La història és l’espill on moltes vegades trobem les claus per interpretar el present, i de vegades les lliçons que ens ofereix el passat ens arriben carregades d’ironia. Dos mil cinc-cents anys després, els hel·lens, els hereus d’aquells savis que van forjar la nostra civilització, dels inventors de la filosofia, la ciència, la literatura i la democràcia, arruïnats per segles de despropòsits, es veuen abocats a una mena d’esclavitud del segle XXI. Els elevats deutes de l’Estat grec han suposat la intervenció de les institucions europees imposant una sèrie de condicions humiliants per a la població, que ha acabat amb la ruïna dels segments més vulnerables de la societat. Sota l’excusa del rescat, els barbaroi de l’Europa “civilitzada” s’han llançat com a aus de carronya sobre les despulles de la bellesa clàssica.
Sense escrúpols, els creditors, liderats pel govern alemany de Merkel, s’han mostrat inflexibles per tal de sotmetre els països del sud, i de manera especial Grècia, a les seues polítiques i interessos. Sembla una ironia que siguen precisament els teutons els més severs en les condicions. I no sols perquè ells sí que tenen un deute econòmic molt important amb els grecs, si recordem que Hitler va ocupar el país i va espoliar-lo, i a més va obligar el govern hel·lé a concedir-los un crèdit que anys després es va condonar per ajudar els alemanys a reconstruir el seu país, destruït per la seua pròpia bogeria. Els vint-i-dos països que signaren el 1953 el Tractat de Londres, entre els quals Grècia, van perdonar a Alemanya la meitat dels 50.000 milions d’euros que els devia.
No sols per això, com deia, que ja seria prou per oblidar ara un deute impagable, sinó també per un aspecte potser més subjectiu, però carregat de simbologia: els alemanys han sigut tradicionalment els més devots seguidors de la Grècia clàssica, fins a tal punt que alguns estudiosos es referien a la seua fascinació com una espècie de “tirania”. Durant els segles XVIII, XIX i part del XX, poetes, artistes i intel·lectuals, com Hegel, Goethe, Schiller o Hölderin van col·laborar a crear el mite, allò que es coneix com la nostàlgia de Grècia. És com si ara volgueren soterrar definitivament l’amor del passat, un amor del qual se senten culpables. No en va les paraules culpa i deute corresponen en alemany a un mateix terme: schuld.
El deute inassumible, impagable, ens esclavitza, ara com abans. Sotmet els pobles i degrada les persones que han de renunciar a les quotes mínimes de benestar per sacrificar-se en l’altar de la troika, pobles i persones que han de renunciar a la seua dignitat per satisfer els déus implacables de la banca. I no és una metàfora: ha sigut notícia l’aparició d’anuncis publicitaris en alguns diaris, en què s’ofereix treball a canvi de casa i menjar, fins i tot demanant coneixements bàsic d’informàtica. És aquest un símptoma de la fi de la crisi? El deute demencial no sols degrada l’economia, sinó també la democràcia i la llibertat.
El gran poeta i dramaturg alemany de la segona meitat del XVIII, Schiller, enamorat de Grècia fins al punt d’afirmar que tots el hòmens portem un grec dins, es va deixar portar per la sinceritat quan va escriure: “La llibertat existeix tan sols en la terra dels somnis”. Estem al segle XXI, vivim en democràcia i la llibertat es guanya amb dignitat i ganes.
Quico Fernández
Portaveu de Compromís i candidat a l’Alcaldia de Sagunt
