Vivim temps interessants, temps on de manera embrionària al nostre PV es configura una tendència per al canvi i la possible gènesi vers la ruptura. Les dades i els aspectes crucials i fonamentals per a aquesta anàlisi estan aquí. Tan sols cal posar-los en ordre i analitzar-los dialècticament.
No paga la pena caure en somnis delirants, aquells somnis que poden situar la situació actual als Països Catalans (almenys a la majoria del nostre territori) com a propera cap a la independència i el socialisme. Això seria un error greu d’apreciació. Però també seria un error molt greu, el fet de considerar que ací no està passant res, que el procés independentista del principat no té cap repercussió en la nostra terra i que aquest nou govern socialdemòcrata (PV) no duu en la seua pròpia configuració els aspectes contradictoris suficients per a donar espai, a València ciutat i a la resta de ciutats i pobles del país, a una proposta d’esquerres, radicalment democràtica i que camine envers la ruptura i la independència.
Aquest procés pot esdevenir en una veritable porta cap a les aspiracions sobiranes del poble valencià i en particular, i de manera molt significativa, per a les classes populars i treballadores. Un procés democràtic i popular autòcton, és clar, però clamorosament lligat a la resta de les regions catalanes és possible i factible en aquestes condicions objectives. Tan sols cal esperonar les condicions subjectives per a donar-li via i enfortir el nostre propi camí cap a la sobirania, és a dir, cap a la consolidació del poble valencià com a subjecte polític i autònom. I una vegada arribats a aquest punt, la unificació amb la resta dels territoris de la nació catalana es converteix en un fet tan plausible i natural com podria ser-ho una sobirania separada o dependent de l’estat espanyol.
I dic plausible i natural, perquè aquestes tres opcions realment existeixen al nostre país i responen a uns interessos determinats i particulars; i eixos interessos són els que cal analitzar i combatre, perquè sota ells s’amaguen uns interessos de classe concrets. La realitat i les opcions d’un o d’altre model de país, han de ser enteses dintre d’un raonament materialista i dintre del model de la lluita de classes. És a dir, cada opció respon a un model de classe encara que la configuració de les seues bases, el seu gruix, estiguen barrejades i compostes per les classes populars, demostrant, d’aquesta manera, la seua fragmentació actual. Uns responen a un model oligàrquic i neoliberal, altres a la xicoteta burgesia socialdemòcrata i altres a les aspiracions socialistes i d’alliberament en construcció pels oprimits
En l’actualitat, i una vegada més, el conflicte històric i de classe es dibuixa sota l’enfrontament dialèctic entre continuisme o ruptura. I dintre d’aquestes dues opcions ens trobem una subdivisió més en cadascuna. Per una banda, dintre del continuisme està l’opció del búnquer immobilista i per l’altra els aperturistes (cadascú-na que pose les sigles al seu albir) i dintre dels sectors per la ruptura ens trobem els que volen la independència i la unificació dels Països Catalans i els que no. I mentrestant, en les rodalies de tota aquesta història, ens trobem unes classes populars en procés de vindicació i de constitució com a sector combatiu i concret que fluctua entre els aperturistes-reformistes (bases de Podemos i Compromís) els nacionalistes valencianistes (un sector concret i viu en Compromís) i els rupturistes independentistes (anticapitalistes, l’esquerra independentista i també un sector de Compromís)
Davant d’aquesta situació ens trobem que hi ha un espai d’unificació per a l’esquerra rupturista i que aquesta unificació es debat entre tres tendències:
-L’enfortiment de Compromís amb totes les conseqüències d’una política valencianista, sincera i honesta però socialdemòcrata (mireu a Grècia), on la constant contradicció entre legalitat imposada i la transformació pactada dintre del marc establert posa en dubte la seua capacitat real per a la ruptura amb Espanya, però també, i de forma molt important, amb el capitalisme i l’imperialisme.
-L’opció de Podemos, que clar i ras és una opció regeneracionista, espanyolista, centralista i per tant continuista del règim de dominació actual; que utilitza les bases populars per a consolidar una proposta postmoderna de la lluita social, on els interessos reals de les classes populars es dilueixen sota un paradigma canviant, però substancialment igual que l’anterior, i on la socialdemocràcia cerca una nova forma de captació i de control sobre les aspiracions de transformació del poble treballador. És a dir, és una nova forma d’opressió pactada entre les elits econòmiques i una nova elit política que realment no trenca en res, ans al contrari, regenera i dóna vigor a unes estructures que les classes populars han anat desgastant en els darrers anys mitjançant la mobilització.
-L’opció rupturista, una opció que aposta deliberadament per la Unitat Popular però que encara manca d’un projecte seriós i dinamitzador de totes les lluites parcials en una sola lluita estratègica. I on els elements més combatius perden el temps en disputes internes puerils (eleccions sí, eleccions no, institucions o moviments socials, etc.) mentre les seues experiències autònomes d’Unitat Popular són o poden ser fagocitades per projectes antagònics als seus objectius estratègics. És a dir, la ruptura amb el règim i el capitalisme.
Per tant, és clar que hi ha un espai d’intervenció política i social buit que pot ser omplit per una proposta horitzontal, estratègicament planificada, municipalista però alhora dintre d’un marc general, històric, polític, econòmic i social (Països catalans), on la capacitat transformadora de les classes populars (de totes aquelles que habiten el nostre territori) poden tenir una expressió organitzativa i una praxi democràtica, participativa i sobretot revolucionària. La CUP ha de ser eixa experiència radical i ha d’estar, HEM D’ESTAR, tots i totes a l’altura.
Per tot això, el primer que cal fer és deixar de presentar-se com a opcions separades i sectaritzades. És a dir, l’esquerra independentista, sense negar les seues diferències ni les seues opcions organitzatives i estratègiques, ha de presentar-se a aquesta lluita decisiva unida i sense fissures. Ja està bé de batalles sense trellat i d’enfrontaments de gallets i de gallines. Qui no uneix desuneix i qui no posa el muscle que se’n vaja a casa. Vinga d’on vinga siga qui siga.
Tot plegats enfortir la Unitat Popular donant batalla contra aquelles propostes que pretenen fagocitar les experiències autònomes i a més a més, agafar el compromís d’impulsar sempre la CUP com a proposta dinamitzadora d’aquesta Unitat Popular. És a dir, aquella que està per la veritable ruptura i la transformació revolucionària.
La nostra alternativa és la CUP i des d’aquesta traçarem aliances a esquerra i dretes (cercant els punts en comú amb les tendències més radicalment anticapitalistes però també amb la socialdemocràcia valencianista) però sempre tenint com a objectiu prioritari l’enfortiment de la nostra proposta i el desenmascarament de les falses propostes rupturistes. El nostre objectiu ha de ser sempre, guanyar poble, constituir poble, ser poble.
Tenir la màxima disposició sempre per demostrar, sense treva, que la veritable proposta rupturista passa per, en el cas valencià, la unitat popular, el dret a decidir i la independència. I que aquesta via és l’única que garanteix la sobirania de les classes treballadores i populars i per tant és l’única via actual cap al socialisme radical i democràtic. L’alliberament nacional és invariablement alliberament social i viceversa.
Lluitar per constituir el poble treballador valencià com a subjecte polític, i des d’allí lluitar per la unificació dels Països Catalans, el socialisme i el feminisme.
Convertir-se en el punt de referència de les classes treballadores només és possible en el curs de la lluita quotidiana per les necessitats concretes de la classe obrera. Eixa dinamització de les lluites parcials fins a convertir-les en una única lluita estratègica, la de l’alliberament, tan sol pot funcionar sobre la base real i no imaginada de la lluita quotidiana de la classe obrera per millorar la seua situació material i política; on les qüestions del salari, de la jornada de treball, de les condicions de l’habitatge, dels impostos, de la desocupació obrera, de la carestia de la vida, de la defensa del territori, del feminisme, llengua, opció sexual, drets dels animals, etc., han de desenvolupar un paper si més no central i molt important.
Però esta tasca no es complirà completament si les qüestions de l’activitat pràctica diària no es lliguen als problemes cardinals de la situació internacional i interior de tota la nostra nació i si en tot el seu treball la CUP deixa d’enfocar les qüestions de cada dia des del punt de vista de la revolució i de la solidaritat internacional. I eixa política únicament podrà aplicar-se si sabem aprofitar les nostres virtuts i els defectes de les opcions contràries a fi d’enfortir la tendència rupturista i la capacitat de les bases socials perquè els èxits parcials no facen perdre les perspectives del desenvolupament socialista.
És necessari que la CUP no es considere un apèndix del mecanisme electoral parlamentari, com en realitat es considera la socialdemocràcia, ni un suplement dels moviments socials, tendència llibertària; sinó la forma política i organitzativa de la qual es doten les classes populars per a materialitzar les seues propostes de transformació social i econòmica.
És necessari que la militància no adopte les consignes i les directives sobre la base de fórmules apreses de memòria i de paral·lels històrics, sinó com a resultat d’una anàlisi minuciosa de les condicions concretes, interiors i internacionals, del moviment popular, tenint sempre en compte l’experiència històrica i la teoria social. Cal formar-se com a individus per a ser una proposta social sembre combatent.
S’ha de saber conjugar la fidelitat als principis amb el màxim lligam i el màxim contacte amb el poble i tot això sense caure amb el sectarisme per una banda ni amb el seguidisme per l’altra; conjugant en la nostra tasca un esperit revolucionari combatent amb la màxima flexibilitat i la màxima capacitat de maniobra; i no ocultant els errors, i per tant, fent autocrítica i acceptant les crítiques que possibiliten analitzar els errors propis.
Cal ser sincers, cal ser honestos i cal lluitar, lluitar i lluitar!!
Companys i companyes, anem a totes, va de bo!!
En lluita per la independència i el socialisme !!
Jordi Belver, de Poble Lliure.
