Que vénen ‘los malos’

Els que hem nascut, ens hem criat, educat i menjat la bola sota una cultura cristiana, catòlica i, en bona part, hipòcrita, tenim clavat en l’ADN el dualisme entre bé i mal: allò bo, per natura i origen, i allò dolent, moltes vegades per desgràcia, per error, per pecat, per mala sort, per origen al altres casos, per tragèdia… vés a saber. Un mal que pot ser combatible, contra el qual s’ha de lluitar per conquerir, derrotar o dur al costat bo de les coses.

El president del primer partit polític espanyol imputat diu que aquestes eleccions s’han de concentrar en ell els vots “moderats” perquè no guanyen los malos. Jo pensava que radicals eren els del liberalisme econòmic, del campe qui puga, del desmantellament dels drets socials, del nacionalisme ultra espanyolista, els que volen imposar la seua visió religiosa a l’educació, el registre civil, els drets de les persones. Jo pensava que els radicals eren ells, però bé, no era l’única sorpresa.

La sorpresa grossa ha estat quan he vist que no sols ells no eren els radicals, sinó que, també, per eliminació, vindrien a ser els bons… Jo pensava que els bons eren els que pensaven en les persones i no en les grans empreses. Pensava que els bons eren els que rescataven persones i no bancs amb diners públics, els que pagaven els depenents i no els que privatitzaven drets, els que volien que les persones puguen estimar-se i conviure amb qui vulguen i no com exigeix la cúria.

Pensava que de dolents era robar les monges (com Fernández Mateo), els ajuts al tercer món (com Blasco), Hisenda (con Fabra, Carlos), pensava que era de malos el finançament il·legal del PP de València, la Gürtel, saquejar els valencians amb la visita del Papa, amb l’Hospital Provincial de Castelló, amb els patrocinis de l’aeroport de Castelló, amb la Brugal, Taula, Emarsa, Rus, Cotino, Rato, Sòria… Pensava que los malos eren Serafin Castellano, Rita Barberà, Alberto Fabra, Ricardo (Ric) Costa, Francisco Martínez, la Púnica…

I sí, també pensava que los malos eren els de les reformes laborals, els dels ERO d’Andalusia, Manuel Chaves, Griñán, Susana Díaz i Bono que volien, abans, un pacte amb els de Ciudadanos que amb les forces del canvi.

Pensava que els bons eren els que pensen a reactivar l’economia i fugen del fallit model del pelotazo, de fer, del nostre país, el balneari d’Europa amb formigó i desfer el territori com volen. Pensava que els dolents eren els que promovien PAI i una legislació per tirar la gent de sa casa. Pensava que els bons eren els que lluitaven contra els desnonaments, per reindustrialitzar el país, per recuperar els sector primaris.

Pensava que els dolents eren els que furtaven els diners de Foment per fer AVE buits i ens deixaven sense rodalies dignes. També, que els dolents eren els que privatitzaven el sol i es plegaven a les elèctriques i que els bons eren els que volien acabar amb les portes giratòries.

Pensava, jo, que els dolents eren els que aprovaven “reformes” laborals contra els treballadors, els que ampliaven l’edat de jubilació, els que provocaven l’emigració dels nostres joves per tot el món. I que els bons eren els que volien revertir les privatitzacions de sectors vitals, els que apostaven per l’ensenyament públic, laic i gratuït i universal. Per tant, si jo estava equivocat, preferisc que guanyen els dolents, perquè els bons ja han fet prou de mal.

Carles Mulet
Senador territorial de Compromís