En segon lloc comentar una cosa obvia però que no voldria passar per alt, i és que totes i tots, absolutament tothom, alberguem certes contradiccions. De cadascú/una depèn treballar-ho, decidir quines peces es sostenen i quines es tomben definitivament al tauler de la vida.
El que he escrit ve impulsat sobretot per posar de manifest que no s’haurien d’assimilar tan fàcilment alguns fets de la nostra vida quotidiana. M’explique. Per a mostra un botó.
Clar i directe. És trist que el film (o qualsevol altre exemple ens serviria) abandere valors per reivindicar i posar de manifest, els orígens, la identitat, la natura, i no es traduïsca en fets. Que es denuncie la marginació d’allò que ens marca com a éssers humans, com ara el paisatge, la interrelació de les persones amb l’entorn, amb els seus costums, els lligams fets al llarg de la vida, dels fets vitals, dels fils que ens fan pertànyer als llocs, i que aspectes essencials a l’hora de portar-ho a la pràctica, no es tinguen en compte. Fan parlar la gent arrelada a una zona en una llengua aliena.
Quan algú ataca frontalment les oliveres mil·lenàries o la llengua pròpia, ho identifiquem clarament i potser reaccionem amb contundència. Però aquestes coses quotidianes i que a més provenen de gent sensible, amb consciència respecte certs temes, mentalitats obertes i d’esquerres, si es vol, són les que van percolant-nos i anem assimilant a poc a poc, acceptem amb resignació, complexe, (això sí, sempre disfressat d’una suposada tolerància i adaptació als nous canvis), amb vergonya (de la que fa ronya) que avui marxe un arbre i contestem en castellà “per respecte”, deixem que la cultura pròpia siga novament colpejada per imposició de l’omnipresent. Quan menys ens adonem, s’han endut i empresonat totes les oliveres i s’ha comès un genocidi cultural, han esborrat la pròpia identitat, així, subtilment, sense gaire soroll, quan ningú tenia mala intenció.
I això ens preocupa profundament, perquè són persones obertes, que volen que avance realment la societat, però inconscientment o no amaguen actituds supremacistes. I ara ve el moment en què t’etziben una ja tòpica justificació: “El que hem volgut reflectir és una realitat més o menys genèrica, no del tot localitzada, i en tot cas el càsting i l’objectiu de la pel·lícula han estat la prioritat a l’hora d’abordar aquestes coses”. Quan no t’han ventat un argumentari camuflats sota les vestidures de ‘ciutadans del món’.
Sembla que al fil de l’argument de la pel·lícula, es canvien els papers en la realitat, i aquesta imposició del ‘lobby’, que reté l’olivera mil·lenària al seu logo i al vestíbul d’entrada de la central de l’empresa, que nega al iaio recuperar els seu paisatge de l’ànima que resideix al si del seu tronc, que clama en silenci profund perquè torne al seu hàbitat natural, a l’aire lliure i al seu clima, amb aquella terra, és la que tenen els de pensament centralista (estiguen ací o allà, siguen del mateix centre o fins i tot de la perifèria) envers la llengua i cultura catalana, galega o euskara.
No sabem si es fa amb intenció o no, això poc ens ha de preocupar. Perquè el que està clar és que intenció no se’n té cap en aturar-ho, reconèixer-ho i rectificar. I ja cansa. Cal denunciar-ho obertament, o si més no cal dir les coses pel seu nom. Per exemple, amb el cas que ens ocupa i com a mostra, quan aconsegueixen treure’s aquesta supremacia (inconscient o no) ho fan davant allò exòtic, potser funciona més com a façana. No els tremola el pols haver reivindicat amb convicció unívoca els drets dels aymara, i la seua llengua (indígenes bolivians, des de l’altra punta de l’oceà, parlen en aymara em sembla que a la pel·lícula ‘También la lluvia’ de la mateixa directora) i no deixen passar cap oportunitat (almenys no fan el contrari) en suplantar la geografia, la toponímia, la llengua – malgrat TOT, molt viva i evident – i la realitat del dia a dia de tantes persones i territoris a l’estat que habiten (els aborígens del Baix Maestrat parlant en castellà, en un accent que ix a borbollons i delata imposició a la força).
I em reserve ací un espai per defensar-nos d’una hipotètica argumentació que ens titlle d’hipersensibilitat en aquestos temes. Cal ser conscient que aquest estat radial, ha practicat el centralisme malaltís, i allò de les diverses nacions que alberga ha estat una etiqueta en un principi efusiu dels 70s, i que ara per ara la negació i la dissecció ha sigut tal -així ho han intentat, que no han aconseguit- que la cosa s’ha acostat, salvant alguna distància, als genocidis transatlàtics. Mostra d’això és que la gent ‘progressista’ com el cine que fa ella, té totalment assimilada sota la pell aquesta supremacia. Elles o ells, els i les de fora, d’una vegada per totes se n’haurien d’adonar, però som nosaltres qui NO HO HEM DE TOLERAR.
Faig aquesta reflexió, com deia, passades les setmanes des de l’estrena, per si algú en llegir-ho es poguera influir el més mínim. És una pel·li que recomane fervorosament -si teniu ocasió aneu a veure-la, emociona, rius, té molt de contingut-, torne al principi, però per aquesta raó, per aquesta apreciació que es mereix, pense que hem de reivindicar els valors -en coherència- que a més podria tindre.
És un exemple d’actualitat que serveix per exposar uns fets que, per desgràcia, es poden aplicar a massa situacions del nostre dia a dia. De nosaltres depèn.
