a París, entre altres coses, per pujar a la torre més representativa de França, però i al segle XV? Al segle XV les piràmides estaven allà i el turisme encara no s’havia inventat, per tant aquelles muntanyes de pedres no generaven ni una pepida d’or de l’època de benefici i a cap il·luminat se li va ocórrer dir: “mira a mi aquestes tres piràmides em molesten, les tirarem a terra i construïm ací unes termes-balneari i ens folrem”.
El patrimoni és valuós per ell mateix. Les piràmides tenen valor perquè són úniques, no estan ni a Espanya, ni a Nigèria, ni a Veneçuela, estan a Egipte, són un patrimoni dels egipcis. El valencià té valor perquè és únic, no està a Corea, ni a Mèxic ni a Letònia, és un patrimoni dels valencians, de tots ells.
I no només això sinó que, a més, resulta que… no estem al segle XV! Això significa que a més podem traure-li rendibilitat al tema. Com fan els francesos amb la seua torre única, com fan els egipcis amb les seues piràmides úniques. Els valencians tenim la immensa sort de tindre dues llengües. El castellà, que és una llengua d’abast internacional, que ens obri i facilita molt l’accés a allò que es cou a d’altres indrets del món, amb un grau de comprensió total. I a més tenim el valencià, una llengua pròpia, compartida amb una comunitat de parlants gens menyspreable, una llengua que pot reportar-nos amplis beneficis – també – econòmics. Doncs ens permet tindre no un, sinó dos mercats editorials; no un sinó dos acerbs literaris; una indústria audiovisual i musical pròpia; una oferta diferenciada a nivell acadèmic i lingüístic… tot són oportunitats de negoci, tot són potencialitats de benefici econòmic, hom diria que la inversió paga la pena, no?
Adonem-nos-en de la potència que té aquest enfocament per explicar la importància del valencià. Adonem-nos-en de com redueix i esmicola l’obtusa visió dels nacionalistes lingüístics que es converteixen, de sobte, en empobridors patrimonials i culturals, en enemics de la prosperitat econòmica de la nostra societat.
“Pero las pirámides de Egipto dan mucho dinero” em va respondre el taxista. “Pues eso” li vaig dir jo.
Amadeu Mezquida
