En tots els països del nostre entorn, la normalització política s’identifica per un pocs trets, un dels quals són l’existència de partits polítics tant de centre – esquerra com de centre – dreta. Sempre són dos o més partits d’ampli i transversal espectre social, amb voluntat inconfusible d’exercir la governabilitat del país. Aplicar-los-hi el qualificatiu de “moderns” seria tant com dir que la resta de l’arc polític no ho són, i això no és cert. Però sí que podem dir que aquests partits mantenen una ferma convicció democràtica, un elevat sentit europeista, són defensors dels Drets Humans universals i tenen la ciutadania, i els col·lectius socioculturals en els quals s’integren aquests, com l’objectiu prioritari de les seues accions polítiques. Com aconseguir-ho, quan, amb què i amb qui i, sobretot, quines són les prioritats, en tot açò aquests partits que a la dreta i a l’esquerra ocupen la centralitat, difereixen en tot. Si parlem d’ideologies doncs ho faríem, pels primers, de socialistes amb tots els apèndix (ecosocialistes, eurocomunistes, marxistes, …) i, a la seua dreta, els socialdemòcrates; pels segons, els socioliberals i, a la seua dreta, els democratacristians. Uns i altres intenten ser el més transversals possibles i, així, no s’identifiquen amb una sola d’aquestes ideologies polítiques, sinó que responen a un conjunt ample i, amb aquella voluntat de governar, intenten aglutinar la més ampla diversitat ideològica que la seua militància, primer, i els seus votants, després, els hi permeten.
València, com a nació europea, ha disposat d’una llarga tradició de partits d’esquerra amb suport molt desigual, però més llarga ha sigut la seua travessia cap a la voluntat d’assumir responsabilitats de govern, paral·lel amb el treball d’ampliar la seua base social i respondre a una major transversalitat sociopolítica. S’ha adjudicat l’expressió “el País Valencià serà d’esquerres o no serà” a Joan Fuster. Siga veritat o no, el fet és que s’ha repetit incansablement i recull el desencant vers la dreta valenciana que no ha sabut fer propostes autònomes als esdeveniments exògens al País Valencià. Així, durant el primer terç del passat segle, amb la Unió Republicana Autonomista (1908) creada per Blasco Ibañez, el blasquisme va prendre una forta embranzida; la pròpia personalitat d’aquell lideratge féu trontollar aquest moviment des de posicionaments pròxims a Alejandro Lerroux fins a Francesc Macià; entre altres consideracions, aquesta polaritat féu fracassar aquell intent. En 1917, amb la Unió Valencianista Regional (UVR) i, en 1930, amb les expectatives generades en la transició a la república per la Unió Valencianista de Joaquim Reig i d’Ignasi Vilallonga, i per l’Agrupació Valencianista Republicana. Jordi Palafox i Teresa Carnero (1990) descrigueren la xicoteta burgesia valenciana (artesanal, manufacturera, exportadora agroalimentària i del comerç tradicional i de proximitat) com republicana i anticlerical, però no regionalista; i a la gran burgesia industrial i aristocràtica financera com elits conservadores que mai tingueren la més mínima aspiració de conquerir l’estat amb polítiques específiques i trets de la societat valenciana. La incapacitat d’uns i la falta de voluntat dels altres la feblesa del valencianisme polític en aquests anys estava servit.
Després de la llarga nit de la dictadura franquista, de la qual el nacionalisme espanyol a València va eixir molt reforçat, les propostes de la Unió Democràtica del PV (UDPV), d’en Vicent Miquel i Diego, no trobaren la resposta social que esperaven. La UDPV, tot i nàixer molt abans (primer Congrés constituent en 1964), no féu la seua presentació fins al 1977 quan ja se’ls havia integrat el Partit Democràtic Valencià de Ruiz Monrabal, en 1972. El Partit Popular Regional Valencià Autonomista (PPRVA), d’Emili Attard, fundat en 1975, de caràcter conservador i regionalista, es va integrar l’any següent en la UCD d’Adolfo Suarez, juntament amb el Partit Demòcrata i Liberal del PV, de Francesc de Paula Burguera, Joaquim Muñoz Peirats i Jose Antonio Noguera de Roig, i d’ideologia liberal-demòcrata i valencianista. El desencís d’una part important de militants valencianistes al si de la UCD féu iniciar una nova formació: el Partit Nacionalista del PV (PNPV), de Francesc de Paula Burguera, que va nàixer en 1978, de tarannà liberal i que en 1984 es va dissoldre dins la nova marca d’Unitat del Poble Valencià. Errades pròpies i joc brut dels partits homòlegs espanyols, segons deia el malaurat Paco Bruguera, feren inviables davant l’electorat i la societat valenciana totes aquestes formacions polítiques.
Més tard, sorgí amb força molt desigual en el nostre territori nacional, la Unió Valenciana (UV) que, tanmateix, aconseguí quotes de representació institucional; però, al temps que anava reforçant la seua deriva regionalista espanyola i anticatalanista, es feia prescindible i abocada als braços del Partit Popular, que no va tardar en assumir els seus postulats. Finalment, UV fou fagocitada pel PP. En paraules de Benito Sanz i de Miquel Nadal (1996): “La fàcil satel·lització del valencianisme per part de les altres forces polítiques es reflectirà en el fracàs en la creació d’un espai polític propi, conscient i madurat. Un fracàs agreujat, a més, perquè el valencianisme viurà en la discussió i confusió interna respecte de l’esquelet ideològic bàsic, i això impedirà la consolidació d’un discurs sòlid i privatiu, que … afavorirà la fàcil magnetització de les expectatives valencianistes i la seua utilització en les querelles externes al moviment.”
Què ha quedat, des d’aleshores, en el panorama polític valencià del centre – dreta valencianista? Doncs, en realitat, res o molt poc. A les darreres eleccions a les Corts Generals del 20D es presentaren Som Valencians, hereu del regionalisme espanyol, anticatalanista i secessionistes lingüístics, que obtingueren 6.084 vots; com també, En Positiu, una coalició electoral de xicotets partits (Units per València (UxV), Poble Democràtic Podem (Poble), Gent de Benifairó Independent de Montroi i Gent en Positiu), alguns regionalistes altres nacionalistes, uns secessionistes lingüístics altres no. Aquesta coalició va obtindre 1.276 vots en les passades eleccions. Altres formacions polítiques d’àmbit estrictament local podem trobar-hi, excisions d’altres o nascudes a la llum d’aquest buit d’oferta seriosa nacional. Un exemple el constitueix Units per Almàssera (UxA), una excisió UxV, però que va donar suport a la coalició el passat 20D, tot i que a les eleccions municipals va competir amb Poble, un altre partit d’aquella coalició.
Fixem-nos en aquest poble de l’Horta Nord on tots els esdeveniments polítics del centre – dreta valenciana els han viscut en primera persona als seus carrers i a la seua institució municipal. Amb UV obtingueren l’alcaldia; amb UxV, i en coalició postelectoral amb el PP, conformaren l’equip de govern municipal. Com a UxA, passaren a l’oposició, debatent-se entre un valencianisme moderat, centrista, liberal i defensor de la unitat de la llengua i un valencianisme regionalista espanyol, conservador i secessionista lingüístic. És a dir, seguir en l’estela d’UxV o atraure el vot de Poble, respectivament. Militant, simpatitzant i votats tenen de les dues posicions. Després de huit mesos des de les eleccions locals el corrent conservador i secessionista pareix haver triomfat en UxA. La història, però, ens ensenya que aquest posicionament sempre ha acabat sent fagocitat per un partit conservador espanyol.
Una vegada més, la base social del valencianisme de centre – dreta pareix que continuarà la travessia pel desert. Perquè … tanmateix, hi tenen base social.
De veritat el centre – dreta valencià i valencianista té base social a la societat valenciana? Amb tota sinceritat pense que sí. No tinc proves per demostrar-ho, és veritat. Però quan no tenim una altra resposta millor o més plausible haurà de concloure que sí que n’hi ha. Si no fóra així caldria dir que la societat valenciana és anormalment diferent al seu entorn geopolític. Un País Valencià amb una societat solament de centre – esquerra, no és plausible. Un País Valencià on la base social de centre – dreta solament és nacionalista espanyola, no és plausible. No són plausibles aquests escenaris i, a més a més, crec que seria una societat disfuncionalment malaltissa. Per tant, si concloem que el poble valencià està constituït, com tant altres països europeus i del món, per una societat ideològicament plural i, a més de la diversitat ideològica amb referent nacional espanyol, amb un valencianisme com a constructe psicològic de referència nacional, hem de resoldre que efectivament la base social existeix per un i altre posicionament.
Ara per ara, l’oferta política a la ciutadania de centre – dreta valenciana i valencianista demòcrata, liberal, nacionalista, europeista i, per tant, que defensa la unitat de la llengua no està nítidament present. UxV és el partit que respon a aquesta demanda, però no compta ni amb el suport de personalitats socials rellevants (universitari, empresarial, cultural, etc.) ni amb la trajectòria vital suficient. La resta (Som Valencians, Poble, Unit per Almàssera…), com a partits regionalistes, secessionistes i d’un conservadorisme populista no responen a una demanda diferenciada de la que ofereixen el PP, Ciudadanos o, inclús, PSOE.
Per Joan-Carles Jover
Almàssera – l’Horta Nord
