9 d’octubre. Dia de la Comunitat Valenciana. Diada del País Valencià. Dia de la Comunidad Valenciana. Dia dels valencians al cap i a la fi. Uns valencians que encara no ens hem ficat d’acord en com dir-nmos. Que encara estem dividits en «valencians» i «valencianos». 3 províncies de cara al mediterrani, en una llengua pròpia i amb uns costums singulars, però que no ens estimem el que tenim. Després d’uns anys on el moviment pareixia que tan sols es quedava en els concerts o festivals de música de la nostra llengua, i en algunes accions que eren callades per les elits. Ara tornar a renàixer – com diria el benvolgut «Botifarra» – de les cendres. El canvi en la Generalitat i sobretot, unes generacions que ja han sigut educades en valencià, que han vist com els macroprojectes polítics han anat caient d’un en un. Que han vist com la classe política que ens governava era de tot menys classe i política. Una generació en la qual estic. Una generació maltractada per les institucions, però que trobava la sortida amb la música en valencià. Una música que ara ja la trobem normal, però que per a arribar a eixa normalització ha fet falta molt. La cultura és la forma de protesta actual i al País Valencià ho tenim més que assumit.
La cultura valenciana té de tot i de tots els colors. Tots els valencians sabem quines són les nostres festes i tradicions, només diferim en alguns casos en la forma amb la qual ho celebrem o amb el significat erroni en alguns casos que se li ha volgut donar. Però últimament aquella por del famós «NO ENS FAREU CATALANS» que alguns tenien – encara no entenc el perquè – s’ha substituït per un «VOLEM SER VALENCIANS». Valencians amb totes les lletres. No volem oferir «glòries» a un Estat que ens roba els nostres diners. Un Estat on València és la seua platja. Els valencians primer que res volem ser valencians, que se’ns reconega com el que som, i després ja veurem que més volem ser. Però primer valencians. Però primer hem de fer veure a tots com estem, d’on venim i sobretot hem de marcar què és el que volem. I això no és soluciona fent gests des de les institucions. Això es fa amb els amics, amb la gent del poble, del barri. Lluitar pel valencià, però el nostre, no el que ens vénen des de fora.
I com diria Ovidi Motllor «És ben trist encara avui parlar, i posar al seu lloc una història. Fins ací ens heu fet arribar. De tan grossa raó, naix la glòria.»
Pedro Torrent
