Com sempre, la goteta que ha fet vessar el got ha estat un factor econòmic : tirar al carrer centenars de treballadors. La disposició per tractar de tapar forats, que una gestió financera insostenible i irresponsable ha abocat els mitjans públics de comunicació valencians a una crisi letal, no té res de miraculosa. Afortunadament, els professionals despatxats han acabat obtenint la reconeixença de la injustícia que la pèrdua massiva de llocs de treball havia suposat. Si l’anul.lació de la decisió unilateral del govern els ha fet goig, la joia ha durat només unes hores, i ens sap malament.
El tancament imminent de la Radiotelevisió Valenciana, anunciat pel 27 de novembre, ha provocat la convocatòria de manifestacions al carrer que tenen lloc mentre escric estes paraules (lluny de casa). En un parell de dies, hem assistit a una profusió d’informacions i de moviments ciutadans i polítics als quals els valencians no estem acostumats però que ens omplin d’esperança. Entre altres sorpreses agradables, els periodistes de Canal 9 han demanat perdó al poble, i particularment a les víctimes de l’accident de metro del juliol del 2006 i a les seues famílies, per no haver fet la seua faena com calia. Demanar perdó està molt bé, i saber perdonar encara millor.
D’una altra banda, és veritat que una gran part del suport que han rebut del poble resideix primerament en l’emoció que l’acomiadament col.lectiu ha suscitat. No fem com si ací no haguera passat res : han passat moltes coses i ben greus, i el silenci i la manipulació quotidians de Canal 9 han decebut una societat fins a fer-nos avorrir la nostra televisió. Primerament, van dimitir de fer periodisme com calia els professionals de la comunicació. La resistència sana i perseverant, tot i que minoritària, d’alguns periodistes que coneixem i reconeixem, no va ser prou per contagiar i federar els qui atorgaven i callaven. Alhora, la societat sencera s’ha deixat anar en una impotència generalitzada que els votants conservadors encapçalats per un govern feixista han intentat amagar amb el miratge d’una modernitat enlluernadora. Als intel.lectuals i als polítics de seny no els va quedar quasi bé cap espai on fer sentir una altra versió de la realitat i on reflexionar i imaginar altres projectes de societat.
No fem cap procés als professionals que han viscut, sense cap mena de dubte, sota la pressió d’una gestió totalitària que els posava contra les cordes. L’experiència de treballar en un medi on l’assetjament és la norma no deixa lloc per al pensament ni menys encara per a l’acció. Perdonem, i tant que perdonem ! I ens solidaritzem, sense dubtes ni condicions. Però no podem oblidar, senzillament perquè ens hem sentit traïts pel poder mediàtic, durant dècades.
Tots sabem que la cosa ve de lluny, però com que el País Valencià sempre ha patit de desmemòria, em sembla oportú recordar que els llistats de paraules i expressions prohibides – per ser considerades “excessivament catalanistes” : doncs, esport, segell, vacances, xarxa, País Valencià, etc. – ja havien estat imposats des del 1990 als periodistes de Canal 9, quan encara governaven els socialistes. En arribar al govern el 1995, els populars ja tenien plantat el decorat del totalitarisme, i probablement per això ningú no es va sorprendre de la nit al matí que la televisió s’haguera convertit en un mtijà de propaganda política, perquè el procés d’espanyolització i de dretització de Canal 9 ja estava ben encetat i va anar agreujant-se a poc a poc.
Parlem d’ara : evidentment, fóra millor guardar la televisió i la ràdio públiques obertes, i agraïsc des d’ací el que moltes persones, polítics o no, estan fent per rescatar el que és nostre. Si malgrat tota l’espenta que el poble està mostrant i la mobilització generalitzada, acaben carregant-se RTVV com s’ho han proposat, sempre es podran fer renàixer, esperem a curt termini.
Tant se val, el que compta ara és fer nostres els mitjans de comunicació que estem pagant. Els professionals han fet l’aposta de començar a informar més i millor, i trobe que han obtingut l’agraïment d’un poble que està disposat, si cal, a fer pinya i, si cal, a fer plegar el govern. Per transformar els nostres mitjans de comunicació, caldran actes seriosos i una revisió profunda de fer ràdio i televisió.
A les xarxes socials, llegim que ens cal “una televisió pública, plural, de qualitat i en valencià”. Ha de ser pública, i per tant amb un mínim d’empreses sangoneres al voltant, on la producció d’informació i també de divertiment siguen assumides per la pròpia organització. Sembla lògic que els valencians tinguem com a mínim una televisió finanaçada amb els diners dels impostos ; la qual cosa no impedeix que d’altres mitjans privats puguen aparéixer, tant de bo, i fins i tot que obtinguen el suport de les nostres institucions, com per exemple el diari digital La Veu del País Valencià. Ha de ser plural, fer prova de democràcia, produir debat social, econòmic i cultural, permetre el contrast d’opinions i emparar-se de la diferència i dels nostres conflictes per afavorir un clima de respecte, de descoberta i d’autoaprenentatge. Ha de ser de qualitat, no només pel que fa a la tècnica, sinó sobretot a la programació. No ectic d’acord que els periodistes estiguen orgullosos d’haver inventat programes com Tómbola : en comptes d’atribuir-se mèrits d’audiència, farien bé de revisar les nocions de debat i diàleg.
I ha de ser valenciana, que al meu parer no vol dir només en valencià : el País Valencià està composat de territoris catalanòfons i hispanòfons, i tots dos han de estar i poden estar representats a la televisió dels valencians. La qüestió no és el nombre de parlants ni el prestigi de cadascuna de les llengües. Tampoc no importa ara l’existència d’altres mitjans de comunicació en ambdues llengües, per exemple TV3 i TVE, que sense dubte és positiva i profitosa per a cada comunitat lingüística, particularment par als qui estem sotmesos a una discriminació quotidiana i que no disfrutem de la llibertat d’escoltar els qui viuen en altres llocs on es parla la nostra llengua. Així, podem imaginar que en la nostra televisió es podria comunicar les informacions i l’oratge en les dues llengües, a hores diferents, per què no. Al mapa, sempre apareixerien els noms oficials, per exemple Vinaròs i Torrevieja, però els presentadors se sentirien amb llibertat per dir oralment “Vinaròs i Torrevella” quan informaren en català, i “Vinaroz i Torrevieja” quan ho feren en espanyol, que seria d’allò més natural i que és el que hem fet tota la vida. Una televisió valenciana vol dit fer-se ressò, amb detall, dels actes del 9 d’octubre i de l’1 de maig, però també del 25 d’abril, de l’11 de setembre, del 8 de març, del 28 de juny i de tants altres.
I una televisió valenciana vol dir més coses. Hem de saber com som i què fem els valencians, no només en el dia a dia sinó a nivells més profunds. El programa “Trau la llengua” podria inspirar reportatges sobre milers de coses i d’aspectes de la nostra gent i del nostre país que ignorem i que volem descobrir. I més enllà encara, no només volem estar assabentats del que passa a la resta de l’Estat espanyol – que de moment és el que tenim i per tant és el nostre Estat – o a Europa. No, no ens és prou, els valencians volem saber què passa a la resta de territoris on sabem que també es parla la nostra llengua. Volem saber coses dels nostres germans del Carxe, de Fraga i d’Andorra. Volem ballar danses amb la gent de Mallorca i de Menorca i d’Eivissa i de totes les illes que tenim a la vora. Volem pujar lluny i descobrir Perpinyà i xarrar amb la gent de Salses, a través de la tele, i tant. Volem ser espectadors del cant de la sibil.la algueresa a la nostra televisió, de la mateixa manera que ens encantaria que els algueresos pugueren escoltar la sibil.la valenciana i la muixeranga. I primer de tot volem estar informats de primera mà de la transformació social i política que els catalans han posat en marxa i que, ho vulguem o no, ho reconeguem o no, ens afecta i molt, i possiblement serà motot de molts canvis al País Valencià. I també volem estar informats del que passa als altres llocs de la Mediterrània, i tant que sí, que també és el nostre continent i compartim amb tots els pobles mediterranis un munt de trets culturals que ens agermanen i que ens ajuden a comprendre qui som nosaltres.
Molt bé, però això no és prou, jo vull afegir : la ràdio i la televisió dels valencians han de ser lliures, transparents, avantguardistes, participatives i ètiques. Han de ser lliures, els periodistes saben que és la base d’un treball seriós. Els mecanismes de control s’han de revisar perquè les derives feixistes no tornen mai més a les nostres pantalles. I el funcionament del consell de RTVV potser també es pot sotmetre a crítica : per què les representacions han de ser (només) funció del resultat de les eleccions a les Corts Valencianes ? A més, uns mitjans de comunicació públics i lliures no poden prohibir l’ús del nostre nom : País Valencià. La ràdio i la televisió han de ser transparents, perquè els valencians no volem trobar-nos de nou, de colp i volta, amb un deute infinit que no comprenem ni acceptem i que el tenim travessat a la gola. Han de ser avantguardistes, perquè no ens és prou saber què passa ací o fora, ni gaudir de les festes dels nostres pobles : volem una televisió que siga capdavantera en temes socials i culturals, que ens òbriga els ulls al món i que faça vindre el món a casa nostra, no només per les platges i per la paella, sinó per tot allò que som capaços de crear i inventar, que afortunadament va més enllà de la ciutat de les arts i les ciències. Han d’encisar-nos aconseguint que puguem participar tots a la construcció dels nostres mitjans de comunicació, i posant en marxa vies d’interacció on la gent del carrer puga dir com voldrien que foren la seua tele i la seua ràdio, i que les idees foren preses en compte a poc a poc.
I sobretot ens cal una bona dosi d’ètica, han de ser una televisió i una ràdio ètiques, se’ns està oblidant això i és una de les coses que els valencians sentim de fa molts anys sense saber dir-ho ni menys encara demanar-ho. Els periodistes han de comptar amb garanties de seguretat perquè puguen explicar-nos i parlar-nos de tot, sense excepcions ni tabús. Volem una tele que es preocupe per la terra i per la mar, que ens faça conéixer el nostre patrimoni però que sàpia incitar la crítica envers les tradicions i la realitat, perquè la tradició no és sinònim ni garantia de veritat. Desitgem que la nostra televisió renuncie definitivament a fer retransmissions de tortures festives d’animals, amb mort o sense mort, i que els nostres periodistes sàpien induir la paraula i aprofundir el debat sobre la nostra relació actual i potencial amb els altres animals… Per fi he acabat compartint el motiu que m’ha sacsejat la consciència i que m’ha dut a escriure.
Algú havia de dir tot açò, i ho he fet després d’haver llegit l’article d’ahir de Maria Isona, clar i necessari, perquè efectivament el col.laboracionisme i el victimisme van de la mà a través de la Història.
Haurà calgut que ens facen mal per eixir al carrer. Si la televisió és el vincle que ens pot permetre de reconstituir-nos com a poble i com a entitat política, avant. Recuperem la veu ara i per sempre. Fem nostre allò que ens pertany.
Vicent Montalbán Aroca
