Biblioteques i la censura del PP

14 abril 2015 01:00h
Era dilluns al matí, feia un solet de rajos tebis encara, però ja anunciador de la primavera i aquesta lectora, habitual de la biblioteca del poble, acudia a la casa dels llibres i, consegüentment, de la cultura escrita.

-Bon dia, venia a tornar aquests exemplars i a veure què hi ha de nou... -dic adreçant-me al ja conegut treballador pretesament bibliòfil que atén el servei de préstecs.

-Hola, mira, justament hui han arribat un parell de caixes de lectures en valencià. -diu aquell amb optimisme, tot recordant que feia uns dies jo havia fet notar en aquell mateix lloc la falta de títols en la nostra llengua en la secció dedicada a novetats. Allà és on s'adreça, sobretot, la gent lectora i inquieta que busca portades, títols i temàtiques susceptibles d’interès.

Passe a la sala de lectura, on s'hi troben tots els exemplars disponibles perfectament ordenats en les seues respectives ubicacions i, amb escepticisme, em dirigisc a aquella prestatgeria dedicada a les últimes adquisicions. He vingut amb la idea d'endur-me alguna novel·la en català, que em distraga de les tensions laborals i que em faça somiar durant les hores en què puc gaudir d'aquell infantil vici: el goig de les paraules ben enllaçades.

Faig una ullada superficial buscant títols que em puguen cridar l'atenció. No hi veig cap en català. La segona vegada mire a fons. Ah, mira. Aquí darrere, juntament a les publicacions trimestrals. No m'atreuen gaire. En la primera filera he vist un títol en castellà que m'ha interessat. Educación se escribe sin hache. L'agafe. Per vocació i per formació professional m'agrada allò que parla del tema. Abans de dirigir-me cap al taulell del préstec, on despatxa el simpàtic bibliotecari, compte els títols que hi ha en cada llengua oficial. Uns seixanta en castellà, cinc en català. (Una d'elles un assaig que espere agafar prompte  premiat amb l'Octubre sobre un tema identitari valencià, mira per on la ironia es fa present!) La qüestió numèrica és ben clara i evident. Li ho dic a qui trobe que és el responsable i ell, amb cert nerviosisme, segueix argumentant que no hi ha discriminació lingüística en la biblioteca, al fil del que ja hem comentat en anteriors visites meues al lloc. L'altra vegada que li vaig fer notar el meu -diguem-ne- descontent, la resposta va ser que, segurament, si només veia uns pocs títols en valencià era perquè  ja els havien prestat. Redéu! Vaig pensar jo, quin èxit per a un poble tan castellanitzat com és aquest!

En fi, li demane un full de reclamacions i suggeriments per tal de fer arribar la meua queixa al responsable municipal o, dit d'altra manera, a la regidora del PP local que, pel que sembla, i segons fonts fiables que han demanat expressament no ser anomenades en aquest article, no té altra tasca que, a mode d'esquadró de les SS, escorcollar els prestatges de la biblioteca buscant cartells, etiquetes o títols que puguen contenir material explosiu políticament, és a dir, la nomenclatura «català» o lèxic que els sone bàrbar de més enllà de l'Ebre per tal de fer-los desaparèixer.

A l'altre cantó del taulell de préstecs, una veu amb un accent estrany diu en un perfecte català: Bon dia. Volia fer-me el carnet de la biblioteca. Alce els ulls cap a aquella ombra que ja duia uns quants minuts observant l'escena, i no puc estar-me de preguntar-li d'on és. Mig peruà i mig alemany. Ha aprés la nostra llengua a la Universitat de Frankfurt. Crec que els ulls se m'il·luminen, se m'encén alguna cosa a dins. El contrapunt, un xicotet sentiment de joia com un poal d'aigua calenta enmig del fred. És aquest el patetisme en què vivim al nostre petit país, coses de la desfeta lingüística que vivim les valencianes i els valencians, quan corroborem que a la neoliberal Alemanya de Merkel s'hi fabriquen més catalanoparlants que al País Valencià. I el que és millor, que usen la llengua sense prejudicis, sense l’estrès que ens suposa aquest posicionament ideològic a les persones  usuàries que, dins de poc, necessitarem un curset per fer-nos fortes, per no oblidar que la llengua s'ha d'usar, que ens entenen i que, sobretot, tenim el mateix dret a que ens entenguen que aquelles persones que ho fan en castellà.

L'altra qüestió és que, per molt d'èmfasi que hi posen els regidors espanyolistes/bilingüistes d'arreu del país, com que no lligen -i menys encara en català-, malament poden exercir aquesta censura. Autores d'Alcoi, com Isabel-Clara Simó, escriuen en un perfecte i riquíssim català estàndard que, estic segura, li costaria d'entendre a la lingüísticament acomplexada Sra. Català, consellera de cultura, però, com que l'escriptora és nascuda a Alcoi, no forma part de la porga. Repetisc, no lligen ni saben establir criteris per a la seua pretesa censura. Jo, en fi, després de saber el pal que s'ha endut l'AVL, gens sospitosa de catalanisme amb l'intent de segrest del seu recent Diccionari per allò de la definició del valencià, no en sorprèn res del que puguen fer des del govern del cap i casal. No hi tinc dubtes, però, que quan diuen bilingüisme es refereixen a això: Una majoria absoluta per al castellà i unes engrunes per al valencià, com l'últim sopar per a aquell que sap que prompte el faran seure en la cadira elèctrica. Tot i això, cal dir que, per ignorància o omissió dels censors, a la biblioteca municipal s'hi troben títols d'autoria catalana d'arreu del territori d'excel·lent qualitat. Que hi ha una secció de lingüística on Ninyoles i altres aporten la seua sobre el conflicte lingüístic valencià. Hauríem de fer-los-els llegir, aquells llibres, a la nostra peculiar i autoodiada casta política.

Mireia Pérez
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next