Davant el desastre electoral del chavisme, Nicolás Maduro va ser el primer que va sortir a justificar-se donant l’explicació que tot es deu a una “guerra econòmica” llançada per “l’Imperi”. García Linera, vicepresident de Bolívia, va assegurar que existeix una “onada contra-revolucionària” i que “està en risc la sobirania llatinoamericana”. I que aquesta “guerra econòmica” l’orquestrarien els Estats Units, Rússia i Aràbia Saudita per la qüestió dels preus del petroli (Conferència de premsa en el Palau de Govern, 10/12/2015). Rafael Correa, de l’Equador, va arribar a parlar de “nou Pla Còndor” (Clarín, Argentina, 19/3/2016).
El professor argentí Atilio Borón es va sumar a la justificació de Maduro al·legant que existeix una “obstinada guerra econòmica llançada per l’Imperi” (Cuba Debate 7/12/2015). Però no es va quedar aquí, sinó que va arribar a l’extrem de definir les eleccions com un “parany”. No perquè hi hagi frau sinó simplement per fer-les. Borón qüestiona “fins a quin punt es poden organitzar eleccions lliures en les condicions existents a Veneçuela?”, comparant la situació veneçolana amb la suspensió de les eleccions al Regne Unit en 1940 per l’esclat de la Segona Guerra Mundial. A més, obre la temerària hipòtesi que caldria “pensar que tal vegada es necessiten altres vies d’accés i manteniment del poder que puguin ser més efectives i confiables que les eleccions” (ídem). Quines altres vies? El professor barreja ja la idea que a Veneçuela i en altres països no hi hagi més eleccions i es donin autocops per sostenir-se en el poder?
Les causes reals de la crisi política
En el dubte que obre Borón està la veritable causa de la crisi que tenen aquests governs pseudoprogressistes. Perquè la causa de la crisi cal buscar-la en el disgust generalitzat de les masses pels ajustos que els apliquen. La realitat és que la “guerra econòmica” la van iniciar Maduro, Dilma, Cristina i Morales contra els seus pobles. Potser per això, Borón, veient que ja no poden contenir el descontentament popular, consideri l’evolució cap a règims més totalitaris. L’única cosa que falta és que posi l’exemple de les velles dictadures estalinistes que tant enyora.
José Mujica, expresident d’Uruguai i del Front Ampli, va ser una mica més sincer quan li van preguntar per la reculada d’aquests governs. No va parlar de “guerra econòmica”. Amb el seu to trempat va dir: “L’esquerra de la regió fa estupideses”. Per a nosaltres les “estupideses” són l’aplicació de polítiques antiobreres i d’ajustos al poble. El problema de fons és que són governs de conciliació de classes i de doble discurs. No tenen res de “progressistes”. Parlen de “nacional i popular” però no trenquen amb les multinacionals i els grans grups empresarials.
El que està fracassant davant les masses és la falsa teoria que aquests governs anaven a redistribuir millor les riqueses. És el fracàs del missatge de la construcció del “Socialisme del Segle XXI” a Veneçuela, de la construcció del “Socialisme Andí” a Bolívia o del “model nacional i popular” a Argentina. Aquests governs van tenir un període d’auge entre 2003 i 2010, en una conjuntura de millora dels preus de les matèries primeres, el que es va denominar “el vent de cua”. Però aquesta conjuntura de relatiu increment dels preus, com que no va haver un canvi estructural i va ser tota una mentida política aquests “models nacionals i populars”, va acabar amb més guanys per a les multinacionals versus més pobresa per als pobles.
En els últims dos anys va arribar amb força a la regió la crisi econòmica del capitalisme mundial, amb la caiguda dels preus de les matèries primeres (petroli, gas, cereals, minerals). Davant d’això, aquests governs van respondre als efectes de la crisi amb plans d’ajustos contra la classe treballadora i els seus pobles. Ni abans ni després dels efectes de la crisi van canviar l’estructura capitalista semicolonial dels seus països.
S’esvaeixen les expectatives
Aquests governs van arribar al poder enmig de grans expectatives de les masses i com a resultat d’un procés d’ascens revolucionari, que va tenir la seva punta més important en el “Argentinazo” de 2001. El conjunt de la regió estava en un procés de mobilització. Per això aquests governs van canalitzar el rebuig a l’imperialisme i a les multinacionals i va haver-hi un gir a l’esquerra. A Veneçuela, el procés obert en 1989 amb el “Caracazo” el va canalitzar Hugo Chávez. El cas de Lula i el PT a Brasil no va ser fruit exactament d’una semiinsurrecció popular però sí que va existir un procés de vint anys -des dels 80 quan va caure la dictadura-, de mobilitzacions, grans vagues i l’aparició del PT i la CUT. Tots immensos processos de la classe obrera brasilera.
L’any 2010 van començar les lluites contra aquests governs i s’inicia un procés de ruptura en les expectatives dipositades per les masses en ells. El fet més destacat va ser el “Gasolinazo” a Bolívia, que a finals de 2010 gairebé produeix una crisi revolucionària que va estar a prop d’enderrocar Evo Morales, quan aquest va augmentar la gasolina i la gent li va dir “o anul·les la retallada o te’n vas”. I Evo va haver d’anul·lar l’augment de preus. A partir d’aleshores, a Llatinoamèrica comença a donar-se el rebuig, d’una banda, de l’aplicació dels ajustos econòmics cada vegada més profunds i, d’altra, comença un procés de lluites i mobilitzacions contra aquests governs. En 2012 es produeix la primera vaga general contra el govern peronista de Cristina Kirchner, després de vuit anys en els quals va aconseguir contenir les mobilitzacions i evitar vagues generals. En 2013 es genera la primera gran rebel·lió a Brasil per les tarifes. Una rebel·lió popular de caràcter nacional, que va tenir com a puntes Sao Paulo i Rio de Janeiro, però que va ser una mobilització de milions de joves i treballadors que van sortir a lluitar contra les tarifes, però expressant la crisi social i un rebuig global al govern.
A Veneçuela en 2014 va haver-hi una gran vaga en Sidor (ex-Techint) que va afectar uns 15.000 treballadors, amb gairebé deu mesos de vaga. Perú va tenir mobilitzacions camperoles contra les empreses mineres i una gran mobilització juvenil, amb epicentre a Lima, que va derrotar una llei de contracte de treball juvenil. A Xile són conegudes les impressionants mobilitzacions dels darrers anys per l’educació estatal i gratuïta.
La confrontació social i el problema de la direcció política
Un dels debats existents a partir dels triomfs electorals de sectors conservadors és si hi ha un “gir a la dreta” de les masses. Globalment considerem que predomina un vot de “càstig”. Milions de persones voten amb el “nas tapat” a opcions de centredreta. Aquestes són les confusions que genera el fracàs dels governs de conciliació de classes.
Hem de començar per afirmar que per a nosaltres és negatiu que sorgeixin governs més a la dreta i pro imperialistes. Però considerem que no hi ha un gir a la dreta en el sentit que s’aturi la lluita de classes. No s’ha produït cap derrota important. Llatinoamèrica segueix, amb les seves desigualtats, marcada per la confrontació social. El procés de mobilització continuarà contra tots els governs que apliquen l’ajustament, inclosos els conservadors com el de Colòmbia i Argentina. Aquest procés d’agudització de la confrontació social seguirà. La perspectiva és que anem cap a noves crisis polítiques dels governs i dels règims. I en aquest procés seguirem batallant per aconseguir governs dels treballadors que facin els profunds canvis que necessita Llatinoamèrica.
En aquesta perspectiva, i davant el nou fracàs dels projectes polítics de conciliació de classes, es torna a plantejar la tasca estratègica de seguir lluitant per construir una veritable direcció socialista revolucionària.
Miguel Sorans
Unitat Internacional de Treballadors-Quarta Internacional (UIT-QI)
