Enfrontaments, per Joan S. Sorribes

5 gener 2016 01:00h
Enfrontaments (ressenya crítica de l'obra de Nicolau Colomar)
 
Advertència: sóc un bel·ligerant activista contra la literatura (exclusivament) d’aforismes i versos minimalistes (autors de haikus i frases de sobre de sucre, especialment odiats). He practicat ocasionalment ambdós gèneres, per desfici i vaguesa més que per convicció, ho confesse, i me les he vistes amb alguns centenars d’obres davant les quals havia d’escriure una crítica o ressenya literària i sovint no tenia cap altre consell per als possibles lectors que utilitzar el volum per equilibrar les potes d’algun moble vell o considerar la possibilitat d’estalviar en calefacció amb un braser alimentat de fulles impreses, segurament tan àrduament escrites com perfectament prescindibles. El meu prejudici al respecte té a molt a vore amb la convicció que alguns pretesos autors literaris, a falta de trobar una vocació creativa per a la qual mostrassen millors aptituds, decidien sumar a la seua voluntat de planyir-se de tota mena de misèries humanes (sovint amb excepció de les pròpies) la decisió de fer-ho de la forma menys costosa possibles: a base d’escrits minuts, sentenciadors, pontificadors i..., buits.

Feta constar l’advertència, explique que en la meua biblioteca només Joan Fuster, Friedricht Nietzche i Emil Cioran amb els seus aforismes, adagis i textos breus tenen atorgada la revisitació per part meua, cosa que practique rigorosament cada cert temps. La resta dels llibres que posseïsc d’aquests gèneres em són útils en ocasions per algun regal imprevist a algú que cap regal li hauria de fer, excepte per imperatiu o conveniència social, o bé acumulen la pols de la condemna a la no revisitació i la deformitat progressiva del volum imprès fruit del desús.

Era necessari advertir això abans de començar. També ho és advertir que personalment em situe en les antípodes intel·lectuals d’un senyor que va deixar per escrit al llarg de la seua amplíssima obra un odi tan visceral per la Humanitat i per la condició humana, com l’autor de les frases: “Els simis són massa bons com perquè l’Home puga ser el seu descendent” o “Els qui més s’han estimat l’Home són aquells que li han fet sempre el màxim mal. Han exigit d’ell allò impossible, com tots els amants”. No obstant això, l’autor sabia de què parlava i no li faltaven raons per argumentar i també per sentenciar en forma d’aforismes. Molts anys després, un altre senyor, i amb aquest sí compartisc bona part del seu fons de pensament, amb una ironia que suavitzava totalment la falta de convicció en la naturalesa humana com a portadora de bondat virginal, escrivia: “Escriure -fer literatura- és tot això que vostés diuen, i a més a més, una forma de venjança”..., i, efectivament, ho és. No sols la venjança és l’oculta motivació que duu a molts a a redactar frases més o menys solemnes en forma de literatura breu, òbviament. Tot i que sovint la temptació de pensar-ho en rigor, en acabar de llegir les seues obres, esdevé punyent. La recerca de la immortalitat és, sens dubte, altra de les motivacions que s’amaguen en els creadors, entre els quals els autors d’aforismes i haikus.

El mateix autor citat, però, en un altre aforisme, dictamina: “És la conclusió a què he arribat: només hi ha un pecat mortal, i són les faltes d’ortografia”, i és evident que això facilita i molt la tasca d’elaborar una ressenya literària, com d’autoperdonar-se haver caigut en l’ofici d’aforista. En tot cas, atorgar a algú el privilegi de la immortalitat al preu de no cometre una falta ortogràfica no sembla ser un excés de bonhomia i sí un acte cortés, social i cívic, tant si et paguen la ressenya com si es tracta d’afalagar un amic. I si es tracta d’un mateix, a més, tot queda del costat de casa... Vos explicava que revisite només tres autors d’aforismes. De dos d’ells vos he donat referència amb sengles peces breus de pensament. El tercer el rellig també per qüestions de salut intel·lectual de tant en tant, però amb una intenció, que mai no puc ni vull amagar, de recuperar-me d’algun mal moment. I és que rellegir que “L’orgasme és un paroxisme; la desesperació, un altre. El primer durà un instant, el segon una vida” o “Què seria de les nostres tragèdies si un insecte ens mostràs les seues?”, sempre fa que en un mal moment l’esperança forjada en què altres van arribar a estar molt pitjor en algun moment de la seua existència, és teràpia casolana però ben funcional i, sobretot, barata: al cap i a la fi el llibre el vam adquirir fa molts anys. I les dietes dels psicoanalistes estan pel núvols. “Proposicions concises, completes i sovint enginyoses que enuncien normes científiques, filosòfiques o morals sense argumentar-les”, això explica l’Enciclopèdia Catalana (ja teniu llenya per cremar els anticatalanistes que em llegiu...) que són els aforismes. Petits assajos, explicava Joan Fuster. I al cap i a la fi, no és la vida com un seguit d’assajos? Doncs això, com els d’aquella tribu urbana i musical per a la qual si tot era breu tant millor i formós cadàver per a un funeral amb barra lliure.

I arribats ací, explicades totes les meues prevencions i prejudicis sobre el gènere aforístic, manies personals a les quals tampoc no heu de donar massa relleu, tinc al meu davant l’obra de Nicolau Colomar i Lloret “Enfrontaments” (llibre d’afirmacions i preguntes), editada per Denes Editorial, col·lecció Bàsica, tot i que ja fa uns anys l’Editorial Germania posà a l’abast una primera versió amb un terç aproximadament del contingut de l’actual. I quan dic obra, ho dic amb consciència i plenitud, perquè “Enfrontaments” té voluntat d’obra, d’obra completa, cabdal, reunidora de tot l’univers i pensament del seu autor: 465 pàgines d’aforismes, sense concessions de cap mena, no és que donen per a molt, és que donen per a tot. Nietzche, deia en un “avant la lettre” de la contra-auto-publicitat: “El que entre ací em farà un honor, qui no entre em proporcionarà un plaer”. Jo he de dir que no sols he entrat, sinó que m’he deixat engolir per l’obra de Nicolau Colomar, m’he deixat dur pels sentiments i sensacions diverses, contradictòries, viscerals de vegades, que em provocaven un aforisme darrere d’un altre, i en pocs moment he trobat en el periple lector cap consol o un lloc amable, algun moment en què la reflexió de Colomar no em causés una pròpia reflexió..., i no recorde cap, cap ni un d’aquests moments d’intimitat entre l’autor i el lector que he viscut amb “Enfrontaments”, que m’aquietara, que em convidara a la indocilitat intel·lectual. Per a bé o per a mal, molt sovint des de la discrepància profunda amb el fons conceptual que determinen “les proposicions concises, completes..., sense argument” de Nicolau Colomar, la seua obra no deixa indiferent, no acaba en la lectura, no és flor d’un dia... “La consciència és més que una espina: és un punyal en la carn”, diu Cioran” i “Enfrontaments” fa gala de deixar-te la carn oberta i sagnant. Supose, com Nietzche, que “La paraula més grollera i la carta més grollera són millors, són més educades que el silenci”, i “Enfrontaments” és no un crit, sinó una simfonia completa de pensaments indòcils, a la qual només li puc fer un retret, agafant les paraules de Fuster: “De tota novel·la, sempre en sobra la meitat”, cosa que també passa –o sobretot, passa- en obres concebudes, com aquesta, amb voluntat de completes. Cap sorpresa, d’haver volgut comoditat com a lector hauria elegit la lectura d’un d’eixos best-sellers de moda o un d’aquells llibres d’autoajuda que tot ho expliquen i fan senzill.

En l’exemplar d’”Enfrontaments” que Nicolau Colomar em va regalar fa uns mesos, hi ha escrit del seu puny i lletra una dedicatòria que, entre altres coses, explica: “Viure... Exposat... El risc més gran de no seguir vivint”. No sé si ell ho escrigué conscient de la profunda recerca de comprensió que significa, de profunda necessitat de ser entès i en bona mesura també sentit. Però les paraules, una vegada ja escrites, no pertanyen als autors, sinó, sobretot, als lectors. Més endavant, en un dels seus aforismes, Colomar s’interroga: “Quina religió practica aquell que és heretge de si mateix...?”. Trobe que exposar-se, convertir-se un mateix en heretge de tota convicció, incloent-hi les pròpies conviccions, és, probablement, la condició imprescindible per viure en plenitud, pagant el preu de fer inassolible l’única vera felicitat: la dels idiotes. Jo, com el Nicolau em pense, afí a tota heretgia, germà de l’heterodòxia, tan lluny del dogma com de la fe, creient fervent de les coses menudes i senzilles. He començat per fer algunes advertències i vull acabar amb un aforisme del de Sueca: “Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir”. Només hi ha una manera seriosa d’escriure, i és un permanent reescriure. Perquè estic segur que en esta nova relació autor-lector, jo tornaré a revisitar “Enfrontaments”, també estic segur que Nicolau Colomar a no molt tardar tornarà a sorprendre’ns, o no tant, amb una nova versió de la seua obra. Vos recomane, però, fer-vos amb un exemplar de les que ha editat Denes i desitjar-vos una venturosa lectura. Qui sap? Potser la següent ja anirà per les 1.000 pàgines!
 
Joan S. Sorribes
 
next