Perquè el resultat de la violència també és l’assetjament al carrer, l’escassa representació en partits polítics i altres organismes, la diferència salarial o el repartiment, encara desigual, que homes i dones destinen a les tasques de la casa. I és violència perquè formen part d’un sistema patriarcal que ens imposa com ser home i com ser dona, com ser subjecte de poder i com ser subjecte de submissió, com ser opressor i com ser oprimida. Com podem parlar de democràcia quan estem davant d’una estructura social que s’oblida de les dones com a subjecte de drets i tot el que qüestione l’heteropatriarcat com, per exemple, el col·lectiu LGTBI? Per tot això, el dissabte aniré a Madrid.
Aniré a Madrid perquè la paraula “feminisme” segueix sent un tabú en la nostra societat. Una paraula que és insultada amb termes com “feminazismo”, “hembrismo” i invisibilitzada amb “humanisme”, “igualitarisme”. Una paraula que els partits del sistema oculten i que no saben pronunciar amb fermesa davant del terrorisme masclista.
Segons feminicidis.net, 83 dones han estat assassinades el 2015 a tot l’Estat (la pàgina diferència entre feminicidis íntims oficials, íntims no oficials, no íntimes, feminicidis de familiars per connexió, familiars, feminicidi / assassinat sense informació suficient, feminicidis infantils, transfòbics, per robatori, per violència de gènere i íntim fora de l’Estat Espanyol), de les quals 33, als PPCC. Estadístiques alarmants que tot i així no semblen suficients.
D’altra banda, i des de la meua opinió, hagués estat bé proposar una marxa que, a més de reivindicar la lluita contra les violències masclistes portara també la veu dels pobles i el seu dret a decidir cap a Madrid com a exigència. Perquè és l’Estat Espanyol el que imposa les seues polítiques, oblidant el feminisme, oblidant els feminicidis, retallant en serveis socials, i per tant, deixant sense recursos la lluita contra la violència de gènere, el mateix Estat que amaga les diferències i la pluralitat de l’Estat Espanyol, empobrint cada territori especialment a costa de les classes populars.
Òbviament, respecte el treball de totes les companyes que han anat decidint en assemblea cada pas d’aquesta marxa, que han treballat enormement. Però em sembla interessant tenir aquest aspecte en compte per a futures marxes. Una marxa que recorreguera tot el País Valencià, haguera estat una marxa per l’apoderament de les dones i del nostre poble.
Carme Godino – CUP ALMÀSSERA
