La gràcia o desgràcia de la política, de les polítiques, és la incertesa que sempre plana sobre els resultats finals a l’hora de posar-les en pràctica. I ara en COMPROMÍS, en tenim una , i no pas fàcil. He llegit atentament el manifest que clama d’anar sols a les generals espanyoles amb l’argumentació “…oposar-nos a qualsevol tipus de subordinació o projectes de matriu estatal…” i en línies posteriors i referint-se als possibles parlamentaris del grup de COMPROMÍS format pels nostres militants i els d’un partit estatal diu “… difícilment alçaran la veu els diputats que depenguen d’un partit amb seu a Madrid…”. I per aconseguir grup a les corts espanyoles advoquen per “…mantenir la pluralitat actual de COMPROMÍS…, amb la possible incorporació de nous actors a aquesta coralitat…”
Partim del fet constatat que els resultats de les anteriors eleccions, tenen poc a veure amb els que sortiran de les que s’han de convocar per al novembre d’enguany. Els partits estatals tindran tota la cobertura mediàtica i maldaran perquè els partits perifèrics, de la resta de les nacions de l’estat, queden diluïdes en un núvol gens atractiu, i poc útil a l’hora de publicitar llurs programes. Cap la possibilitat que en cas d’anar amb un partit estatal tindríem moltes més opcions de fer-nos escoltar.
La següent dada amb què hi hem de comptar és el percentatge que representem dins la societat valenciana que és del 12%, si fa no fa. Però hem superat la barrera del 12% i supose que ningú no negarà que el discurs identitari ha tingut escassa rellevància. Hem esgrimit una argumentació que accentuava els estralls de la crisi, el canvi necessari, les polítiques socials, la lluita contra les retallades i la corrupció, etc. Tot plegat, ens ha dut per primera vegada en la història recent al govern de la Generalitat. Tothom que ens ha votat i que no era un militant o simpatitzant nacionalista, ens coneixia, sabien a qui votaven i de quina ideologia partim. I malgrat aquesta evidència, ens han donat el seu suport. Cal dir que ningú de nosaltres, militants del Bloc, no dubtarem gens a admetre que no hi ha hagut cap renúncia per part del nostre partit a les línies programàtiques que ens defineixen com a nacionalistes i que aspirem a aconseguir el màxim grau de sobirania a què pot aspirar qualsevol poble. Així doncs, la transversalitat i el vot útil feliçment, s’han emparat de la nostra, de les nostres, candidatures. Aquesta nova estratègia ha estat un encert de resultats memorables, i torne a repetir-me, sense renúncies.
Esmente aquest fet perquè considere que si en aquestes eleccions no ens han tingut en compte la feblesa del missatge identitari, no crec que una aliança tàctica amb un partit estatal, democràtic, d’esquerres, molt més receptiu a les reivindicacions de les nacions de l’estat i que ben segur acceptaria, respecte de les llibertats nacionals, anar més enllà que el que l’actual constitució espanyola cedeix.
Però com adés he apuntat les properes eleccions a què som convocats, són enteses per la població d’arreu de l’estat en clau espanyola i no cal dir que els pronòstics ens allunyen de poder comptar amb un grup propi. La incorporació “…de nous actors a aquesta coralitat”, la veig una mica complicada. Els partits d’àmbit valencià que puguen aportar-nos vots són molt minoritaris i no n’hi ha gaires, per tant poc podem esperar-ne. Altres partits de fora del país tindrien la dimensió d’espanyols i, doncs, rebutjables.
Passem, però, a l’anàlisi i avaluació de la primera enquesta sobre les tendències de vot del personal a les generals espanyoles i enraonem i valorem l’eficàcia de quina és la millor alternativa: anar-hi sols o en companyia.
L’enquesta en qüestió, si esdevinguera real, dóna a COMPROMÍS, si es presentés sols a aquestes eleccions, dues actes al congrés espanyol per València i una per Alacant. Tres en total, lluny, doncs, del grup parlamentari. Què pressuposa això? Presència mediàtica escassa, poca capacitat de pressió sobre qui governe, dret a curts minuts arreu de la legislatura als debats de la cambra de diputats, i d’altres que són extensibles a aquest estat de coses, com ara en eleccions posteriors, reducció de la presència als debats televisius o als “premis” econòmics que comporta el fet de tindre grup parlamentari…
No crec que ningú, a hores d’ara, puga negar l’eficàcia dels resultats obtinguts pels grups parlamentaris català i basc, sobretot quan no hi ha hagut majories del PSOE o del PP. Han possibilitat finançaments més eficaços, han modificat lleis, o han introduït millores sobre les infraestructures catalanes o basques projectades, i un llarguíssim etcètera. Contràriament, l’eficàcia del nostre diputat Baldo, a la cambra del congrés ha estat extraordinàriament positiva en temes de denúncia i exposició del manifest de greuges valencià, però pel que fa a millores valorables per al País, poques.
També hem de tenir en compte un element important que s’albira i que ha esdevingut un gravíssim conflicte amb l’estat. Parle de la revolució sobiranista a Catalunya. I siga quin siga el resultat final, promet efectes colossals a la resta de l’estat. I crec que tots som conscients que s’encetarà una legislatura farcida d’interrogants, i que pot haver-hi moviments que ens fan suposar un terratrèmol en l’actual panorama constitucional, territorial i del finançament de les autonomies de la Pell de Brau.
Amb quin bagatge hi hem d’anar, en aquest moment capital de la història de recuperació nacional i de possibles canvis que ens afectaran al llarg, possiblement, d’algunes dècades? Sense grup parlamentari o amb una aliança que ens assegure el grup desitjat a les corts espanyoles? Segons l’enquesta si anàrem amb PODEMOS aconseguiríem entre nou i deu diputats, encapçalats pel nostre valent Baldoví. Formaríem un grup d’estricta obediència valenciana, amb un programa reivindicatiu valencià i amb capacitat d’esmenar lleis i finançament, perquè les enquestes prediuen que les majorires absolutes en aquesta legislatura no seran factibles i, per això, els pactes esdevindran una necessitat per al govern elegit. Cal, com a mínim, analitzar aquestes dades, portar-les a les bases del partit i traure’n les conclusions més profitoses, no només per al partit, sinó per al nostre país.
I no crec que el fet d’anar plegats amb PODEMOS, signifique un estigma entre les files del valencianisme polític, sempre que COMPROMÍS liderés el grup. No en cap dubte que els beneficis en serien més que no pas les pèrdues. Possiblement esdevindríem les forces valencianes més votades i de retruc afebliríem el PSOE al país.
Arronsar-nos avui perquè anem, tàcticament, amb un partit estatal? Mai! Vindrà el temps que podrem presentar-nos sols perquè no necessitarem de ningú per fer el grup propi. Són tantes les necessitats, les mancances que hem heretat del PP i tres-cents anys d’opressió nacional, que ens hem de pensar molt bé les passes que hi hem de fer. Tenim un país desestructurat, amb un grau d’alienació nacional greu, No som tan forts com per pensar que ara mateix no ens calen aliats.
Per què si el portaveu del grup COMPROMÍS a les corts espanyoles, integrat també per militants de PODEMOS és Baldoví, ha de subordinar-se a les necessitats d’aquest partit? No hi haurà un programa a defensar acceptat per la part valenciana de PODEMOS? Si els diputats valencians de PODEMOS, trenquen la disciplina del grup valencià, ja s’ho faran. Al grup mixt hi cap gent. A més, hauran d’assumir que la infidelitat cap als votants valencians l’hauran de pagar a les urnes. Sempre desconfiarem dels partits amb seu a Madrid. Però primer que ens demostren que no són dignes de la nostre confiança. També seria la manera d’afeblir el bipartidisme que és un mal que cal combatre amb fermesa.
Una altra dada, sembla que el partit de Pablo Iglesias es desinfla com més va. Per tant, que siga el partit del proper govern, és improbable. Aquest partit a l’oposició, estaria més disposat a mantenir un grau de fidelitat important amb COMPROMÍS.
Només he intentat no precipitar-me en aquesta cruïlla tàctica que pot ser decisiva per al nostre país. Al llarg del penós viatge cap a la nostra Ítaca de llibertats sobiranes, ens veurem amb situacions que ens repugnaran, que ens crearan malfiances o conflictes interns, però que haurem d’acceptar perquè comportaran un benefici per al nostre poble, una petita renúncia que ens possibilitarà d’altres petites victòries o beneficis. El nostre ADN està farcit de fermesa, passió i estima pel nostre país. No ha de significar cap renúncia, i personalment mai no he renunciat ni renunciaré, a veure la meua nació de Salses a Guardamar, alliberada tota ella.
Una última reflexió. “El peix al cove”. Una dita d’èxit relatiu que a Catalunya va fer forrolla durant l’etapa pujolista el sentit de la qual era aconseguir tant com era possible dels governs espanyols mitjançant la pressió que el grup català exercia a Madrid. Aquesta etapa, vist el que passa al Principat, l’han superada. El poble català no en té prou amb “les molles, vol el pa sencer”, parodiant la cançó de l’Ovidi.
Doncs, ara és possible, lamentablement, que entrem en una etapa semblant a la que els catalans “gaudiren”, sempre que tinguem grup parlamentari. Perquè les possibles cessions que Espanya estiga disposada a “concedir-nos” graciosament, seran escasses, excessivament migrades i poc satisfactòries. Des dels temps de l’imperi espanyol fins avui, les classes dominants espanyoles han anat succeint-se en el control del poder i la riquesa i mantenint en un estat de semicolonització econòmica i cultural, la resta de nacions de l’estat. I per molt que maldem a canviar aquest estat de coses, arribarem on ens deixaran i poca cosa més. Pense que la darrera etapa del “peix al cove”, ha de donar pas a una nova etapa com la que ha encetat el nostre poble germà català, l’emancipació d’Espanya. Espanya, un negoci dolent per als valencians.
Antoni Garcia, militant del Bloc.
Beniopa, La Safor
Partim del fet constatat que els resultats de les anteriors eleccions, tenen poc a veure amb els que sortiran de les que s’han de convocar per al novembre d’enguany. Els partits estatals tindran tota la cobertura mediàtica i maldaran perquè els partits perifèrics, de la resta de les nacions de l’estat, queden diluïdes en un núvol gens atractiu, i poc útil a l’hora de publicitar llurs programes. Cap la possibilitat que en cas d’anar amb un partit estatal tindríem moltes més opcions de fer-nos escoltar.
La següent dada amb què hi hem de comptar és el percentatge que representem dins la societat valenciana que és del 12%, si fa no fa. Però hem superat la barrera del 12% i supose que ningú no negarà que el discurs identitari ha tingut escassa rellevància. Hem esgrimit una argumentació que accentuava els estralls de la crisi, el canvi necessari, les polítiques socials, la lluita contra les retallades i la corrupció, etc. Tot plegat, ens ha dut per primera vegada en la història recent al govern de la Generalitat. Tothom que ens ha votat i que no era un militant o simpatitzant nacionalista, ens coneixia, sabien a qui votaven i de quina ideologia partim. I malgrat aquesta evidència, ens han donat el seu suport. Cal dir que ningú de nosaltres, militants del Bloc, no dubtarem gens a admetre que no hi ha hagut cap renúncia per part del nostre partit a les línies programàtiques que ens defineixen com a nacionalistes i que aspirem a aconseguir el màxim grau de sobirania a què pot aspirar qualsevol poble. Així doncs, la transversalitat i el vot útil feliçment, s’han emparat de la nostra, de les nostres, candidatures. Aquesta nova estratègia ha estat un encert de resultats memorables, i torne a repetir-me, sense renúncies.
Esmente aquest fet perquè considere que si en aquestes eleccions no ens han tingut en compte la feblesa del missatge identitari, no crec que una aliança tàctica amb un partit estatal, democràtic, d’esquerres, molt més receptiu a les reivindicacions de les nacions de l’estat i que ben segur acceptaria, respecte de les llibertats nacionals, anar més enllà que el que l’actual constitució espanyola cedeix.
Però com adés he apuntat les properes eleccions a què som convocats, són enteses per la població d’arreu de l’estat en clau espanyola i no cal dir que els pronòstics ens allunyen de poder comptar amb un grup propi. La incorporació “…de nous actors a aquesta coralitat”, la veig una mica complicada. Els partits d’àmbit valencià que puguen aportar-nos vots són molt minoritaris i no n’hi ha gaires, per tant poc podem esperar-ne. Altres partits de fora del país tindrien la dimensió d’espanyols i, doncs, rebutjables.
Passem, però, a l’anàlisi i avaluació de la primera enquesta sobre les tendències de vot del personal a les generals espanyoles i enraonem i valorem l’eficàcia de quina és la millor alternativa: anar-hi sols o en companyia.
L’enquesta en qüestió, si esdevinguera real, dóna a COMPROMÍS, si es presentés sols a aquestes eleccions, dues actes al congrés espanyol per València i una per Alacant. Tres en total, lluny, doncs, del grup parlamentari. Què pressuposa això? Presència mediàtica escassa, poca capacitat de pressió sobre qui governe, dret a curts minuts arreu de la legislatura als debats de la cambra de diputats, i d’altres que són extensibles a aquest estat de coses, com ara en eleccions posteriors, reducció de la presència als debats televisius o als “premis” econòmics que comporta el fet de tindre grup parlamentari…
No crec que ningú, a hores d’ara, puga negar l’eficàcia dels resultats obtinguts pels grups parlamentaris català i basc, sobretot quan no hi ha hagut majories del PSOE o del PP. Han possibilitat finançaments més eficaços, han modificat lleis, o han introduït millores sobre les infraestructures catalanes o basques projectades, i un llarguíssim etcètera. Contràriament, l’eficàcia del nostre diputat Baldo, a la cambra del congrés ha estat extraordinàriament positiva en temes de denúncia i exposició del manifest de greuges valencià, però pel que fa a millores valorables per al País, poques.
També hem de tenir en compte un element important que s’albira i que ha esdevingut un gravíssim conflicte amb l’estat. Parle de la revolució sobiranista a Catalunya. I siga quin siga el resultat final, promet efectes colossals a la resta de l’estat. I crec que tots som conscients que s’encetarà una legislatura farcida d’interrogants, i que pot haver-hi moviments que ens fan suposar un terratrèmol en l’actual panorama constitucional, territorial i del finançament de les autonomies de la Pell de Brau.
Amb quin bagatge hi hem d’anar, en aquest moment capital de la història de recuperació nacional i de possibles canvis que ens afectaran al llarg, possiblement, d’algunes dècades? Sense grup parlamentari o amb una aliança que ens assegure el grup desitjat a les corts espanyoles? Segons l’enquesta si anàrem amb PODEMOS aconseguiríem entre nou i deu diputats, encapçalats pel nostre valent Baldoví. Formaríem un grup d’estricta obediència valenciana, amb un programa reivindicatiu valencià i amb capacitat d’esmenar lleis i finançament, perquè les enquestes prediuen que les majorires absolutes en aquesta legislatura no seran factibles i, per això, els pactes esdevindran una necessitat per al govern elegit. Cal, com a mínim, analitzar aquestes dades, portar-les a les bases del partit i traure’n les conclusions més profitoses, no només per al partit, sinó per al nostre país.
I no crec que el fet d’anar plegats amb PODEMOS, signifique un estigma entre les files del valencianisme polític, sempre que COMPROMÍS liderés el grup. No en cap dubte que els beneficis en serien més que no pas les pèrdues. Possiblement esdevindríem les forces valencianes més votades i de retruc afebliríem el PSOE al país.
Arronsar-nos avui perquè anem, tàcticament, amb un partit estatal? Mai! Vindrà el temps que podrem presentar-nos sols perquè no necessitarem de ningú per fer el grup propi. Són tantes les necessitats, les mancances que hem heretat del PP i tres-cents anys d’opressió nacional, que ens hem de pensar molt bé les passes que hi hem de fer. Tenim un país desestructurat, amb un grau d’alienació nacional greu, No som tan forts com per pensar que ara mateix no ens calen aliats.
Per què si el portaveu del grup COMPROMÍS a les corts espanyoles, integrat també per militants de PODEMOS és Baldoví, ha de subordinar-se a les necessitats d’aquest partit? No hi haurà un programa a defensar acceptat per la part valenciana de PODEMOS? Si els diputats valencians de PODEMOS, trenquen la disciplina del grup valencià, ja s’ho faran. Al grup mixt hi cap gent. A més, hauran d’assumir que la infidelitat cap als votants valencians l’hauran de pagar a les urnes. Sempre desconfiarem dels partits amb seu a Madrid. Però primer que ens demostren que no són dignes de la nostre confiança. També seria la manera d’afeblir el bipartidisme que és un mal que cal combatre amb fermesa.
Una altra dada, sembla que el partit de Pablo Iglesias es desinfla com més va. Per tant, que siga el partit del proper govern, és improbable. Aquest partit a l’oposició, estaria més disposat a mantenir un grau de fidelitat important amb COMPROMÍS.
Només he intentat no precipitar-me en aquesta cruïlla tàctica que pot ser decisiva per al nostre país. Al llarg del penós viatge cap a la nostra Ítaca de llibertats sobiranes, ens veurem amb situacions que ens repugnaran, que ens crearan malfiances o conflictes interns, però que haurem d’acceptar perquè comportaran un benefici per al nostre poble, una petita renúncia que ens possibilitarà d’altres petites victòries o beneficis. El nostre ADN està farcit de fermesa, passió i estima pel nostre país. No ha de significar cap renúncia, i personalment mai no he renunciat ni renunciaré, a veure la meua nació de Salses a Guardamar, alliberada tota ella.
Una última reflexió. “El peix al cove”. Una dita d’èxit relatiu que a Catalunya va fer forrolla durant l’etapa pujolista el sentit de la qual era aconseguir tant com era possible dels governs espanyols mitjançant la pressió que el grup català exercia a Madrid. Aquesta etapa, vist el que passa al Principat, l’han superada. El poble català no en té prou amb “les molles, vol el pa sencer”, parodiant la cançó de l’Ovidi.
Doncs, ara és possible, lamentablement, que entrem en una etapa semblant a la que els catalans “gaudiren”, sempre que tinguem grup parlamentari. Perquè les possibles cessions que Espanya estiga disposada a “concedir-nos” graciosament, seran escasses, excessivament migrades i poc satisfactòries. Des dels temps de l’imperi espanyol fins avui, les classes dominants espanyoles han anat succeint-se en el control del poder i la riquesa i mantenint en un estat de semicolonització econòmica i cultural, la resta de nacions de l’estat. I per molt que maldem a canviar aquest estat de coses, arribarem on ens deixaran i poca cosa més. Pense que la darrera etapa del “peix al cove”, ha de donar pas a una nova etapa com la que ha encetat el nostre poble germà català, l’emancipació d’Espanya. Espanya, un negoci dolent per als valencians.
Antoni Garcia, militant del Bloc.
Beniopa, La Safor
