Ara que s’acosten les eleccions estatals, i el debat dintre Compromís es torna més i més agre, car analitzar els resultats de les passades eleccions autonòmiques, una vegada refredats els resultats. En eixes eleccions, a banda de la caiguda del PP, els fets més remarcables van ser la pujada de Compromís i la desaparició d’EUPV, i secundàriament l’entrada de P’s i C’s.
Pel que fa al futur immediat i la oferta electoral que hi haja, cal tenir ben clar a què es deu l’ascens de Compromís fins arribar al 18.1% dels vots.
El primer que cal veure és el context espanyol en el qual es van desenvolupar les eleccions. Per exemple en un sondatge publicat a l’abril del 2015 al periòdic de Catalunya, el 20% deien que votarien P’s, un percentatge similar al que donaven altres enquestes. Així doncs, si mirem el context espanyol, hi havia llavors una forta presència d’un vot que rebutjava frontalment el bipartidisme. Però al PV, P’s va treure un 11%, (EUPV va obtenir més o menys el que es pronosticava per al conjunt de l’estat, i que era al voltant del 3.9%).
Però, és cert que P’s va obtenir sols l’11%?. La resposta és No, i veurem per què. P’s és un partit que es construeix des de la personalitat dels seus líders. Ho podem veure amb l’asfixiant presència de Pablo Iglesias als mitjans de comunicació, i la seua no amagada estratègia d’ocupar les estructures consolidades d’IU; i de forma més acurada al resultat diferencial que va tenir la candidatura Barcelona en Comú amb Ada Colau com a líder, i els minsos resultats de CSQP, amb un líder més que fluix. Al PV, va ser Mònica Oltra qui va posar cara a eixe vot pel canvi, però això va constituir una anomalia, Mònica Oltra es presentava per una coalició on no participava P’s, tot contant amb l’estructura territorial del Bloc Nacionalista. Així doncs, en al meua opinió l’èxit de Compromís es deu a tres factors: l’ambient de canvi que es respirava a l’estat espanyol, la presencia d’una líder que va ser assimilada als mitjans de comunicació, i així es va vendre, com el més paregut al P’s espanyol que hi havia, més inclús que el P’s de la ‘comunitat’; i tercer a l’estructura territorial del Bloc Nacionalista.
Podem concloure que a Compromís es viu la distorsió creada pels votants, que van votar Oltra, com a resposta al bipartidisme, però que en realitat el que estaven votant era un partit, el Bloc, prou allunyat d’eixa imatge. Ara som víctimes d’eixa distorsió.
Si assumim aquesta anàlisi, és fa mes fàcil d’entendre el debat al si de Compromís, per un costat tenim una líder que es recolza en un partit de quadres minúscul, però que sap que té el recolzament mediàtic espanyol i juga a favor del vent de la política espanyola, a més a més el seu projecte polític no té res a veure amb la construcció nacional del PV, i molt amb el regeneracionisme de l’esquerra espanyola. I per altre costat, tenim un partit com el Bloc que es construeix des de la base, i que té com a objectius la democràcia radical i la construcció nacional. Dit d’altra forma, aigua i oli. Que fer doncs?. Des del meu punt de vista la resposta és clara, primer per higiene democràtica, cal fugir del ‘cesarisme’ que representa Podemos i tot el seu entorn, en segon lloc cal posar en valor la força del Bloc, sembla mentida la deixadesa de l’actual direcció del Bloc envers el seu propi projecte polític, i en tercer lloc cal continuar treballant per la construcció nacional del PV, com s’està fent des de fa anys, des dels col·lectius, des dels pobles, és a dir des de la base, per aconseguir una societat radicalment democràtica, participativa i valenciana.
Bonaventura Casanova
Militant del Bloc Nacionalista Valencià i membre fundador del Bloc d’Esquerres Sobiranista
Pel que fa al futur immediat i la oferta electoral que hi haja, cal tenir ben clar a què es deu l’ascens de Compromís fins arribar al 18.1% dels vots.
El primer que cal veure és el context espanyol en el qual es van desenvolupar les eleccions. Per exemple en un sondatge publicat a l’abril del 2015 al periòdic de Catalunya, el 20% deien que votarien P’s, un percentatge similar al que donaven altres enquestes. Així doncs, si mirem el context espanyol, hi havia llavors una forta presència d’un vot que rebutjava frontalment el bipartidisme. Però al PV, P’s va treure un 11%, (EUPV va obtenir més o menys el que es pronosticava per al conjunt de l’estat, i que era al voltant del 3.9%).
Però, és cert que P’s va obtenir sols l’11%?. La resposta és No, i veurem per què. P’s és un partit que es construeix des de la personalitat dels seus líders. Ho podem veure amb l’asfixiant presència de Pablo Iglesias als mitjans de comunicació, i la seua no amagada estratègia d’ocupar les estructures consolidades d’IU; i de forma més acurada al resultat diferencial que va tenir la candidatura Barcelona en Comú amb Ada Colau com a líder, i els minsos resultats de CSQP, amb un líder més que fluix. Al PV, va ser Mònica Oltra qui va posar cara a eixe vot pel canvi, però això va constituir una anomalia, Mònica Oltra es presentava per una coalició on no participava P’s, tot contant amb l’estructura territorial del Bloc Nacionalista. Així doncs, en al meua opinió l’èxit de Compromís es deu a tres factors: l’ambient de canvi que es respirava a l’estat espanyol, la presencia d’una líder que va ser assimilada als mitjans de comunicació, i així es va vendre, com el més paregut al P’s espanyol que hi havia, més inclús que el P’s de la ‘comunitat’; i tercer a l’estructura territorial del Bloc Nacionalista.
Podem concloure que a Compromís es viu la distorsió creada pels votants, que van votar Oltra, com a resposta al bipartidisme, però que en realitat el que estaven votant era un partit, el Bloc, prou allunyat d’eixa imatge. Ara som víctimes d’eixa distorsió.
Si assumim aquesta anàlisi, és fa mes fàcil d’entendre el debat al si de Compromís, per un costat tenim una líder que es recolza en un partit de quadres minúscul, però que sap que té el recolzament mediàtic espanyol i juga a favor del vent de la política espanyola, a més a més el seu projecte polític no té res a veure amb la construcció nacional del PV, i molt amb el regeneracionisme de l’esquerra espanyola. I per altre costat, tenim un partit com el Bloc que es construeix des de la base, i que té com a objectius la democràcia radical i la construcció nacional. Dit d’altra forma, aigua i oli. Que fer doncs?. Des del meu punt de vista la resposta és clara, primer per higiene democràtica, cal fugir del ‘cesarisme’ que representa Podemos i tot el seu entorn, en segon lloc cal posar en valor la força del Bloc, sembla mentida la deixadesa de l’actual direcció del Bloc envers el seu propi projecte polític, i en tercer lloc cal continuar treballant per la construcció nacional del PV, com s’està fent des de fa anys, des dels col·lectius, des dels pobles, és a dir des de la base, per aconseguir una societat radicalment democràtica, participativa i valenciana.
Bonaventura Casanova
Militant del Bloc Nacionalista Valencià i membre fundador del Bloc d’Esquerres Sobiranista
