Exercisc de professor de cicles formatius a l’IES Jorge Juan (Sagunt) i em trobe amb les següents “situacions perifèriques” creades al voltant d’una llengua minoritzada com el valencià.
En primer lloc, hi ha professorat que no emet, ni molt menys ho intenta, cap paraula en valencià i que tampoc l’escriu mai posant de manifest, per una banda, la seua indiferència per contribuir a la normalització d’aquesta llengua i, per l’altra, la seua sovint autoproclamada incompetència genètica per aprendre-la i emprar-la (categoria segellada per alguns lingüistes).
Com que els fets il·lustren molt millor la realitat que els discursos, a continuació faré referència a un parell d’anècdotes de les quals, molt a pesar meu, en sóc el protagonista:
Un dia, en una COCOPE (Comissió de Coordinació Pedagògica), en què hi eren tots els caps de departament -entre els quals hi sóc jo-, es formaren les comissions del centre, entre les quals, a banda de la d’extraescolars, la de mediació i d’altres, hi ha la Comissió de Normalització Lingüística. Quan va arribar el torn de respondre qui volia formar d’aquesta es va fer un silenci sepulcral. Ningú badava boca. La directora temptava uns i altres perquè aquells que encara no formaren part de cap comissió s’inclogueren en aquesta. Finalment, el cap del Departament de Valencià (que sembla que és l’únic que té l’obligació secular de representar aquesta comissió), enutjat, exclamà que si li anaven a posar a tots els que no volien formar part de cap comissió simplement perquè estigueren inclosos en alguna.
Mesos més tard vaig tindre una discussió amb una companya per dir-li que també “podia” escriure en valencià quan jo li donava algun document que s’havia de redactar entre tots dos, com les programacions i memòries en què compartíem mòdul. D’aquesta manera quedaria plasmada en “l’altra” llengua que podia començar a “existir” en el departament. El seu raonament fou clarivident i d’una lògica absoluta, pròpia d’una persona que ha viscut i viu d’esquenes al valencià, però que no per això se n’adona que el margina: “No lo hago en valenciano porqué no quiero… Tengo la capacitación porqué me la exigen…”
El discurs, per tant, és el següent: no tinc cap obligació d’emprar el valencià, però, en canvi, sí que tinc l’obligació d’estar capacitada per a donar classes en valencià. La sentència és molt contradictòria si tenim en compte que la majoria de professors tenen aquesta “capacitació”, però cap ni un empra la llengua per a la qual els han capacitat.
Dies més tard vaig insinuar a la cap d’estudis d’extraescolars que també seria d’agrair que els seus escrits referents al nostre departament, en què s’anunciaven les nostres activitats extraescolars a tot el centre, també es feren en valencià. La seua resposta fou: “Yo lo hago en valenciano y en castellano (em mostrà un diccionari de valencià que tenia a prop), pero eso de que se haga todo en valenciano tampoco es…”.
Posteriorment, ja a final del curs passat, hi hagué un dia que vaig demanar a una altra cap d’estudis el document que havia d’emplenar per a justificar una absència i me’n dóna un que estava en castellà. Tot d’una li vaig dir que si me’l podia donar en valencià. La seua resposta fou una cosa així com: “No tengo, pero se entiende igual no?”.
Un altre dia, en la darrera reunió de la COCOPE del curs, s’exposà el treball de les comissions que s’havien format. La Comissió de Mediació ens passà un informe (en castellà, com és obvi), informant-nos dels seus resultats positius, el mateix que la Comissió d’Extraescolars. I, per altra banda, la Comissió de Normalizació Lingüística informà que en els cursos de línia “obligatòria” en valencià només un 30% o un 20% de les matèries es donen en valencià i alertà que això estava baix els mínims que marca la llei en matèria de normalització lingüística.
A l’any següent, en la COCOPE de començament de curs es tornaren a formar les comissions entre els caps de departament i, com no, també es formà la Comissió de Normalització Lingüística. Vaig intervindre preguntant si hi havia alguna llei que obligara a formar aquesta comissió. Em preguntaren que per què ho demanava. Vistos els resultats i la voluntat de “normalitzar” el valencià que hi havia al centre vaig dir que jo no faria aquesta comissió i la substituiria per una altra que fóra més profitosa atès que sembla que, al final, tot depèn de la voluntat del professorat i ja sabem quina és la seua actitud vers aquest assumpte.
Els vaig insinuar que, si veritablement volien normalitzar el valencià en el centre, en primer lloc s’hauria de formar el professorat, que és qui ha de dur a terme aquest projecte, i que es podria començar per temes com la multiculturalitat o la llengua i l’autoestima a fi de sensibilitzar-se sobre les llengües minoritàries i minoritzades per llengües hegemòniques, com és el cas sociolingüístic del País Valencià i d’altres bandes.
Llavors, la cap d’estudis, que només tenia els documents de les absències, per no dir tots, en castellà, ens digué a tots que del que es tractava era de fer un projecte de “convivencia entre lenguas”, a la qual cosa li vaig respondre que això, aleshores, ja no era un projecte de normalització lingüística perquè se suposava que si hi ha aquest projecte per llei en tots els centres és perquè s’entén que hi ha una llengua minoritzada que ni de bon tros pot “competir” amb el castellà i que precisament el que s’intenta amb això és que l’ús del valencià siga tan normal com el del castellà i per això tots els documents han de fer-se en valencià i no en les dues llengües, perquè aquesta “suposada” igualtat que proclama el bilingüisme no és real.
Ella s’escarotà un poc, probablement sentia amenaçada aquesta plàcida convivència entre llengües que, fins la data, no havia suposat cap problema al centre. Sense dissimular el seu monolingüisme hegemònic, que semblava dotar-la d’autoritat, al·legava, de nou, per la convivència lingüística. El seu discurs tenia moltes analogies amb la política lingüística de Ciudadanos -el partit polític emergent-.
En conclusió, tots aquests fets es relacionen amb un manifest, però, alhora, “inconscient” rebuig a emprar el valencià i, en extensió, a facilitar un “hàbitat” a fi que puga emprar-se d’una manera normal. El que s’anomena en polítiques d’igualtat discriminació positiva, normalment associada amb categories de gènere en el cas de la dona, és malinterpretada i manipulada amb categories no menys objectivables com les llengües minoritàries i, en el nostre cas, minoritzades.
Això ho demostra el fet que tots els professors del centre que tenen el valencià com a llengua vehicular en l’àmbit familiar i, fins i tot, comunitari, en el seu treball, en canvi, empren la llengua que forma part de la cultura hegemònica.
Un cop he narrat aquests passatges des d’una òptica sociològica i complexa, com és el tema de les identitats culturals, passaré a testimoniar la “inexistent” convivència a la qual feia esment la cap d’estudis sense aportar cap exemple.
A hores d’ara, puc assegurar que sóc, gairebé, l’únic professor de cicles i de bona part de l’ESO que està exercint el dret de parlar i escriure en “l’altra” de les llengües oficials d’aquest “comunitat bilingüe”. Podríem fer una analogia amb pel·lícules etnicistes com El último mohicano en el sentit que si jo desapareguera de l’institut també desapareixeria el valencià dels cicles formatius.
Estem parlant, però, de més setanta professors i professores que només imparteixen les seues àrees en castellà. Això suposa que no es dona cap terminologia en valencià en camps com el de la sanitat, les finances, l’administració, el comerç, la farmàcia, l’automoció i gairebé també podríem incloure l’especialitat de l’Educació Física (sense comptar àrees com les matemàtiques i la filosofia en l’ESO). No pretenc entrar en el debat sobre què pot suposar això per a aquests futurs mecànics, auxiliars d’infermeria, administratius o comerciants, però segons l’ús que faran de la llengua no dominant podran desenvolupar-la en els seus futurs llocs de treball.
Aquest és el resultat després de més de 30 anys de la llei d’ús. No tot s’acaba amb el fet que cap professorat empra el valencià com a llengua vehicular, sinó que cap estudiant tampoc no ho reclama. Fins i tot, no hi ha cap queixa en els grups de l’ESO que, voluntàriament, han triat aquesta opció lingüística que no s’està respectant.
A la conclusió a la qual arribem és que la normalització lingüística en el centre està en uns registres gairebé preconstitucionals. La paradoxa, però, rau en el fet que el valencià, diríem, acadèmic ja no cal que estiga prohibit, com fa dècades, durant el franquisme. A hores d’ara, simplement, no existeix ni en l’imaginari simbòlic del professorat ni de l’alumnat. Al capdavall, aquest suposat projecte de “normalització lingüística”, més bé, el que fa és perpetuar un fals bilingüisme que “anormalitza” encara més l’ús del valencià.
En conseqüència, ens trobem davant dels símptomes de la desaparició imminent d’una llengua que ja fa dues o tres generacions que ha deixat de ser necessària. Per això mateix hi ha estudiants que no entenen per què faig les classes en valencià. I és que quan un dret, sovint, no és exercit, sembla que deixe de ser-ho. Llavors, el dret acaba sent un problema, si més no, per aquells que no saben que la llibertat d’expressió implica també l’ús de les llengües.
En primer lloc, hi ha professorat que no emet, ni molt menys ho intenta, cap paraula en valencià i que tampoc l’escriu mai posant de manifest, per una banda, la seua indiferència per contribuir a la normalització d’aquesta llengua i, per l’altra, la seua sovint autoproclamada incompetència genètica per aprendre-la i emprar-la (categoria segellada per alguns lingüistes).
Com que els fets il·lustren molt millor la realitat que els discursos, a continuació faré referència a un parell d’anècdotes de les quals, molt a pesar meu, en sóc el protagonista:
Un dia, en una COCOPE (Comissió de Coordinació Pedagògica), en què hi eren tots els caps de departament -entre els quals hi sóc jo-, es formaren les comissions del centre, entre les quals, a banda de la d’extraescolars, la de mediació i d’altres, hi ha la Comissió de Normalització Lingüística. Quan va arribar el torn de respondre qui volia formar d’aquesta es va fer un silenci sepulcral. Ningú badava boca. La directora temptava uns i altres perquè aquells que encara no formaren part de cap comissió s’inclogueren en aquesta. Finalment, el cap del Departament de Valencià (que sembla que és l’únic que té l’obligació secular de representar aquesta comissió), enutjat, exclamà que si li anaven a posar a tots els que no volien formar part de cap comissió simplement perquè estigueren inclosos en alguna.
Mesos més tard vaig tindre una discussió amb una companya per dir-li que també “podia” escriure en valencià quan jo li donava algun document que s’havia de redactar entre tots dos, com les programacions i memòries en què compartíem mòdul. D’aquesta manera quedaria plasmada en “l’altra” llengua que podia començar a “existir” en el departament. El seu raonament fou clarivident i d’una lògica absoluta, pròpia d’una persona que ha viscut i viu d’esquenes al valencià, però que no per això se n’adona que el margina: “No lo hago en valenciano porqué no quiero… Tengo la capacitación porqué me la exigen…”
El discurs, per tant, és el següent: no tinc cap obligació d’emprar el valencià, però, en canvi, sí que tinc l’obligació d’estar capacitada per a donar classes en valencià. La sentència és molt contradictòria si tenim en compte que la majoria de professors tenen aquesta “capacitació”, però cap ni un empra la llengua per a la qual els han capacitat.
Dies més tard vaig insinuar a la cap d’estudis d’extraescolars que també seria d’agrair que els seus escrits referents al nostre departament, en què s’anunciaven les nostres activitats extraescolars a tot el centre, també es feren en valencià. La seua resposta fou: “Yo lo hago en valenciano y en castellano (em mostrà un diccionari de valencià que tenia a prop), pero eso de que se haga todo en valenciano tampoco es…”.
Posteriorment, ja a final del curs passat, hi hagué un dia que vaig demanar a una altra cap d’estudis el document que havia d’emplenar per a justificar una absència i me’n dóna un que estava en castellà. Tot d’una li vaig dir que si me’l podia donar en valencià. La seua resposta fou una cosa així com: “No tengo, pero se entiende igual no?”.
Un altre dia, en la darrera reunió de la COCOPE del curs, s’exposà el treball de les comissions que s’havien format. La Comissió de Mediació ens passà un informe (en castellà, com és obvi), informant-nos dels seus resultats positius, el mateix que la Comissió d’Extraescolars. I, per altra banda, la Comissió de Normalizació Lingüística informà que en els cursos de línia “obligatòria” en valencià només un 30% o un 20% de les matèries es donen en valencià i alertà que això estava baix els mínims que marca la llei en matèria de normalització lingüística.
A l’any següent, en la COCOPE de començament de curs es tornaren a formar les comissions entre els caps de departament i, com no, també es formà la Comissió de Normalització Lingüística. Vaig intervindre preguntant si hi havia alguna llei que obligara a formar aquesta comissió. Em preguntaren que per què ho demanava. Vistos els resultats i la voluntat de “normalitzar” el valencià que hi havia al centre vaig dir que jo no faria aquesta comissió i la substituiria per una altra que fóra més profitosa atès que sembla que, al final, tot depèn de la voluntat del professorat i ja sabem quina és la seua actitud vers aquest assumpte.
Els vaig insinuar que, si veritablement volien normalitzar el valencià en el centre, en primer lloc s’hauria de formar el professorat, que és qui ha de dur a terme aquest projecte, i que es podria començar per temes com la multiculturalitat o la llengua i l’autoestima a fi de sensibilitzar-se sobre les llengües minoritàries i minoritzades per llengües hegemòniques, com és el cas sociolingüístic del País Valencià i d’altres bandes.
Llavors, la cap d’estudis, que només tenia els documents de les absències, per no dir tots, en castellà, ens digué a tots que del que es tractava era de fer un projecte de “convivencia entre lenguas”, a la qual cosa li vaig respondre que això, aleshores, ja no era un projecte de normalització lingüística perquè se suposava que si hi ha aquest projecte per llei en tots els centres és perquè s’entén que hi ha una llengua minoritzada que ni de bon tros pot “competir” amb el castellà i que precisament el que s’intenta amb això és que l’ús del valencià siga tan normal com el del castellà i per això tots els documents han de fer-se en valencià i no en les dues llengües, perquè aquesta “suposada” igualtat que proclama el bilingüisme no és real.
Ella s’escarotà un poc, probablement sentia amenaçada aquesta plàcida convivència entre llengües que, fins la data, no havia suposat cap problema al centre. Sense dissimular el seu monolingüisme hegemònic, que semblava dotar-la d’autoritat, al·legava, de nou, per la convivència lingüística. El seu discurs tenia moltes analogies amb la política lingüística de Ciudadanos -el partit polític emergent-.
En conclusió, tots aquests fets es relacionen amb un manifest, però, alhora, “inconscient” rebuig a emprar el valencià i, en extensió, a facilitar un “hàbitat” a fi que puga emprar-se d’una manera normal. El que s’anomena en polítiques d’igualtat discriminació positiva, normalment associada amb categories de gènere en el cas de la dona, és malinterpretada i manipulada amb categories no menys objectivables com les llengües minoritàries i, en el nostre cas, minoritzades.
Això ho demostra el fet que tots els professors del centre que tenen el valencià com a llengua vehicular en l’àmbit familiar i, fins i tot, comunitari, en el seu treball, en canvi, empren la llengua que forma part de la cultura hegemònica.
Un cop he narrat aquests passatges des d’una òptica sociològica i complexa, com és el tema de les identitats culturals, passaré a testimoniar la “inexistent” convivència a la qual feia esment la cap d’estudis sense aportar cap exemple.
A hores d’ara, puc assegurar que sóc, gairebé, l’únic professor de cicles i de bona part de l’ESO que està exercint el dret de parlar i escriure en “l’altra” de les llengües oficials d’aquest “comunitat bilingüe”. Podríem fer una analogia amb pel·lícules etnicistes com El último mohicano en el sentit que si jo desapareguera de l’institut també desapareixeria el valencià dels cicles formatius.
Estem parlant, però, de més setanta professors i professores que només imparteixen les seues àrees en castellà. Això suposa que no es dona cap terminologia en valencià en camps com el de la sanitat, les finances, l’administració, el comerç, la farmàcia, l’automoció i gairebé també podríem incloure l’especialitat de l’Educació Física (sense comptar àrees com les matemàtiques i la filosofia en l’ESO). No pretenc entrar en el debat sobre què pot suposar això per a aquests futurs mecànics, auxiliars d’infermeria, administratius o comerciants, però segons l’ús que faran de la llengua no dominant podran desenvolupar-la en els seus futurs llocs de treball.
Aquest és el resultat després de més de 30 anys de la llei d’ús. No tot s’acaba amb el fet que cap professorat empra el valencià com a llengua vehicular, sinó que cap estudiant tampoc no ho reclama. Fins i tot, no hi ha cap queixa en els grups de l’ESO que, voluntàriament, han triat aquesta opció lingüística que no s’està respectant.
A la conclusió a la qual arribem és que la normalització lingüística en el centre està en uns registres gairebé preconstitucionals. La paradoxa, però, rau en el fet que el valencià, diríem, acadèmic ja no cal que estiga prohibit, com fa dècades, durant el franquisme. A hores d’ara, simplement, no existeix ni en l’imaginari simbòlic del professorat ni de l’alumnat. Al capdavall, aquest suposat projecte de “normalització lingüística”, més bé, el que fa és perpetuar un fals bilingüisme que “anormalitza” encara més l’ús del valencià.
En conseqüència, ens trobem davant dels símptomes de la desaparició imminent d’una llengua que ja fa dues o tres generacions que ha deixat de ser necessària. Per això mateix hi ha estudiants que no entenen per què faig les classes en valencià. I és que quan un dret, sovint, no és exercit, sembla que deixe de ser-ho. Llavors, el dret acaba sent un problema, si més no, per aquells que no saben que la llibertat d’expressió implica també l’ús de les llengües.
Víctor Durbà
