Aquest Primer de Maig, nombroses organitzacions polítiques i sindicals es donaran cita al llarg i ample del País Valencià en les marxes convocades per celebrar el Dia Internacional dels Treballadors. Milions de treballadors i treballadores omplirem els carrers de tot el món per reivindicar-nos com a classe, com a subjecte transformador de la societat.
Hem de tenir en compte que la classe obrera al segle XXI no té molt a veure amb la de fa un segle, però això no vol dir que la classe obrera ja no existisca. Només s’ha transformat. Per exemple, aquest antagonisme “clàssic”, en què uns eren els amos de producció i altres els que treballaven i generen les plusvàlues, on el conflicte es produïa entre tots dos, ha derivat en una nova realitat. En una realitat en la qual, d’una banda, hi ha els propietaris dels mitjans de producció i, d’altra banda, una classe obrera dividida a causa del nou model productiu i per la divisió entre els treballadors amb un contracte més estable i salaris més alts i els treballadors precaris amb pitjors sous.
Hi ha un paràgraf en El Manifest Comunista (1848) on s’assenyala que el treball assalariat pressuposa obligatòriament la competència dels treballadors entre si, però que, en lloc que això portés els treballadors a aïllar-se i enfrontar-se, els progressos de la indústria, el que feien és unir-los i organitzar-los.
Això ha canviat hui dia respecte del segle XIX i sembla que la competència entre els mateixos treballadors és superior a la seua capacitat d’organitzar-se i d’unir-se, precisament perquè la transformació del procés productiu ha variat també la composició de la classe treballadora i la seua forma de participació en el sistema productiu.
Per exemple, el sector de la indústria a Espanya en els anys 70 era d’un 35% i hui és d’un 17%, mentre que el sector serveis ha passat d’un 46% a un 72%.
El fet és que la radical transformació del model productiu no ha anat acompanyada de la transformació necessària en les organitzacions de classe, sinó que es va caminar en el sentit contrari. Per això quan, per exemple, es convoca una vaga general, aquesta té èxit fonamentalment en la indústria, però, no obstant això, els carrers de les ciutats, en general les empreses i els comerços, segueixen funcionant amb relativa normalitat.
En definitiva, ni les condicions dels treballadors del sector públic ni la seua organització, o la dels treballadors de la indústria, són iguals que la dels treballadors i treballadores del sector serveis a l’empresa privada, ja siga un centre comercial, una cadena de restaurants, de roba o a la botiga o al bar de la cantonada.
Com organitzar els milions de treballadors i treballadores les condicions dels quals són absolutament precàries? Com organitzar algú que té un treball d’una setmana en un lloc, d’una altra setmana en un altre i es passa tres mesos a l’atur per després tornar a treballar unes setmanes? És important, per tant, partir d’una anàlisi correcta de quina és la situació de la classe treballadora hui per abordar amb èxit les tasques futures per a les organitzacions de classe.
El passat dijous 28 d’abril, CCOO-PV homenatjava el PCPV-PCE pel seu paper en la fundació del major sindicat del país i que ara compleix 50 anys. No dubte que molta gent puga veure en les mencions sobre el Partit Comunista -com aquests homenatges- un cert aire de nostàlgia sobre alguna cosa que va poder ser i no va ser, fins i tot, com una cosa que no té res a veure amb la societat del segle XXI. Però la realitat és tossuda i ja s’ocupa de llevar-los la raó i de demostrar que si alguna cosa necessita la classe treballadora hui – tan diferent, això sí, de la classe obrera de fa 50 anys- és un partit que eleve a la lluita política l’explotació que milions de treballadores i treballadors pateixen cada dia en els seus centres de treball, i aquest és el Partit Comunista.
Els reptes als quals s’enfronta la classe treballadora del segle XXI no poden ser resolts si no som capaços de saber organitzar – fent la crítica i autocrítica oportuna – i d’elevar la seua consciència política fins que la seua voluntat siga prendre el poder.
De moment, en el Partit Comunista estem fent els nostres deures. El PCPV ha fet l’autocrítica del moment en què vam decidir deixar d’organitzar-nos als centres de treball per convertir-nos en una organització territorialitzada i excessivament de la lluita electoral (fins i tot sense presentar-nos amb les nostres sigles). I estem prenent les decisions oportunes: a partir d’ara, el Partit Comunista tornarà a organitzar-se allà on es produeix la contradicció capital-treball, als centres de treball.
Hem de tenir en compte que la classe obrera al segle XXI no té molt a veure amb la de fa un segle, però això no vol dir que la classe obrera ja no existisca. Només s’ha transformat. Per exemple, aquest antagonisme “clàssic”, en què uns eren els amos de producció i altres els que treballaven i generen les plusvàlues, on el conflicte es produïa entre tots dos, ha derivat en una nova realitat. En una realitat en la qual, d’una banda, hi ha els propietaris dels mitjans de producció i, d’altra banda, una classe obrera dividida a causa del nou model productiu i per la divisió entre els treballadors amb un contracte més estable i salaris més alts i els treballadors precaris amb pitjors sous.
Hi ha un paràgraf en El Manifest Comunista (1848) on s’assenyala que el treball assalariat pressuposa obligatòriament la competència dels treballadors entre si, però que, en lloc que això portés els treballadors a aïllar-se i enfrontar-se, els progressos de la indústria, el que feien és unir-los i organitzar-los.
Això ha canviat hui dia respecte del segle XIX i sembla que la competència entre els mateixos treballadors és superior a la seua capacitat d’organitzar-se i d’unir-se, precisament perquè la transformació del procés productiu ha variat també la composició de la classe treballadora i la seua forma de participació en el sistema productiu.
Per exemple, el sector de la indústria a Espanya en els anys 70 era d’un 35% i hui és d’un 17%, mentre que el sector serveis ha passat d’un 46% a un 72%.
El fet és que la radical transformació del model productiu no ha anat acompanyada de la transformació necessària en les organitzacions de classe, sinó que es va caminar en el sentit contrari. Per això quan, per exemple, es convoca una vaga general, aquesta té èxit fonamentalment en la indústria, però, no obstant això, els carrers de les ciutats, en general les empreses i els comerços, segueixen funcionant amb relativa normalitat.
En definitiva, ni les condicions dels treballadors del sector públic ni la seua organització, o la dels treballadors de la indústria, són iguals que la dels treballadors i treballadores del sector serveis a l’empresa privada, ja siga un centre comercial, una cadena de restaurants, de roba o a la botiga o al bar de la cantonada.
Com organitzar els milions de treballadors i treballadores les condicions dels quals són absolutament precàries? Com organitzar algú que té un treball d’una setmana en un lloc, d’una altra setmana en un altre i es passa tres mesos a l’atur per després tornar a treballar unes setmanes? És important, per tant, partir d’una anàlisi correcta de quina és la situació de la classe treballadora hui per abordar amb èxit les tasques futures per a les organitzacions de classe.
El passat dijous 28 d’abril, CCOO-PV homenatjava el PCPV-PCE pel seu paper en la fundació del major sindicat del país i que ara compleix 50 anys. No dubte que molta gent puga veure en les mencions sobre el Partit Comunista -com aquests homenatges- un cert aire de nostàlgia sobre alguna cosa que va poder ser i no va ser, fins i tot, com una cosa que no té res a veure amb la societat del segle XXI. Però la realitat és tossuda i ja s’ocupa de llevar-los la raó i de demostrar que si alguna cosa necessita la classe treballadora hui – tan diferent, això sí, de la classe obrera de fa 50 anys- és un partit que eleve a la lluita política l’explotació que milions de treballadores i treballadors pateixen cada dia en els seus centres de treball, i aquest és el Partit Comunista.
Els reptes als quals s’enfronta la classe treballadora del segle XXI no poden ser resolts si no som capaços de saber organitzar – fent la crítica i autocrítica oportuna – i d’elevar la seua consciència política fins que la seua voluntat siga prendre el poder.
De moment, en el Partit Comunista estem fent els nostres deures. El PCPV ha fet l’autocrítica del moment en què vam decidir deixar d’organitzar-nos als centres de treball per convertir-nos en una organització territorialitzada i excessivament de la lluita electoral (fins i tot sense presentar-nos amb les nostres sigles). I estem prenent les decisions oportunes: a partir d’ara, el Partit Comunista tornarà a organitzar-se allà on es produeix la contradicció capital-treball, als centres de treball.
Javier Parra
Secretari General del PCPV
