Així doncs, he anat analitzant el paper del feminisme en les diferents organitzacions o col·lectius amb les que he entrat en contacte o en què directament he participat i això m’ha fet fixar-me ja no només en la participació (sempre escassa) de les dones, si no en les estructures sobre les que aquestes organitzacions se sustenten.
El patriarcat està per tot arreu, en major o menor mesura (gairebé sempre més del que m’agradaria), és igual com d’esquerres ens considerem, com d’antisistema o revolucionàries. Està, es palpa, és tan evident que tira d’esquenes. D’entrada, s’entén el lideratge com un mascle alfa en potència, concepte masclista sobre el qual es descriu que és per aquesta societat ser i comportar-se com un home.
Homes: El primer que ens deixa aquest sistema patriarcal és una reguera d’homes participant a tot arreu. Nosaltres educades a la llar, les cures i els espais privats, ells educats per a la vida pública i amb això, la política. Les assemblees estan farcides d’homes, les persones portaveus són homes, els caps de llista homes, les xerrades, formacions i tallers realitzats per homes. Si ets dona- o un home que no és mascle alfa-, et demanaran d’alguna manera que t’adaptes a aquest motlle. Si no ho fas t’argumentaran que és evident que no estàs preparada per a la política, que ets massa sensible i feble.
Agressivitat: Generalment verbal o gestual. Un to de veu prepotent i elevat. Envair l’espai vital de l’altra persona, ridiculitzar amb comentaris, menysprear als altres, tensar l’ambient de manera sistemàtica, manipular. Són aspectes que intimiden i que fan de qualsevol assemblea o reunió un espai menys democràtic. És igual que després demanes l’opinió de les persones, perquè les persones no se sentiran lliures per expressar-se i per tant, les decisions no estaran preses des del consens sinó des de la coacció. Que hi haja tensions internes o discrepàncies amb altres organitzacions és plenament normal, el problema és quan aquesta forma de procedir s’estableix com el que ha de ser entre companys i companyes, o quan normalitzen que un company li parle a la seua parella de manera agressiva. “Són coses seues”. No, amigues i amics: són coses del patriarcat i ens tenen que importat a totes i tots.
Competitivitat: Cal militar exemplarment, i això és ser la persona que més fa, tant és que sigues pare o mare, o que sigues activista en altres organitzacions. Tant és que hages de compaginar els teus interessos polítics o socials amb netejar escales o intentar arribar a final de mes, has d’estar en tot o correràs el risc que et qüestionen. Per descomptat, no ho faran directament, però sistemàticament estaran establint comparacions amb altres persones que pel que sembla ho fan millor que tu o et pressionaran perquè t’impliques tot el que els “líders de veritat” s’impliquen. Per descomptat, si abandones el vaixell, la culpa serà teua. O, fins i tot, li hauràs fet un favor a l’organització.
Paternalisme: El missatge és clar, n’hi ha de gent que sap molt i és aquesta gent la que ha de portar la veu cantant i establir les prioritats (LES SEUES prioritats). Òbviament si algú té experiència, formació i informació pot aportar molt al grup, però aquí parlem de fórmules que lluny d’ajudar a les persones, redueixen la seua llibertat i autonomia. El paternalisme es percep en tons condescendents, en superioritat i en una protecció desmesurada que tracta a les persones com a menors d’edat que no saben decidir per si mateixes. Exemple pràctic: “la lluita de classes ha de ser més important que la lluita feminista, no cal que parles tant de feminisme”. Com si les lluites no pogueren anar en paral·lel i com si les persones no tingueren la capacitat de decidir per elles mateixes on i com volen fer les coses.
Aparences: El mascle alfa viu també de figurar, cal donar una imatge i aquesta imatge s’aconsegueix a base de fer de la teua presència a tot arreu el teu millor màrqueting. Ja no és que et sumes a tal o qual plataforma o iniciativa des de la solidaritat, des del suport mutu, des de l’activisme i des de la humilitat, no, és que has de fer per penjar-te medalles que no et corresponen, per reivindicar aportacions que en realitat no existeixen. Al final la foto sembla més important que el treball de base que es puga realitzar. Tot això em recorda a la forma de fer política més clàssica i capitalista que puga existir i sincerament, m’agrada més aviat poc.
Dominació: En teoria una persona líder és capaç de fer que un grup es coordine, de motivar perquè cada persona aporte el millor que pot i, així, portar a terme els objectius en un temps determinat. A la pràctica i com he dir, el lideratge s’ha vingut dibuixant des del concepte masclista i sexista del que socialment s’ha definit com ser un home, i ser un home per a la nostra societat implica altes dosis de dominació. La dominació es troba en cadascuna de les característiques descrites anteriorment. Com a resultat, les persones que qüestionen o critiquen el poder establert no seran ben rebudes, tant és les vegades que et repeteixen com és d’important desenvolupar la capacitat crítica. Volen que la desenvolupes amb la resta del món, no amb les organitzacions a les que participes.
Per tot això, considere necessari replantejar les estructures sobre les què es basen les nostres organitzacions. Com podem parlar de revolució, d’esquerres, si reproduïm el patriarcat que no és més que una forma de submissió?
El feminisme és la via, la resposta per canviar tot des de la base. Perquè no podem incloure el feminisme com un mer eslògan o una “cosa” que preocupa les dones de la nostra organització, “aquestes” que no saben establir prioritats reals (les establertes pels mascles alfa del lloc, és clar). El feminisme qüestiona i dóna alternatives a les estructures de poder patriarcals i, sense feminisme, les nostres organitzacions acabaran sent una mostra més d’autoritarisme.
No sóc cap teòrica feminista, però com he dir sí qüestione aquells aspectes que no em semblen constructius. Aquestes són algunes senzilles respostes que confronten el que he descrit anteriorment.
Dones: Us podeu qüestionar de veritat per què no participen o per què participen poc? Podeu empatitzar amb elles? Podeu deixar d’acaparar les hores de les reunions, assemblees i fer un ús més democràtic del temps? Podeu valorar la seua lluita? ¿Podeu deixar de fer comentaris masclistes? Nosaltres ens hem d’empoderar, prendre la paraula, i vosaltres moltes vegades ho podríeu facilitar, podríeu callar i aprofitar per a prendre consciència.
Assertivitat: Escoltar, empatitzar, respectar, buscar consensos, motivar, fer servir un to de veu no impositiu, fer servir una expressió corporal que convide al diàleg, rebutjar de ple l’agressivitat i confrontar-la, valorar l’honestedat. L’assertivitat no es tradueix a debilitat, com la majoria de gent considera, més aviat és tot el contrari, és la capacitat de poder dialogar comptant amb els altres i respectant la seua individualitat i a la mateixa vegada, tenir clares les idees i aspectes que no es pensen tolerar. Em fa molta gràcia que lluitem contra les diferents formes d’agressió, mentre la fem servir dins de les nostres organitzacions perquè “certa agressivitat és necessària en política”. Em fa més gràcia encara, que davant agressions físiques -inclosos casos de violència de gènere- es diga que “són companys de lluita” o “tampoc està molt clar la versió d’ella”. La vostra agressivitat en política tolera moltes vegades l’agressivitat en qualsevol de les seues expressions (excepte si ve d’agents burgesos del sistema, com la policia, és clar). Amb l’assertivitat deixaríem clar que tot això no pot estar dins de les nostres organitzacions, que cap persona agressiva pot ser admesa sense més.
Col·laboració: Totes les persones poden aportar aspectes positius, algunes es poden implicar més i altres menys, algunes de fet volen implicar-se més i altres es volen implicar menys, hem de respectar les seues decisions i treballar conjuntament a partit d’això. La col·laboració sempre és més productiva que la competitivitat. Amb la primera, les persones senten respecte i valor pel que són, amb la competitivitat les persones acaben per desentendre’s en sentir-se jutjades i qüestionades. Per descomptat, si decideixes deixar de col·laborar, l’organització ho pot veure com una pèrdua i es pot analitzar el per què d’aquest fet, però també ha de respectar les teues decisions sense utilitzar la culpa contra les persones.
Empoderament: Es tracta de deixar que les persones siguen la veu de la seua pròpia lluita, no decidir per elles i no imposar criteris. Suposa que les persones desenvolupen les seues capacitats i siguen les protagonistes d’allò que els concerneix directament. La resta de persones s’han de posicionar ací al costat dels companys i companyes, des del suport, el respecte, l’escolta activa i com vaig, dir la col·laboració.
Construir: Les fotos, les aspiracions, els aires de grandesa no poden entelar l’objectiu real de les persones que participem en moviments socials o partits polítics, les ganes de construir una societat millor, més justa, dins de les possibilitats que tenim tant individual com grupalment. Construir ha de ser el resultat de tota col·laboració, des de l’honestedat i la humilitat, per a no establir formes de treball impositives.
Rebel·lia: Ser d’esquerres i no ser rebel, ser d’esquerres i demanar la rebel·lia contra el sistema però després establir la dominació dins de les nostres organitzacions, és una contradicció pura i dura. És la rebel·lia, el qüestionament a l’establert, la què ha liderat totes les lluites. El problema és que sobre la rebel·lia tenim un concepte pueril fruit d’un sistema capitalista que et diu que madures quan comences a acceptar tot i a callar. Òbviament, ens volen persones submises. Personalment, no em sembla positiu reproduir la submissió a les nostres organitzacions i pretendre fer d’això una mostra de lleialtat no s’ho creu ningú. L’únic objectiu és que les persones siguen capaces de protestar, però sense qüestionar massa allò que se suposa intocable.
Estic convençuda del mal que ha fet el patriarcat i que segueix fent en la nostra societat, en les nostres vides privades, però també en la forma de fer política des de l’esquerra.
Sovint escolte a les persones que participen activament de moviments socials, col·lectius o partits, queixar-se del poc interès que molta gent d’aquesta societat té en implicar-se en lluites que directament ens afecten. Part d’aquest desinterès, gran part d’aquest desinterès, és producte de la maquinària d’aquest sistema, que adorm les persones i les entreté en altres coses. Ara bé, si un treballador o millor encara, una treballadora s’acosta a col·laborar i observa la dominació, l’agressivitat, la competitivitat, el paternalisme i les aparences a les nostres organitzacions, cóm voleu que tinguen ganes de sumar-se a lluites que, al final, senten com a vostres i no seues?
