Aquests dies hem conegut el cas de l’Alan, el jove transsexual barceloní que es va suïcidar després de patir el que ara anomenem ‘bulling’, que no és més que un eufemisme de la paraula assetjament. Són ja moltes les anàlisis que se n’han fet i en totes es parla de la transsexualitat, cosa per la qual he decidit no centrar-me en això en aquest cas, sinó en la intolerància, que és, potser, la meua major obsessió i el motiu pel qual em vaig embarcar en aquest gran projecte que és Compromís.
En l’actualitat, el suïcidi és la primera causa de mort entre la gent jove a l’Estat espanyol. Enguany mateix vam saber també que una adolescent discapacitada es va suïcidar a Madrid pel mateix motiu: Assetjament. I la meua pregunta és: Quin tipus de societat estem construint?
Ens bombardegen a totes hores en tots els àmbits amb l’ideal de perfecció, un prototip únic que no entén de diversitat, o el que és el mateix: No entén la nostra societat, que és plural, diversa i en això resideix la seua riquesa. Som espectadors de com enalteixen la figura de l’home alt, guapo (el que ells ens diuen que és guapo, és clar) i com no, musculat, i si és gai, “que no es note massa”. I la dona? Prima però “amb corbes”, feble, que simplement siga un objecte a disposició de l’home. Ah, i que a més a més siga “femenina”, i si per un casual de la vida fora lesbiana, més del mateix: “que no es note” i amb una bona dosi de “a aquesta li cal un bon …”
Dit així ens escandalitzem tots, però peguem una ullada als nostres adolescents, aquestes personetes febles que estan forjant la seua personalitat i a les quals se’ls està insistint constantment en com de “meravellós” que és allò citat anteriorment per “poder lligar” o “poder ser algú “. Ara Sumem-li a tot això la necessitat natural de l’adolescent de diferenciar-se de la resta per poder sentir-se reconegut o acceptat en societat.
Sumem-li a més la ridiculització constant del que se surt d’allò “establert” o d’allò que ens diuen que ho és, en programes televisius, sèries, pel·lícules, telenotícies i, fins i tot, en gran part de la música que escoltem, i ja tenim el còctel perfecte perquè la intolerància no només es consolide, sinó que a més, es legitime i es considere normal.
Com hem vist, no només ens diuen a totes hores com hem de ser, a més, es legitima la marginació dels que “gosen” ser diferents, i encara ens esquincem les vestidures quan coneixem algun cas d’assetjament escolar o de suïcidi. Però, pensem: Què vam fer per tal d’evitar-ho? Hem estat testimonis alguna vegada d’assetjament i no hem intervingut per por de no se sap molt bé què o simplement perquè no era cosa “de la nostra incumbència”? Hem exercit alguna vegada d’assetjadors sense saber mesurar ben bé en què podria esdevindre?
Aquestes són només algunes mesures que podem prendre nosaltres mateixos, la gent de a peu. Però també cal combatre des dels centres educatius, que de vegades miren cap a un altre costat, o des de les famílies, que en ocasions culpen la víctima o aplaudeixen la conducta del botxí. I, com no podia ser d’una altra manera, els governs tenen la seua part de responsabilitat, perquè d’ells depèn un sistema educatiu d’inclusió, que desenvolupe també un codi de conducta especialment dedicat a mitjans de comunicació, cinema i música, però no amb la finalitat de censurar, sinó per evitar aquesta legitimació, com tantes altres coses que ja han estat regulades. De què ens serveix que a la televisió no es permeta dir grolleries a determinades hores del dia si d’altra banda poden mostrar determinades conductes com una cosa normal? Reflexionem.
Javier León
Membre de Compromís per Oriola
En l’actualitat, el suïcidi és la primera causa de mort entre la gent jove a l’Estat espanyol. Enguany mateix vam saber també que una adolescent discapacitada es va suïcidar a Madrid pel mateix motiu: Assetjament. I la meua pregunta és: Quin tipus de societat estem construint?
Ens bombardegen a totes hores en tots els àmbits amb l’ideal de perfecció, un prototip únic que no entén de diversitat, o el que és el mateix: No entén la nostra societat, que és plural, diversa i en això resideix la seua riquesa. Som espectadors de com enalteixen la figura de l’home alt, guapo (el que ells ens diuen que és guapo, és clar) i com no, musculat, i si és gai, “que no es note massa”. I la dona? Prima però “amb corbes”, feble, que simplement siga un objecte a disposició de l’home. Ah, i que a més a més siga “femenina”, i si per un casual de la vida fora lesbiana, més del mateix: “que no es note” i amb una bona dosi de “a aquesta li cal un bon …”
Dit així ens escandalitzem tots, però peguem una ullada als nostres adolescents, aquestes personetes febles que estan forjant la seua personalitat i a les quals se’ls està insistint constantment en com de “meravellós” que és allò citat anteriorment per “poder lligar” o “poder ser algú “. Ara Sumem-li a tot això la necessitat natural de l’adolescent de diferenciar-se de la resta per poder sentir-se reconegut o acceptat en societat.
Sumem-li a més la ridiculització constant del que se surt d’allò “establert” o d’allò que ens diuen que ho és, en programes televisius, sèries, pel·lícules, telenotícies i, fins i tot, en gran part de la música que escoltem, i ja tenim el còctel perfecte perquè la intolerància no només es consolide, sinó que a més, es legitime i es considere normal.
Com hem vist, no només ens diuen a totes hores com hem de ser, a més, es legitima la marginació dels que “gosen” ser diferents, i encara ens esquincem les vestidures quan coneixem algun cas d’assetjament escolar o de suïcidi. Però, pensem: Què vam fer per tal d’evitar-ho? Hem estat testimonis alguna vegada d’assetjament i no hem intervingut per por de no se sap molt bé què o simplement perquè no era cosa “de la nostra incumbència”? Hem exercit alguna vegada d’assetjadors sense saber mesurar ben bé en què podria esdevindre?
Aquestes són només algunes mesures que podem prendre nosaltres mateixos, la gent de a peu. Però també cal combatre des dels centres educatius, que de vegades miren cap a un altre costat, o des de les famílies, que en ocasions culpen la víctima o aplaudeixen la conducta del botxí. I, com no podia ser d’una altra manera, els governs tenen la seua part de responsabilitat, perquè d’ells depèn un sistema educatiu d’inclusió, que desenvolupe també un codi de conducta especialment dedicat a mitjans de comunicació, cinema i música, però no amb la finalitat de censurar, sinó per evitar aquesta legitimació, com tantes altres coses que ja han estat regulades. De què ens serveix que a la televisió no es permeta dir grolleries a determinades hores del dia si d’altra banda poden mostrar determinades conductes com una cosa normal? Reflexionem.
Javier León
Membre de Compromís per Oriola
