La connexió entre el passat i el present en aquesta societat tan modernitzada, en aquest estat tan europeu com autoritari és, en la seua essència, un catalitzador potent i ben greixat, una màquina molt ben pensada i feta perquè la imaginació social es dispare cap als deliris espanyolistes, europeistes, reformistes i ben pensats. La interrelació entre quaranta anys de dictadura brutal i assassina i una democràcia tan pobra com entregada als poders oligàrquics i sense cap participació més enllà del testimoni buit i trampós de la mascarada electoral, és una realitat podrida i corcada per anys (molts anys) d’injustícies i fets execrables.
La sang d’aquests pobles oprimits per Espanya, és una sang que brolla ininterrompuda des dels principis d’aquesta mentida. La mascarada de la transició no és més que l’adaptació d’un sistema dictatorial, verdaderament transitori, a un sistema permanent de dominació. La dictadura franquista, per descomptat, va ser la salvadora del liberalisme i de l’oligarquia en un terreny i en una situació on els esdeveniments socials apuntaven cap a una revolució social i/o una desarticulació radical de l’estat centralista anomenat espanya.
El període Juancarlista que ha arribat a la seua fi (com no envoltat en una grotesca xarada berlanguiana) és una síntesi brutal de la decadència d’un règim que intenta perpetuar-se mitjançant Felip VI i tota la seua xicalla institucionalista (d’esquerres, de dretes o fins i tot anticapitalista o suposadament independentista), per a garantir que la posició de l’oligarquia és segura, tranquil·la, europea i lluny d’aventures populars. Tenir memòria es converteix en un exercici indispensable per a qüestionar aquesta realitat dominada. Sense aquesta, sense un esforç que qüestione la propaganda històrica i ens aprope a la història real i desconeguda no hi ha res a fer, res que no siga continuar navegant en un vaixell d’esclaus cap a la història amb la misèria i la vergonya de no poder ni saber rebel·lar-se efectivament.
Els objectius “històrics” i actuals del moviment per l’alliberament nacional i la revolució socialista passen, invariablement, per l’apoderament popular, les sinergies tàctiques i estratègiques, la confluència amb els nostres companys i companyes, el diàleg que fuig dels sectarismes i el combat decidit i constant contra el vell règim i per la construcció dels fonaments per a una república federal i socialista arreu dels Països Catalans.
La sobirania del nostre poble, però, només serà possible amb la independència de les seues classes populars respecte als estats espanyol i francés i l’oligarquia autòctona i repressiva i, també, respecte a les opressions del capitalisme vinga aquest d’on vinga. Per tant, la igualtat i la llibertat del nostre poble i de la seua classe dinamitzadora i productora dels béns socials, (la classe treballadora) tan sols arribarà amb la construcció permanent d’un socialisme basat i impulsat des de les nostres arrels i senyes d’identitat, les nostres configuracions socials i els nostres anhels i desitjos, que ens han d’apropar a la propietat i gestió col·lectiva dels mitjans de producció i a un control total i democràtic de l’economia.
Les classes populars patim unes polítiques destructives que van dirigides vers un sotmetiment absolut de les nostres vides al mercat i l’estat oligàrquic. On la nostra cultura i la nostra llengua estan rebent un atac sistemàtic i permanent. Però cal afirmar sense ser ni triomfalistes ni molt menys faves, que la possibilitat de la ruptura amb l’estat espanyol està present com a alternativa social, possible però fràgil, en una part del nostre territori; i en l’imaginari de la gent compromesa (no estrictament independentista) en la resta d’aquest. Eixa perspectiva no podem perdre-la si volem que l’independentisme rupturista jugue un paper determinant en els esdeveniments socials que s’albiren.
Les mancances a les quals ens enfrontem són les mateixes, si més no, que afecten la resta de la nostra classe, i pensar que estem per sobre d’eixes limitacions i reptes és en si mateix un greu error d’apreciació i una aposta subjectivista i falsament avantguardista.
La nostra responsabilitat revolucionària ha de ser construir, impulsar i agitar al màxim les eines de combat polítiques i socials, enfortint des de les bases les lluites populars. L’èxit d’aquesta tasca dependrà de la capacitat de plasmar la Unitat Popular en accions concretes i assumibles tenint en compte la predisposició a la mobilització de la generalitat del poble per una banda i, per l’altra, la capacitat i predisposició a la mobilització i el combat de l’esquerra independentista.
La mobilització ha de partir de l’anàlisi rigorosa de l’existent i ha de fugir dels processos o tàctiques a curt termini, perquè aquests estan totalment allunyats de la realitat i promouen esquemes falsos i equivocats que mouen a les persones revolucionàries a confondre els seus desitjos amb el que realment estan vivint. No per abans condicionar una lluita amb un tarannà obertament radical, les condicions per a materialitzar el procés revolucionari seran creades amb més facilitat, més aviat el contrari. Si les nostres propostes i el nostre accionar no creixen paral·lelament a les eines d’intervenció popular, estem corrent el risc d’enfonsar-nos en una pràctica “guetista” i unidireccional. És a dir, una relació aliena a la realitat social i que només perviu en un àmbit tancat i narcisista.
L’anàlisi perfecta i un discurs ben estructurat de res serveix si no és possible dur-lo a la pràctica d’una forma efectiva i generalitzada. Saber en quin moment (de retrocés, d’acumulació de forces o d’ofensiva) ens trobem, és quelcom imprescindible per a marcar estratègies revolucionàries i aliances populars.
Ara bé, que solament el miratge institucional i l’esperança que una sèrie de canvis legals dintre d’un règim burgès ens aproparan als nostres objectius, també es pot considerar com un error d’apreciació. Tan sols la ruptura radical amb el règim del 78 i una postura que liquide les estructures d’aquell règim són les garanties per a un procés constituent veritablement independentista en tota la seua concepció (Política, social i nacional). Però aquesta guerra es lliurarà en molts fronts, i donar batalla allà on es puga mostrant i demostrant les contradiccions tant dels enemics com dels falsos amics, és una lluita imprescindible per a crear una alternativa sòlida i prolongada.
Com deia Fuster: “si no fem nosaltres la política, la faran contra nosaltres”, o pitjor encara, allà on no estiga el nostre discurs, tan sols estarà el discurs dominant.
Cal fugir, però, de les anàlisis superficials o fortament ideologitzades. La realitat no és un discurs que es construeix a priori després d’haver-se llegit tota la teoria marxista o després de caure en un activisme movimentista i sense cap estratègia definida. La realitat és una lluita dialèctica entre el que és i el que volem que siga. Una lluita de classes/nacional/gènere… en constant moviment que cal saber estudiar però que també cal saber superar. Per tant, hem de lidiar sempre entre els mals de l’acció revolucionària combinant dialècticament l’anàlisi de les nostres forces, de la força de les classes populars i la dels nostres enemics.
El reformisme renega de la via revolucionària, no confia ni en la victòria del socialisme ni en la capacitat d’autoorganització i d’acció revolucionària del poble treballador i es planteja només la via institucional intentant, progressivament, que algun sector dominant accepte concessions mitjançant l’efectiu exercici de les llibertats democràtiques del règim; el populisme, més aviat, és una ramificació del poder oligàrquic, una concepció d’origen burgès que desconeix amb els fets l’antagonisme de classe i que per tant tendeix a relacionar-se i emprar el llenguatge de les classes dirigents; i l’ultraesquerranisme, malaltia acomodada en un socialisme malauradament estàtic. És aquell radicalisme ideològic que viu i perviu dintre de l’imaginari d’un col·lectiu minoritari, fantasiós i mancat de compromís, que té prou en les vivències que li aporta una vida dissipada i s’ha anat formant en anys d’alienació constant, durant retrocessos alarmants de la confrontació social convertint-se, clarament, en un dels entrebancs més perillosos a què s’han d’enfrontar tots aquells i aquelles que pretenen acabar amb la dictadura del capital en aquest món i en aquest temps, és a dir: ara mateix.
La política revolucionària ha de transcórrer per aquesta senda tan prima. D’un costat l’aberració fantasiosa de l’ultraradicalisme i d’altra l’oportunisme pactista i conciliador i, per tant, és l’objectiu i el treball de totes les forces estratègicament organitzades, avançar i caminar per aquest laberint sabent en quin moment ens trobem i de quines forces gaudeixen per a saber desenvolupar unes eines que apropen, sense abandonar ni una mica els principis revolucionaris, l’alliberament nacional, de gènere i el socialisme.
És per això que cal definir els diferents espais de lluita i plantejar-se, pel que fa a la lluita institucional, si en aquest moment podem deixar en mans de l’oligarquia i del seu aparell el poder de decidir i dirigir les institucions representatives. O malgrat les seues contradiccions intrínseques, si s’ha d’intentar arrancar eixa institució de les mans de l’antic règim o almenys accentuar les seues contradiccions.
Si estem en un moment prerevolucionari on les masses estan disposades per al combat o, pel contrari, encara no és el moment oportú per a la victòria i cal anar-hi amb compte i assolir i esbandir una estratègia que vaja sumant voluntats a les forces revolucionàries?
La manera de fer fracassar la farsa electoral és producte de la situació concreta que es presente en el moment i la correlació de forces en la lluita. Davant d’eixa situació tenim dues formes d’encarar-la: el boicot o la participació. I cap persona independentista que trepitge el terreny del socialisme revolucionari ha de deduir que el grau del boicot depèn del grau reaccionari de la institució sinó de determinades condicions especials de la lluita. És a dir, en determinats moments si es viu un període de mobilització radical i el grau de combativitat és alt, i es manté la decisió de lluitar sense que el miratge institucional tinga incidència en sectors importants de les classes populars, el boicot actiu a les eleccions pot ser correcte. No obstant això, no hem d’excloure la possibilitat de la participació si aquelles condicions no es poden materialitzar.
Cal fugir d’una interpretació mancada de la realitat que tendisca a realitzar una negació abstracta de tot el procés electoral, sense tenir en compte la situació concreta de la lluita de classes i del procés d’alliberament nacional.
Avui dia, hi ha tota una sèrie de fronts oberts en aquest procés de democratització radical que han de passar invariablement per alguna institució i han de ser impulsats des dels municipis i des del poble treballador organitzat. Fronts com el de la defensa de la nostra llengua a la major part del nostre territori, per exemple, han de culminar, sí o sí i ara mateix, amb una llei de defensa de la llengua. L’educació ha de ser legislada encara que siga per a descentralitzar-la i donar-li l’autonomia que els pobles i comarques necessiten. Els desnonaments, l’atur, la fam… són tragèdies que a hores d’ara no es poden ajornar indefinidament, esperant el miraculós moment de la pressa del poder.
Ara bé, la lluita institucional sent important i aparentment decisiva, no és més que l’acompanyament de la lluita popular. Aquella que es duu a terme dia a dia teixint la unió de totes les lluites separades en una xarxa interrelacionada, que té com a finalitat l’apoderament popular, la construcció d’un aparell democràtic la finalitat del qual és la destrucció de l’estat capitalista i la substitució d’aquell aparell de classe per un altre aparell, diametralment oposat, que estiga al servei del nostre poble.
La lluita institucional, tal qual és plantejada per la CUP, adquireix eixa doble forma d’enquadrament necessària per a aquesta lluita tan delicada. Per una banda és un procés democràtic que obstinadament lluita per aquesta unió i construcció sense dreceres ni populismes. De baix cap a dalt, de l’assemblea al municipi (cau del poble treballador i de la llibertat social) sense “mascles alfa” i sense difondre falses esperances, ni camins que porten al laberint que desvia la lluita del camí revolucionari. D’altra banda, navega per les aigües tumultuoses de l’oligarquia i en el seu terreny la combat, la investiga, la denuncia i li dificulta, tot el possible, l’existència opressiva d’aparença democràtica.
Aquest forma de fer política institucional, és una prolongació de la lluita popular i no ha de ser entesa com quelcom separat i aliè a la classe treballadora i a llurs mecanismes d’alliberament. A més, és fonamental per a denunciar els processos d’identificació de les forces populistes ‘acatxapades’ i sempre a l’aguait per convertir un procés de canvi rupturista en un canvi aparent però realment continuista.
La lluita institucional permet una major visualització de les problemàtiques socials i si, a més a més, aquesta organització d’organitzacions esdevé en una organització sobirana, pot ser el catalitzador de les diferents reivindicacions en un projecte unitari i combatiu.
El que cal dirimir, però, és si estem ajudant a la construcció popular de la revolució, mitjançant unes estructures alienes al poble i si, realment, aquestes són alienes o poden ser dirigides i controlades per aquest. És a dir, si participant de la lluita institucional estem caient en l’institucionalisme i l’electoralisme o estem consolidant els aparells i les xarxes revolucionàries que ens aproparan a la llibertat. Perquè la fi de la revolució no és aconseguir el control dels aparells de dominació (l’estat i el capitalisme) sinó més aviat la destrucció d’aquests per a apropar-nos de forma directa el més possible a la llibertat nacional i social .
La línia que mai cal trepitjar, és sens dubte la que separa la lluita popular del populisme, les eleccions de l’electoralisme, la lluita institucional de l’institucionalisme, la preservació dels principis per l’immobilisme i la ideologia per la demagògia.
Cal crear una acció eficient i eficaç que dificultant les maniobres de l’enemic aconseguisca el màxim de rendiment dels badalls legals, però cal fugir d’aquella forma de fer política que unifica els interessos divergents de les classes que formen el poble. Creant a la ciutadania, aquesta forma aberrant d’entendre el poble, que no diferencia entre classes populars i burgesia, tecnocràcia i oligarquia i que tendeix, amb prioritat, a parlar la llengua d’aquesta darrera. I cal fugir, també, d’aquella política que desconfia de la presa de poder per part de les forces populars i diposita tota la seua esperança en la via parlamentaria i legalista perquè aquesta forma de plantejar la qüestió social ens apropa massa a allò que es vol combatre. I cal tenir molt clar, que les institucions de la dictadura o de la “transició” són i estan per a perpetuar allò essencial de la dictadura i en tot cas per a regenerar-la i no pas per a revolucionar-la.
La consolidació de la separació de tasques a la qual ens obliga el parlament i l’estructura de la mateixa dominació tampoc és casual. Els mecanismes inherents a aquest funcionament es converteixen en la garantia dels privilegis de classe i de la dominació espanyola. Uns marquen l’estratègia i altres la segueixen, o pitjor encara; uns organitzen la societat i altres la pateixen. Apostar únicament per la via institucional o parlamentària és, sens dubte, utilitzar com a avantguarda de la lluita no l’autonomia de les autoorganitzacions del poble oprimit, sinó més aviat els mecanismes de poder institucional, consolidant la divisió entre dirigents i dirigits, i, encara que ho neguen, soterrant les organitzacions populars i de base per sota els interessos d’una burocràcia, que més prompte que tard, s’assemblarà a la de l’enemic que diu combatre si les persones revolucionàries hem d’afavorir el poder popular, hem d’estar clarament per l’autonomia dels subjectes polítics en lluita.
Hem de rebutjar les estructures del poder que considerem alienes i hem d’aprofundir en les tasques que consideren les organitzacions populars com a organitzacions que ja porten al seu si la societat que es vol per al futur i, per tant, aquesta ha d’estar organitzada de forma directa, lliure, sense transversalismes i amb una forma rupturista de baix cap a dalt i no al contrari. Es tracta d’enfortir el poder que neix de les estructures autoorganitzades del poble, de donar via al radicalisme des d’aquestes, de lluitar per la independència, pel socialisme revolucionari, per la igualtat, per la solidaritat internacionalista, lluitant colp a colp sense negociacions ni pactes amb l’enemic.
No es tracta de guanyar-se el poble en les rebaixes parlamentàries ni de dirigir-lo cap a la lluita. Es tractaria de fomentar i canalitzar la lluita per tot arreu, als ajuntaments i a les fàbriques, al parlament, als centres d’ensenyament i a les presons, entrellaçant lluites i vivències, afavorint la consciència pròpia i de la resta, participant en xarxes de coordinació i xarxes subversives en una estratègia d’estendre el dret a decidir cap a l’assoliment de la nostra independència.
L’accent principal ha de posar-se en el suport a l’edificació de les organitzacions estratègiques, de base i municipals i en el desenvolupament d’unes agrupacions d’intercanvi d’experiències, de coneixements i de reflexions polític-socials que caminen cap al màxim coneixement de les vies combatents i, tot això, amb els peus ben en la terra, sense dreceres miraculoses ni activisme narcisista. És a dir, amb molt de treball, molta cura i amb bona dosi de sacrificis personals.
Com déiem abans, la senda és estreta i angosta i cal anar amb compte per a no caure en cap de les dues circumstàncies descrites anteriorment; i tota aquesta reflexió, per a ser honestos, l’hem de fer amb molta cautela. Tenir els peus en la terra, sovint es confon amb un pragmatisme conciliador i antirevolucionari. En una mena de camí contradictori que, pas a pas, ens apropa una altra vegada al governamentalisme, al pactisme amb l’enemic, als braços de l’oligarquia pròpia o importada i a una reestructuració que realment canvia els aspectes superflus per a realment no canviar res substancial. Fenòmens actuals molt de moda són exemple d’aquest transformisme perillós que acaba o acabarà consolidant l’estructura estatal i repressiva.
Per tot això, cal un municipalisme i una lluita institucional al servei de les classes treballadores i populars, és a dir impulsada, participada i dirigida per aquestes, on les institucions siguen desbordades per l’impuls de l’autoorganització popular que, davant aquesta crisi econòmica, cultural, política, social i nacional, avance cap a les reivindicacions específiques dels oprimits, trencant , radicalment, amb la lògica de la participació i de la política parlamentària.
Aquest camí, d’apoderament popular al carrer i als espais institucionals, ens portarà a l’enfrontament contra una oligarquia internacional, estatal, i nacional dotada d’uns instruments repressius efectius i polimòrfics i on les classes populars hauran de defensar-se amb la lluita, amb la unitat i el poder popular, i amb la democràcia i l’acció directa.
Aquest camí institucional, ha d’estar regit, per una forma organitzativa que ens salvaguarde de la desviació burocràtica, que limite la representació i delegació dels companys i companyes, que limite els sous, que no sol·licite cap crèdit bancari, amb democràcia directa i transparència, amb estreta col·laboració amb les lluites socials, amb l’assemblea com a motor i cervell de l’acció, i amb un compromís radical amb la ruptura democràtica per la independència i pel marc nacional dels Països Catalans.
La història, en un present molt recent, semblava ser una concatenació de circumstàncies desconnectades entre si; un manoll d’experiències, sense passat, present, ni futur, on desenvolupar la tradició de la revolta i el combat contra la dominació es convertien en quelcom impossible per a totes aquelles persones que volien ser revolucionàries.
La impossibilitat de la revolta no tan sols venia donada per la manca d’un territori social on desenvolupar les energies alliberadores és a dir, aquelles que cerquen la llibertat, sinó també i, això és molt important, per una enyorança del radicalisme real que s’anava traslladant, en un moviment psicològic, de l’acció real, que no és una altra que aquella que es pot dur endavant, a l’acció somiada, forana o fantàstica.
Un sector cada vegada més abundant de les minories dedicades a la revolució, s’acontentaven en desenvolupar una mena de festa egòlatra i narcisista on el més important no era la construcció d’una experiència revolucionària que anara assolint la llibertat de forma plena i integral (mentre es van consolidant unes tasques i eines concretes per a la lluita social) sinó l’experiència falsificada del purament estètic, de l‘aparença radical perquè sí, de la moda televisiva i capitalista, de la xerrada buida i incendiària o perfectament estructurada teòricament però sense cap possibilitat real de dur-la a la pràctica.
Això és el que ha començat a canviar i el que cal comprendre és que el combat, la lluita i el “desordre” necessari per a portar endavant l’alliberament social i nacional, tan sols pot fer-se possible després d’un esforç mancomunat ferri, i d’una voluntat d’acer. I és en aquesta voluntat nacional i disciplina social on trobarem la unió de l’impuls vital i personal amb un altre impuls, aquesta vegada, general i popular.
Jordi Belver, Poble Lliure
