Ricard és el setè de nou germans, nascut al barri de Benalua d’Alacant, allà pel 1942. L’Alacant d’aquella època era ben diferent de l’actual. S’hi respirava una atmosfera de poble gran i una vida de barri, amb el valencià com a llengua majoritària. En paraules d’Enric Valor, «un ambient molt familiar, i popularment mantenia la llengua pròpia. Un valencià marítim, és clar, molt semblant al llenguatge d’Eivissa». No feia massa que havia estat alcalde Llorenç Carbonell, ni que s’havia editat la revista satírica El tio cuc, amb una tirada de vint mil exemplars i escrita en valencià. No obstant això, Ricard naix enmig d’una dictadura amb mà de ferro i de la postguerra més miserable. Alacant començava a convertir-se en una altra cosa, i com València, deixava d’estimar la llengua i la identitat dels avantpassats.
Però tornem a la família dels nostres protagonistes. Els pares de Cèlia i Ricard provenen de Benilloba. En el cas de Ricard, sa mare. Es van conèixer quan son pare va treballar en obres públiques i el destinaren a aquell llogaret, a fer la carretera. Era ajudant de conductor de camió i s’hi quedava a dormir, com la resta de companys. I és clar, tant de jovençol solt tot el dia amunt i avant per Benilloba, van aparèixer algunes parelles. Una, la dels pares de Ricard, que començaren a festejar, es van casar i s’instal·laren a Alacant.
Amb tot, les revoltes del destí són capricioses i Ricard, un dels fills menors d’aquell matrimoni d’alacantins, tornaria a emparentar amb una benillobera: Cèlia Ibáñez. Va ser el 1964. I des d’aleshores, que van junts.
Durant uns quants anys, Ricard treballà i va fer el servei militar a Madrid. Comenta que va participar en el disseny d’aquelles cabines telefòniques que es van popularitzar als carrers durant els anys seixanta i setanta. Manufacturas metálicas madrileñas tenia 5000 obrers, però va entrar en crisi. Feien purpurina, pintures d’alumini i bateries, una factoria d’estructures de ferro de repica’m el colze… Allò es va vendre per parts i Ricard va quedar adscrit a la fàbrica d’Alacant, amb cinc-cents treballadors.
La vida dels nostres amics canvià de soca-rel quan el traslladaren a Barcelona, ja casats. A Barcelona van descobrir que compartien una mateixa llengua, amb els veïns del nord. Però amb una consideració ben distinta: mentre que molts valencians s’avergonyien de la llengua dels seus pares i la consideraven poc fina i de poble, els veïns del nord se’n sentien ben orgullosos i la defensaven i usaven per a tot. Aquell ambient els va fer prendre consciència. A Barcelona van comprar i llegir Nosaltres, els valencians, Telestel, Serra d’or i feren bons amics. Entre ells, una família catalana singular, els pares de Tortell Poltrona (el fundador de pallassos sense fronteres). Segons ens contà Ricard, els adoptaren com a fills, pràcticament.
Un nou trasllat porta els nostres amics de nou a Alacant. I és clar, quan arriben, la gent els diu: “Qué acento más catalán tenéis”. Perquè a l’Alacant dels anys seixanta, la vida era en castellà. Aquest contrast entre el que havien viscut a Barcelona i el que retroben a Alacant els fa adonar-se que alguna cosa ens passa als valencians. Per aquell temps, Cèlia, que no parava en torreta, ni abans ni ara, es posà a treballar en una llibreria amb secció de discos. Es tractava d’una altra de les llibreries mítiques d’Alacant, la Llibreria Laos (al carrer Mollà, 10). Les propietàries eren un grup de dones vinculades als sectors progressistes de l’església dels anys setanta. Una la coneixia i li proposà anar a treballar “para tener en la tienda una chica con aires del pueblo”, de les classes populars, ja que elles eren senyoretes. Cèlia s’ocupà de la secció de discos, amb algun llibre en català. Tot pels volts dels setanta.
Va ser un negoci revolucionari, enmig del tradicionalisme d’Alacant. Tres sòcies eren de la Vila i parlaven valencià. Un arquitecte i client habitual d’Oliva, Juansa, li va proposar muntar una llibreria. Era Joan Salvador Pérez Parra. Aquell client va sentir Cèlia parlar en valencià i es va dir, «esta és de les meues». Venia i comprava molt. I encomanava llibres en català. Als dos o tres anys proposà a Cèlia i Ricard deixar Laos i muntar una llibreria, per no haver d’estar sempre encomanant els llibres. Ell posaria els diners, Cèlia l’experiència de dependenta i Ricard col·laboraria en la gestió. Amb la dona de Juansa, Empar, també dependenta a Set i Mig, Cèlia i Ricard recuperen la seua llengua. Abans els resultava ben difícil parlar valencià a Alacant. I també comparteixen una il·lusió: la creació d’una llibreria que fóra un revulsiu de la grisor postfranquista de la ciutat.
Entre tots quatre, funden la llibreria Set i Mig del carrer Rafael Terol, 10. Va formar part de les seues vides des del 1974 fins al 1984, en què la van traspassar. El dia de la inauguració, van aplegar més de tres-centes persones, tots activistes i intel·lectuals, a més d’un parell de policies de paisà. Hi acudí Joan Fuster, ni més ni menys, a fer els honors i el parlament inaugural. Ricard ens explica que, en acabar l’acte, els dos policies s’hi acostaren i li preguntaren, a cau d’orella, i amb la major naturalitat del món: “Oiga, el coferenciante no habrá hablado de política, verdad?”. “No, no, en absoluto…” -contestà Ricard, fent-se l’angelet. No entenien el valencià i no sabien què havia dit Joan Fuster.
Per la llibreria s’hi deixen caure personalitats del món cultural del moment, com els poetes Lluís Alpera o Rodríguez Bernabeu, l’historiador Agustí Ventura, Josep Bevià, Enric Llobregat, els joves estudiants i futurs professors Joan Ponsoda, Leandre Iborra, Enric Balaguer, Ximo Caturla i molts més. Gràcies a Set i Mig, molts alacantins van descobrir que hi havia un lloc a Alacant on es podien trobar llibres escrits en valencià, on existia una cultura en la seua llengua. En paraules de Cèlia i Ricard, els alacantins tingueren un punt de trobada amb la gent que parlava i defensava el valencià, i deixaren de tindre la llengua sempre amagada a casa.
Tot, però, no van ser flors i violes. A més a més dels problemes econòmics que comporta tot negoci, l’activitat política que aixoplugaven les parets de la llibreria va cridar l’atenció dels extremistes. Durant aquells anys en què els partits polítics encara no estaven legalitzats, la llibreria va acollir moltes reunions i assembles, juntament a una gran activitat cultural de presentacions, exposicions i xarrades de tota mena. La llibreria va patir diversos atemptats terroristes d’extrema dreta. Pintades, desperfectes, intents d’incendi… Per acabar-ho d’adobar, a més del clima d’inseguretat de la transició, Juansa va patir un accident de trànsit i quedà en cadira de rodes. Cèlia i Ricard es queden el negoci en solitari.
Entre les anècdotes que els nostres amics conten, també hi ha un episodi digne de figurar en una narració de Kafka. La detenció de Cèlia. A la llibreria s’hi aplegaven grups molts diversos, entre ells, comunistes. Un xicot va deixar un grapat d’adhesius amb la bandera republicana. La policia se n’assabentà i aparegué pel local: «Tenemos una denuncia contra usted por posesión ilícita de pegatinas republicanas”. Cèlia ens explicà que començaren a esgarrar tot el que trobaren per davant de cartells i pamflets: “Usted se viene con nosotros a comisaría”. A comissaria Cèlia va ser interrogada sobre les seues amistats perilloses: «A ver, quién le ha traído las pegatinas subvesivas?”. “Eh, un chaval que ha pasado por aquí”. “¿Y cómo se llama?”. “Ui, pues no lo sé”. I una volta i una altra, roda que roda, des de les cinc de la vesprada a les deu de la nit que durà l’interrogatori. I Cèlia no va amollar ni pruna.
Finalment, Cèlia va ser alliberada i posada en llibertat. Amb la condició de presentar-se l’endemà a les nou en punt a comissaria. La notícia va córrer com la pólvora. Els titulars de la premsa alacantina se’n feren ressò: «La dueña de la librería Set i Mig encerrada». A tot això, aquell dia Ricard era a casa, amb la cama enguixada, per un bac.
Moltes són les anècdotes de la llibreria i d’aquells anys. Històries d’esperances, com ara la vinguda de la democràcia, i també de grans tristors, com la mort de Miquel Grau. La vida és una successió d’alegries i tristeses. El que volem destacar amb aquest llibret és el valor dels nostres amics Cèlia i Ricard, el valor de la dedicació desinteressada en favor d’uns ideals i d’uns somnis de llibertat. Per tot el que vau fer, per tot el que ens vau aportar, i per tota l’estima i dignitat que ens aporteu dia a dia, Cèlia i Ricard, vos donem les gràcies.
