Un partit, per tant, és una agrupació de persones que comparteixen uns objectius concrets de cara al govern, a l’acció política ( allò del govern de la polis), la gestió del poder, la representativitat col·lectiva. Són instruments creats per i per a les persones, i com tot, tenen una vida, i van canviant i transformant-se a mesura que canvia la realitat.
Sovint, el que hauria de ser un instrument, un mitjà per a fer aquestes polítiques o aquest ‘assalt al poder’, acaba sent un fi en si mateix; el partit pel partit. El formar part genera un sentiment de pertinença, com quan s’és d’un equip de futbol quan es sap que ni jugaràs ni et genenerà cap benefici personal. S’és d’un partit per pura tradició familiar, independentment de fins quin punt s’està en sintonia real amb els principis ideològics, que ni es planteja. I també òbviament qui empra els partits sols per medrar i accedir a llocs de poder per aconseguir un bon lloc, una posició, deixant a banda que teòricament s’està ahí per intentar canviar la realitat d’acord amb unes receptes concretes.
I està clar també que en formar part d’un partit, com de qualsevol entitat on comparteixes temps i vivències amb gent, crea vincles personals molt forts, complicitats i simpaties i amistats, i “apego” .
I un dels debats sobre el funcionament de Compromís, on les friccions que es generen a l’hora de prendre decisions transcendents com la tria de candidats o de socis per a les eleccions, s’acabaria sent un partit únic, argument que és absurd; si bona part venim de partits, eixos vincles ja estan creats, i les sinèrgies i maneres de funcionar molt marcades més quan véns de tradicions polítiques molt diferents entre elles. Simplement el debat entre partits serien debats entre corrents internes o famílies, no canviaria gran cosa. La teoria és molt innocent, les dinàmiques també ens les coneixem
I una de les riqueses de Compromís ha estrat precisament el poder fer visible eixa pluralitat, eixa diversitat interna, demostrant que tot i ser molt complicat conjugar actors diversos, es pot arribar a bon port. Alguns per evitar el posicionar-se en el debat gros sobre les aliances electorals, han volgut desviar l’atenció amb este debat secundari, com si fóra eixe el focus del problema. Al meu entendre, una fugida cap avant, una excusa fàcil, i fals, perquè per dissoldre un partit dins un altre, sols es pot fer si el partit que ha dissoldre’s vol, i no és el cas.
Realment a algú li importa això?, dels milers i milers de persones que van votar a Compromís a les autonòmiques imagine que a un 0.01% li pot interessar eixe assumpte, el com ens organitzem, allò important era què proposàvem i quin valor tenia la nostra promesa d’acord amb el que havíem demostrar fèiem. I el gran repte serà en les properes conteses no si som uno, grande i libre, uno i no cincuenta 1, sinó si hem complit allò s’havia promès, eixe és el únic sentit del diguem-li com volguem, partit, coalició, cooperativa… si no complim l’essència del que hem promés, res tindrà sentit, i l’experiment haurà fallat. I ahí és on han de centrar-se els esforços, no en estar repensant què volem ser, algun ho tenim clar, volem ser el que som ara.
Carles Mulet
Senador de Compromís. Membre d’Iniciativa
