Qui són i per què els vote(m)n, per Rafael Benavent

El PP

La perplexitat no m’abandona. Fa temps que m’acompanya. Encara no puc pair com és que un partit polític anomenat PP continua tan viu al País Valencià. Un partit que ha fet mèrits de sobra per ser portat als tribunals i inhabilitat per estar en política a l’Estat espanyol, però sobretot a casa nostra. Tot, des que a l’ínclit E. Zaplana el fere(m)n Molt Honorable President nostre. Immigrant de Murcia, el més ‘campetxano’ i espavilat (amb permís) de tots els presidents que hem tingut els valencians. Mira per on, malgrat la nostra tradició exportadora, teníem manca de confiança i d’autoestima i ens vam decidir per contractar el nostre propi ‘crack’ d’importació nacionalitzat. Consolidat i avalat per un impactant currículum que s’avenia com un guant a les difícils característiques exigides i ràpidament, com la fam i la gana de menjar que es busquen, es trobaren fets a mida un per als altres.

Quin encaix més pefecte entre ell i la cúpula de la burgesia de nostre cap i casal! Àvids de poder, ambiciosos, depedradors a costa del que fóra (en aquest cas, a costa del poble). Sense manies de res. Exercint barroerament; populistes i desacomplexats; excloents, cínics, farsants; desvergonyidament mentiders, facinerosos; sistemàticament i sistèmicament corruptes, expandint-se mitjançant tants càrrecs polítics, empresarials i de les finances com han pogut, trobant en ells l’autoprolongació, el millor camp abonat possible per assolir els seus objectius. Mancats de la més mínima dignitat ètica i moral. Sembradors d’odi i confrotació entre valencians i catalans. Res que no ens haja inculcat aquesta gent des de sempre. Apuntant els baixos instints. Cínicament, perversament, amb guió estudiat, premeditat. Rendibilitzant els vots hostils catalanòfobs induïts, generats per complexos d’inferioritat. O per la intolerància, “fruit de l’angúnia de no tindre raó”, segons paraules de Sàkharov, eminent científic. Dinamiters de tota mena de ponts naturals, ancestrals, de relacions culturals i econòmiques importants, mútuament enriquidores. Espanyolitzats, castellanitzats, abrandats defensors “de nuestra lengua vernácula valenciana de miles de años” (sense comentaris). Emparats, fent ostentació d’una honorabilitat institucional i patriòtica que mai no han conegut ni saben què significa, per tal d’excloure, arrasar, eliminar tota consciència de poble i d’oposició, de perpetuar-se indefinidament en el poder. Comandar el ‘seu vaixell’ des de tots els llocs de control possibles, tant des d’avantguarda com des de l’anònima rereguarda que els sustenta. Enfilats rumb al Triangle de les Bermudes, el seu déu un i tri, Espanya-Castella-Madrid (“tanto monta monta tanto”), en què ens volen engolits, (des)integrats. Acòlits de Génova: … ‘Pa lo que ustés manden’.

Com pot ser que les pròpies víctimes empare(m)n i defense(m)n tan acríticament els nostres botxins? No, corruptes als seus nivells, tot i haver-los confirmat en el poder repetidament durant tants anys, no. Però que algú m’explique si no han estat inexcusablement corresponsables de la nostra desfeta. D’una desfeta que va més enllà de l’important robatori i corrupcions directes perpetrades i s’endinsa fins al moll de l’os: l’expoli històric, sistemàtic, que patim, engreixant una Espanya que, dia a dia, ens deixa més devastats. Però d’això… en tenim consciència els valencians d’’a peu’? Què diuen els nostres empresaris d’alt nivell, sobre l’última p….. contra el Corredor Mediterrani, del gran bunyol pastat amb tot el que hi ha al darrere? (Consulteu l’article ‘En un lugar de la Mancha…’ d’Albert Pont, president del Cercle Català de Negocis a Vilaweb). Ací, i amb això, PP i PSOE s’abracen. Tots dos, encarnació d’un Estat pensat contra nosaltres. Fet a mida perquè nosaltres no pensem. Molt costerut ens ho posen per a estimar-los. Fins i tot quan els rota de fer-nos una gràcia, sempre amaguen al darrere la intencionalitat d’obtenir la nostra ‘amable, explícita condescendència’. I amb això acabe com a ‘avís a navegants’ d’altres partits valencianistes, apostadors d’una tercera via ja esgotada i donada per morta en altres indrets. Al temps.

Per què els vote(m)n

No es pot objectivar al 100% el tipus de votants. Però no renunciem a intentar trobar un perfil que de cap manera pretén ser del tot representatiu, perquè hi ha moltes excepcions. Qui no s’hi senta al·ludit que se n’excloga.

D’una banda, difícilment es pot negar la relació endogàmica que sosté el PP amb aquesta església nacional-católica que patim els valencians. Més ‘nacional’ que catòlica. Engendradora de vertaders personalismes nefastos i amb personalitats al front que són l’antítesi de Jesús de Natzaret. Fent seguidisme còmplice, per acció o per omissió, del poder regnant. Silents, mancats d’agalles i de dignitat a l’hora de denunciar-los públicament per tanta corrupció sense mesura. Tots dos actuant com a poders fàctics, retroalimentant-se. Amb tics i enyorances d’un passat al qual no acaben de renunciar. Aixoplugant, ‘homologats’, una part important de fidels que voten al PP com si votaren al Partido de Dios. D’un déu que, pobret, necessita que ells el defensen. Acompanyats d’una mentalitat espanyolista, perquè no els n’arriba d’altra, com acòlits religiosament servils. Com deia, fins i tot, un capellà (de tot hi ha a la vinya del Senyor): ‘Rarament la gent d’església no vota el PP’. Crec que cada dia un poc menys.

D’altra banda tenim que tants anys de majoria absoluta han propiciat una xarxa bastant estesa de beneficiats a dit. O d’altres maneres més indirectes, però de beneficiaris conscients i d’aspirants a ser-ho. Tots a l’uníson, creant empaties familiars, amicals, besant amb vots la mà dels benefactors, eixamplant el cercle concèntric d’incondicionals o d’afins. Entre aquests hi trobarem els qui ara i en confrontar-los al que han propiciat, et responen: ‘I tu, què faries?’ –malament es pinten a si mateixos, posant-se al seu nivell—. I també: ‘A qui votes, si tots són igual?’. Doncs no, tots no són iguals! I si és que els ‘altres’ no t’agraden, ningú no t’obliga a votar als ‘teus iguals’ quan ja saps què són. O no? No. Potser no ho saps ni ho vols saber.

I, per últim, una part important del seu electorat són els qui, des de l’anonimat, es perceben més importants, tot i que diluïts, en pertànyer a un ens social rellevant, superior, solvent. Digues-li un club de futbol o, en aquest cas, un partit polític de renom al qual et transfereixes afectivament sent absorbit i condicionat ideològicament per ell amb fidelitat —d’aquest tipus de pecat, de mentalitat, o com vulges dir-ne, difícilment ens en lliurem ningú—.

Resten perfils importants de votants no esmentats que convide el lector a completar. Com també, una anàlisi sobre altres formacions polítiques més determinants en el moment actual.

Aclariments: Em declare no afiliat ni simpatitzant compromés de cap partit polític. Més distant, això sí, d’uns que d’altres. I admire l’honestedat, sacrifici i entrega sense ànim de lucre de gent de base que observe al meu voltant, digna de ser imitada pels superiors sense nom ací esmentats (i d’altres). No pretenc rebaixar la meua implicació amb el que he escrit. Ans al contrari, em reafirme en expressar la meua intencionalitat, el meu convenciment i desig esperançat que, tant el PP com el PSOE, en tant que espanyols en contra nostra, per moltes flors que ens aboquen, acaben desapareixent del nostre panorama polític. Per distints motius i nivells de rebuig que, a més llarg o curt termini, s’emparellen. No cerque puritanament l’excel·lència directa en representants nostres, que difícilment es pot assolir. Sí, però, indirecta, poc a poc, per eliminació dels indecents. Fent pedagogia de valors i del seny. Reafirmant la nostra autoestima. I allò que per justícia no se’ns atorga als tribunals, guanyem-ho a les urnes. Que això sí que és a les nostres mans. “Cal recordar en veu alta allò que el temps, dissortadament, ha demostrat: que si els valencians no ens recuperem com a poble, la decència sempre serà una utopia” (Vicent Partal).

Rafael Benavent
publicat a VilaWeb Ontinyent