La 'Marxa a la ciutat' de València

7 novembre 2016 01:00h
Al David Castillo,
pel seu suport constant
 d’iniciatives culturals i valencianes
 
El 9 de novembre de 2006 (ara fa tot just 10 anys), durant una assemblea informativa organitzada per la Muixeranga de València (1) als locals de l’Assemblea de Veïns de Benimaclet, vaig presentar l’Estudi Preliminar per a la selecció musical d’una tonada per a la “Muixeranga de València”. Fruit d’aquell taller-xerrada-sopar i desprès de la presentació de la proposta, he de reconèixer que aquesta no ha quallat i no s’ha integrat de forma “natural” a la part musical en la construcció de torres humanes, tot i que mesos desprès de la presentació, la colla de tabals i dolçaines Estrela Roja de Benimaclet feia l’estrena d’aquesta tonada (fins i tot van publicar un pamflet explicatiu i amb partitura inclosa (2)) als carnestoltes de Benimaclet, no sense crear moltes expectacions, comentaris, etc.
 
Coincidint amb aquest 10è aniversari, he cregut necessari tornar a llançar la proposta perquè continue pensant que deuria de ser una tonada recuperable socialment i políticament ja que la capacitat de creació no te perquè estar renyida amb la recreació o amb la recuperació i perquè hi ha les suficients dades per a afirmar que la convivència d’aquests tres tipus de manifestacions festives −les muixerangues, els timbalers de la ciutat i la dolçaina i el tabal− són una trilogia de molt bona combinació.
 
Amb tabal i dolçaina, per què?
 
Les tradicions neixen, es desenvolupen, es modifiquen, moren... Però hi queda un substrat de reminiscència del passat. És clar que amb tabal i dolçaina s’interpreten les actuals alçades humanes, castells, muixerangues i altres denominacions amb les quals apareixen aquestes manifestacions al nostre país. No obstant això, una altra proposta musical no seria tampoc menyspreable. Comptar amb la participació musical d’altres tipus de formacions, també arrelades al territori com ara la cobla, les bandes de música, particions musicals de tota mena, orquestres o instruments com ara el clarinet, l’oboè, la guitarra, el sac de gemecs o altres instruments que també són tradicionals seria una opció també que s’ha de tindre en compte, si més no, en casos concrets i puntuals, la qual cosa suposaria no tancar-se a formes concretes i obrir, així, noves possibilitats i noves participacions en aquest projecte que, sense deixar de ser tradicional i popular, té tota la càrrega política i revolucionària envers l’alliberament nacional i social del nostre poble. La proposta, però, com ha d’ésser concreta, (sense menysprear altres opcions, recordem-ho!), pensem que ha d’anar en la direcció que apunta aquest estudi, és a dir, amb l’acompanyament del tabal i la dolçaina i al so de la “Marxa a la Ciutat” de la ciutat del cap i casal del País Valencià.
 
Les festes evolucionen amb el pas del temps, dels anys, surten nous actes als programes festius i altres adquireixen nova dimensió. Les manifestacions festives s’adapten a l’època i al temps que els ha tocat viure; altres desapareixen per moltes diverses causes i motius i, de vegades, moltes d’elles només romanen pels actes més arrelats a la tradició.
 
Per les dades en què ens han arribat, les torres humanes s’han alçat a ritme de percussió i al so d’un instrument de llengüeta doble (xaramita, dolçaina, gralla, dolçaina, pita...). Exemples clars els tenim en les darreres recuperacions de “danses” com aquestes al País Valencià: la Muixeranga d’Algemesí, els “Locos” de l’Olleria, les negretes de l’Alcúdia, la Construcció de la Safor... A la resta del territori, la cosa està clara: la gralla i el timbal imperen. Puntualment hi ha excepcions, això n’és, però, una altra història. Així, com a tradicions que ens han arribat més o menys vives fins a nosaltres tenim la Mojiganga de Titaigües o la Muixeranga d’Algemesí.
 
No oblidem que la manera de dir tabal i tabaler al sud del país, no la compartim amb el nord, on són coneguts com a timbal i timbaler. Per tant, la relació amb el tabal i la dolçaina torna a ésser patent. Així com la relació històrica que pot enllaçar els timbalers de la ciutat de València amb el timbaler de la batalla del Bruc, de memorable història de resistència nacional.
 
La música tradicional ha jugat un paper força important en el moviment de reivindicació social i nacional al nostre país. La música feta amb tabal i dolçaina (recorde, pot llegir-se gralla, xaramita, gaita...) ha estat peça clau en aquest paper. Exemples d’aquest fet abastarien tot un treball de recopilació que cal fer-hi, però que surt de l’objectiu d’aquest treball. Però vull destacar un exemple molt concret que pot aclarir l’esmentat adés: a la revista Ai que em ballo! número 101, de novembre del 2006, a l’apartat “Gent que diu coses”, “15 anys de concert de Gralles per Santa Llúcia a Reus (i II)” per Xavi Bayer, podem llegir:
 
“Reus és una de les ciutats on des de fa molt de temps els grallers hi ha fet bona feina. Un dels pocs llocs on les gralles van sobreviure als foscos anys de la dictadura feixista i de l’opressió contra la cultura catalana ha estat Reus, en concret al costat dels gegants. Hi va haver diverses generacions de musics que durant un feix d’anys van saber mantenir viva la gralla i possiblement sigui l’únic lloc on es van conservar al carrer les gralles de claus. La tradició gegantera reusenca i vinculació amb les gralles podria ser ben bé equiparable a la que hi ha hagut entre les gralles i els castells a altres poblacions.”
 
La gralla (la dolçaina) sempre al costat del país.
 
Així, no hi ha cap mena de dubte que l’aixecament de torres humanes a la ciutat de València ha de passar pels sons de la reivindicativa i revolucionària parella formada per tabal i dolçaina.
 
La “Marxa de la Ciutat”
 
Diverses són les poblacions del nostre territori que tenen composada una marxa, amb uns sons que els representen. Citem-ne uns exemples:
 
Valls. A Valls (l’Alt Camp), antigament, els gremis de corders i els espardenyes que tenien a Sant Pau per patró, durant la vigília (“de la festa la vespra”), eixien formant una comitiva encapçalada per dos timbalers muntats en ases, que feien sonar alternativament els seus instruments musicals.
 
Barcelona. Durant el cicle pasqual, a Barcelona, sortia la processó dels enamorats, dita així perquè assistien tots els fadrins i fadrines promeses i els enamorats. La processó anava precedida per dos timbalers a cavall, semblants als de la ciutat de Barcelona.
 
Mallorca. A banda de diferents ressenyes, recomane les dades inscrites en el Costumari Català-Valencià-Balear.
 
Castelló de la Plana. Castelló de la Plana també compta amb la seua “Marxa a la ciutat”, que va ser declarada per l’Ajuntament com a himne de la mateixa ciutat l’any 1987, l’autora de la qual n’és la compositora, patriota i amiga Matilde Salvador (s’adjunta Número 10. Any III de 21 de juliol de 2006 de la “ue-gandia” que amb el títol d’“Un compromís ètic amb la música i el poble” cita aquest fet). La composició que data del 1945 i que està composta per a un conjunt instrumental de metalls i timbals, hi te una versió per a quatre dolçaines i tabal i per a quartet de corda. Diferents colles de dolçainers de Castelló de la Plana l’inclouen entre el seu repertori.
 
Vila-real. El músic vila-realenc Josep Goterris Sanmiquel (1876-1930) va ser el compositor tant de l’Himne de Vila-real com de la marxa de la ciutat d’aquesta població de la Plana Baixa.
 
Alcoi. Per tal de commemorar el 750 aniversari de la fundació del municipi, Alcoi va estrenar la seua “Marxa a la ciutat” obra del director Gregori Casasempere.
 
 
Alacant. El company Lluís Abellà i Reus esmenta el següent comentari: “Toc de la ciutat d’Alacant: El mestre Torregrossa va fer molt bé, des del meu punt de vista, d’incloure en aquesta “Reproposta” el toc de la ciutat, que malauradament tan poques vegades es deixa sentir en els actes oficials. És un tot que segons el que fou erudit arxiver de la Diputació d’Alacant pels anys trenta, D. Gonzalo Vidal, data de l’any 1490, en què Alacant rep el títol de ciutat. Malgrat que el nostre toc, comparat amb altres, té poques modulacions, és ressonant, vibrant i ens emociona a tots els que ens sentim alacantins”.
 
La “Marxa de la Ciutat” de València
 
Recordem les paraules de R. Gayano Lluch a la publicació “Valencia y su folklore musical – Himnos de fallas”, text del 1964:
 
“A este propósito se lee en sustanciosas memorias que en los siglos que siguieron a la reconquista, la Ciudad contrataba agrupaciones o de músicos que, en unión de otros de boca y , contribuían al esplendor de las fiestas.”
 
“Para tener idea de la importancia que entonces se daba a esta clase de música, baste recordar la numerosa de tocadores de trompa, arpa, laúd, atabales, trompetas y añafiles, que los reyes Pedro III y IV tenían a su servicio, y sobre todo la representación que la Ciudad de Valencia envió a Zaragoza en 1328 para asistir a la coronación del Rey Alfonso VI.”

“Algunos cronistas sustentan la creencia de que nacería probablemente del examen celebrado al poner en vigor el Regimiento de 28 de junio de 1749, y nuestra opinión, acorde con la de Cruïlles, Carreres Zacarés y otros, que aseguran que en 1384 ya habían músicos asalariados al servicio del Concejo, y que más tarde, en la época que escribióse el Resumen Historial, , es que es bastante anterior.”

“Además, el primer resumen histórico a que hace referencia el Marqués de Cruïlles, ¿no hízose en 1515?”

Nosostros opinamos que la majestad sublime de esta sólo puede haber sido inspirada en las décadas de la verdadera grandeza de nuestro pueblo; nunca en la época de Felipe V. No es posible que esas notas tan vibrantes y llenas de civilidad, que llegan hasta lo más hondo del corazón, hayan sido inspiradas en tiempos de nuestra decadencia, ya que, como simbolizan los ropajes de nuestros timbaleros, sintetiza la llama de nuestra inspiración; que de oro y fuego son sus casacas y de incendio sirven las notas que, acompasadamente, redoblan los timbales de la Ciudad.
 
Nota: el subratllat és meu.
 
Es pot pensar, per la denominació de “Timbalers de la ciutat”, que la tonada fos executada inicialment només amb aquests instruments de percussió, sense la corresponent melodia de la qual avui gaudim i que segons em va indicar una vegada el company Enric Tàrrega i Andrés seria de l’època napoleònica.
 
A l’Ajuntament de València hi havia instal·lat un petit conjunt de set campanes que reproduïen la “Marxa de la Ciutat” tant a les dotze del migdia com per la nit. Aquest conjunt ha estat substituït per una gravació de piano que, adulterada una vegada més per les forces d’ocupació (que també són culturals), reprodueixen una melodia diferent. Aquest mecanisme de campanes (que no carillons), junt al rellotge corresponent, va ésser instal·lat en finalitzar la construcció de l’edifici, és a dir, l’any 1930.
 
L’Himne Regional i Marxa a la Ciutat. Diferència i coincidència
 
Aquest fet (la inauguració d’aquest conjunt de campanes municipals) resulta aclaridor per tal de veure la clara diferència entre les dues tonades. Segons les cròniques aparegudes a la premsa (EP del 20 de març de 1930) davant el propòsit de l’alcalde de la ciutat d’inaugurar-les el dia 19 de març i assabentat el col·lectiu faller, feren crida per tal que la participació fos el més nombrosa possible i, a més a més, que es concentraren el major nombre de bandes de música a la plaça d’Emilio Castelar, per tal que, després de les notes de la Marxa de la Ciutat, s’interpretés conjuntament l’Himne Regional . Diu la crònica: <... Al señalar las saetas de los relojes de la torre las doce, sonaron las campanadas dando la hora y a continuación el carrillón dejó oir los sones de la Marcha de la Ciudad.”. I continua: “El público, guardando un silencio absoluto y descubierto, oyó la Marcha de la Ciudad y al terminar las bandas de música allí congregadas comenzaron a tocar el Himno Regional...>
 
Patim una clara colonització (o globalització) també en l’àmbit musical. Retrobar-se amb la música autòctona pot ser no està de moda; n’és, però, un recurs que pot donar els seus fruits satisfactoris. El folk-roc, l’etno-pop, el jazz-folk, la música simfònica feta a partir de trets i melodies populars estan donant i han donat resultats engrescadors.
 
Exemples que la Marxa a la Ciutat i l’Himne de l’Exposició són dos tonades ben diferenciades i amb distintes connotacions n’hi ha molts. Citem-ne alguns:
 
El 1903 (LCV-8/12/1093), concretament el 8 de desembre, va tindre lloc la presentació oficial de la Banda Municipal de València. La mateixa Banda Municipal, als sons de la Marxa de la Ciutat, va rebre de mans de l’alcalde, Francesc Maestre, la cinta de l’estendard.
 
El 3 d’agost de 1919, amb motiu de la inauguració del monument al pintor Josep Benlliure i Ortiz, per subscripció popular i a iniciativa de la Joventut Artística Valenciana, sonaren els acords de la Marxa de la Ciutat.
 
CIFESA (Compañia Industrial Film Español, S.A.), la productora cinematogràfica més important del període republicà, va utilitzar tant la imatge del Micalet i els sons de la Marxa de la Ciutat de València per a les seues produccions.
 
Des del 1931, que Ràdio València va començar a transmetre, i des del dia de la seua inauguració que la Banda Municipal de València va interpretar la Marxa de la Ciutat, aquesta va ésser, durant 23 anys, la sintonia d’obertura del programa de retransmissió dels concerts que la mateixa feia els diumenges pel matí.
 
Novament, el 2 de maig de 1964 i amb motiu de la inauguració del monument a Josep Romeu, instal·lat al centre del petit jardí de la plaça de Santa Mònica, sonen les notes de la marxa de la ciutat.
 
Quan el 1967, s’aprova el trasllat de l’escultura ceràmica de la “Palas Atenea” al passeig de València al Mar. Una de les cròniques ens diu: “Cuando la bandera valenciana que envolvía la imagen cayó a los acordes de la marcha de la ciudad, interpretada por los clarines y timbales rituálicos...”
 
Per descomptat, doncs, la Marxa a la Ciutat és anterior a l’Himne de l’Exposició. Himne, recordem-ho, que va ésser reconegut o proclamat “Regional” durant la dictadura espanyola de Primo de Rivera... El mestre Serrano (l’autor de l’himne) va aprofitar les notes de la Marxa a la Ciutat per tal d’incorporar-les a la seua composició i, si bé ho mirem, no són les úniques tonades que parteixen de la tradició musical valenciana. Tampoc, si bé ho mirem, resulta un fet aïllat que el mestre Serrano aprofite sons de la tradició per a les seues composicions (diversos són els que han fet estudi sobre aquest fet, recomane, però, per a aquest cas, l’estudi del company Lluís Abella i Reus sobre l’aprofitament d’aquesta mena a les composicions de caràcter tradicional i música popular d’arrel folklòrica).
 
Conclusió
 
El fet que aquesta tonada (la “Marxa de la Ciutat” de València) siga considerada, d’entrada, una peça amb connotacions espanyoles (pot llegir-se “blaveres”) no és res més llunyà de la realitat, un allunyament basat en el desconeixement. Una visió de part del nostre patrimoni (en aquest cas immaterial, sonor) que novament el meninfotisme imposat pels invasors ens porta al rebuig de la pròpia identitat.
 
Un exemple més d’aquesta confrontació o d’un possible rebuig als sons de la “Marxa a la Ciutat” de València el tenim al menyspreu envers aquests sons que va sentir el dolçainer Ferran Navarro i Roig durant la “segona època” de la Marxa al Puig de principi dels anys 1990 en fer sonar les notes d’aquesta tonada en el transcurs de la mateixa. Xiulits i queixes generalitzades. Només, amb coneixement de causa, l’Enric Tàrrega i Andrés va entendre, donar suport i explicar la tonada.
 
No podem consentir ni ens podem permetre que s’apropien de les nostres senyes d’identitat, i la Marxa de la Ciutat n’és una d’elles.
 
Amb tot, no seria desgavellat utilitzar els sons de la Marxa de la Ciutat de València com a base per fer-hi una “Reproposta”. El treball és obert a tota mena de propostes.
 
"Marxa” és el mot següent a “Marx”. I els sons de la “Marxa a la Ciutat” de València, són notes tan catalanes com la llengua, la senyera, la sardana, la Dama d’Elx, l’Albufera, el Canigó... o la lluita front les agressions.
 
Ferran Navarro i Soriano
  1. A la web de muixerangainfo s’anunciava així: “Després de l'èxit de la presentació a la Universitat, La Muixeranga de València es presenta a Benimaclet. 
    Amb el suport del dolçainers i tabaleters Estrela Roja i de l'Assemblea de Veïns de Benimaclet, el dijous 9 de novembre tindrà lloc un taller de tècnica a partir de les 19 h on podrà participar gent de totes les edats. A partir de les 20 h se celebrarà una assemblea informativa per a totes les persones que vulguen incorporar-se a la Muixeranga.” I el cartell era aquest: 
  2.  
 
 
  1. Pamflet de l’Estrela Roja de Benimaclet
 

 
next