En els darrers dies s’ha produït, una vegada més, un gran rebombori al voltant d’unes declaracions de Pablo Iglesias. Tot i que en aquesta ocasió no vÉnen de la casta, és cert que s’han propagat com la pólvora en aquells territoris de l’Estat amb una realitat bilingüe. Fins i tot alguns ja les han etiquetades de supremacistes en el plànol lingüístic. Eixes declaracions es van produir concretament a una entrevista al Secretari General de Podemos publicada el 17 de gener a l’edició en català del diari El País, quan li van demanar que concretés el model que proposaria per a un Estat que ell mateix reconeix com a plurinacional. Literalment, deien així:
“Posem damunt de la taula en un procés constituent totes les opcions i veurem quina és més eficaç per assegurar els instruments sobirans. A mi el que m’importa és que hi hagi una sanitat pública per a tots, que s’estigui atenent en català, en basc, en gallec o en castellà per mi és una qüestió secundària.”
És pertinent començar dient que el sector crític d’aquestes declaracions ha obviat la vertadera al·lusió que està fent Iglesias, que no és altra que el suport que alguns partits catalans d’esquerres han donat a la formació conservadora CiU, tot i que pel que fa a polítiques socials són totalment incompatibles i a pesar d’estar situats en el punt de mira judicial pels nombrosos casos de corrupció que en aquest moment els encalcen.
Tot i això, les crítiques, com deia, s’han fet en referència a la utilització del terme ‘secundari’ per tal de referir-se a l’ús de les llengües en un sistema sanitari que ha de ser totalment públic i de qualitat.
En la meua humil opinió, i posant-me tècnica com s’han posat alguns crítics, el terme ‘secundari’ no implica en cap moment una denigració de la llengua. L’Institut d’Estudis Catalans defineix aquest terme com “que ve en segon lloc”. I com a exemple dóna el següent: “L’alumne ha passat de l’ensenyament primari a l’ensenyament secundari.” Vol dir açò que l’ensenyament secundari és menys important que el primari? En absolut. Només vol dir que sense completar el primer, no es pot passar al segon. És una qüestió de lògica.
Si algú creu que preocupar-se en primer lloc que existisca un hospital de gestió pública i de qualitat i en segon lloc de la llengua amb què s’atén a l’hospital és no preocupar-se pels drets lingüístics està molt equivocat. El fet que existisca un espai públic destinat a l’atenció de tota la ciutadania es una condició ‘sine qua non’ perquè es puga atendre els pacients en qualsevol llengua. Sense contenidor, no pot haver-hi contingut. Es tracta, repetisc, d’una qüestió de lògica – i de logística.
De la mateixa manera, i seguint un ordre lògic, defensem en primer lloc una escola pública de qualitat, i en segon lloc una garantia d’educació en valencià; defensem en primer lloc una administració pública de qualitat, i en segon lloc l’assegurança que els funcionaris puguen atendre en la llengua pròpia de cada territori. Si formem professionals de la medicina, de l’ensenyament, de la judicatura, i d’un llarg etcètera, que puguen parlar en valencià però que han d’exercir en l’àmbit privat o en administracions externalitzades, tots sabem el que ocorrerà: que no es garantirà el dret a utilitzar la llengua pròpia.
Finalment, també vull expressar que tant a mi com als meus companys de Podem, com a ciutadans valencians, ens pareix necessari que es complisquen els drets lingüístics de la ciutadania tal i com estan enunciats en el nostre Estatut d’Autonomia i que, per tant, qualsevol persona puga fer ús dels serveis públics en valencià, i que tots els xiquets i xiquetes puguen accedir a un ensenyament públic i de qualitat en la nostra llengua. Som plenament conscients que encara existeixen casos on açò no es compleix i per això treballem dia a dia per cercar possibles solucions. Estic segura que totes les persones que a diari ens esforcem i donem la cara perquè es garantisquen els drets lingüístics dins de l’Estat Espanyol podrem col·laborar de manera coordinada per tal de solucionar aquesta problemàtica, que no només és lamentable pel fet d’existir, sinó que també ho és per existir al segle XXI.
Teresa Bellido
Membre del Consell Ciutadà de Podem Castelló
Filòloga, doctoranda en gestió de llengües minoritàries
