És increïble la capacitat humana per acceptar situacions sota el paraigües del costumisme. Durant segles s’han justificat situacions injustificables perquè “això sempre ha sigut així” o perquè “és el que fan tots”. Des que faig política municipal activa, molt abans de ser regidor, una de les situacions que més m’ha estorat ha sigut l’acceptació de les normes del joc de la Diputació. Hem viscut quasi 35 anys acceptant les rutines polítiques en diferents fronts d’esta institució com si foren inevitables.
La més cridanera ha estat condicionar obertament les inversions de Diputació al color polític dels governants dels pobles. Ací, durant 35 anys els dos partits majoritaris han consolidat la idea que perquè un municipi rebera més subvencions havia de ser del seu color polític. Com que la situació era “normal” doncs els nostres representants a la Diputació del Partit Popular han anat donant paulatinament en les darreres legislatures més passos, cada vegada més atrevits. El cas de Diputats del PP després de cada període electoral visitant poble a poble a partits que tenien la clau de la governabilitat animant-los a pactes amb el seu partit a canvi d’auditoris, cases de cultura o qualsevol ocurrència del moment és paradigmàtica de la seua cultura política. De veritat ningú ha sentit parlar dels percentatges amb els quals es repartien la proporció de subvencions segons el partit que governara? És molt greu, encara que s’haja instaurat en la normalitat política.
No es tracta només d’una aberració moral, sinó que sobretot ha sigut un motiu més de la fallida econòmica. Vos propose fer el compte d’auditoris o poliesportius que a hores d’ara estan tancats la major part del mes perquè els municipis no poden pagar el personal per a obrir-los o perquè són obres desproporcionades pel nombre d’habitants. També vos convide a fer el compte de les retallades en serveis socials que molts municipis han hagut de fer per pagar part d’unes obres concedides sense tenir en compte les necessitats reals de les poblacions. Hem hagut de veure pobles requeteadoquinats per partida triple mentre altres no podien garantir el subministrament d’aigua potable.
L’amiguisme i el partidisme són atrevits, i cada vegada més hem vist com les diputacions en el seu camí de consolidar a un partit o altre en els municipis han anat assumint competències impròpies i, per tant, han creat una duplicitat i triplicitat institucional caríssima per a la societat.
Vull fer una crida a la ciutadania perquè entre tots desmuntem per sempre més el modus operandi de la Diputació. De fet, faig una crida oberta perquè exigim un replantejament estructural de la institució en tres direccions: exigir un canvi de la llei estatal que elimine les competències innecessàries, elaboració d’un decret de transparència i equitat en el repartiment de subvencions i reducció dràstica de privilegis i despeses innecessàries.
És molt evident que en fer un estudi assenyat de la qüestió concloem que o posem al servei de la ciutadania la Diputació o caldrà tancar-la definitivament, ja que la majoria de competències les podria assumir la Generalitat tot activant mecanismes de participació comarcals. Mentre l’Estat es decideix a donar el pas de fer un estudi adequat i prendre les decisions oportunes sobre el manteniment o no de les diputacions, no tenim temps a perdre. Enumere una proposta concreta d’accions que han de començar a aplicar-se de forma immediata. Parlem del QUÈ i no del QUI
La ciutadania ha d’exigir que abans que estos dies es negocie cap govern de la Diputació tots els partits signen un document base que garantitze entre altres qüestions transparència i pautes democràtiques en l’atorgació de subvencions. Ens hauria de fer vergonya com diferents candidats del PP es barallen per accedir a la presidència de la Diputació abans d’abordar temes com estos. Com el QUI guanya al QUÈ. En aquesta direcció avance que ja hi ha un grup de juristes redactant una proposta que posarem en poques setmanes a l’abast de tots els grups polítics.
Cal fer valdré l’Acord del Botànic pel que fa a la llei de coordinació de pressupostos de les Diputacions. Cada diputació provincial no pot actuar com a regne de taifa generant una desigualtat territorial evident. La ciutadania mereix un tractament igualitari, i no determinat al personalisme de cada president/a de la Diputació. En aquest sentit, apuntaré les polítiques socials com un nou eix vertebrador de la nova política d’esta institució.
Reducció dels privilegis lligats als grups polítics de les diputacions. La imatge de vehicles d’alta gamma de 40.000 euros aparcats en els pàrquings de la institució és paradigmàtica de la situació. Això no és normalitat. Els cotxes són un detall més, però caldrà parlar de moltes despeses innecessàries. No dubte que hi haurà diputats exemplars, estic convençut. El que propose és generalitzar per llei la poliètica, les bones pràctiques polítiques i fulminar també per llei la vella política.
Estes i altres propostes han d’estar a sobre de la taula abans de parlar de presidents i altres cadires apetitoses. El QUÈ I NO EL QUI. És un moment importantíssim, en la nostra mà està posar punt i final a 35 anys de “normalitat” antidemocràtica a les diputacions. No dubteu que tindrem èxit perquè, en definitiva, la democràcia real no és possible o impossible, és necessària.
Gerard Fullana i Martínez. Diputat electe de Compromís per la Marina Alta.
