De somiatruites és ple el món, tal volta jo en sóc una d’elles. I és que, com el beat Ramon Llull, estic agafant-li el gustet a això de convertir infidels, infidels a la llengua, he d’aclarir. De pas també vull demanar que l’expressió “el gustet” no s’interprete des del sentit luxuriós, per favor, que quan una és professora de Valencià al Baix Segura s’ha de justificar tot bé, no siga cosa que es pensen que ve l’Anticrist catalanista, el Butoni independentista o el tio Canya de Polònia a fer terrorisme lingüístic contra els pobres adolescents que vénen a aprendre anglés i castellà a l’institut, “vehículo de entendimiento en todos los foros Internacionales”. Amb aquesta sentència tan encertada per als amants de la globalització m’he trobat recentment, sense jo buscar-ho, pobreta de mi, mentre intentava que els meus alumnes entengueren el Llibre de les Bèsties, on perfectament podria estar jo inclosa, com a bitxo rar dins d’una societat que no tolera l’ensenyament d’una llengua que no garanteix “las necesidades idiomáticas del siglo XXI”.
Era un matí fred i gris de novembre, jo em trobava al meu cau acadèmic pronunciant paraules grolleres i heretges com sarraïns i rabosa a un auditori de joves innocents i aliens a les meues malvades intencions d’inculcar-los una llengua clandestina. De sobte algú tocà a la porta, era un representant de la delegació de Torrevieja de la FAPA “Gabriel Miró”. “¿Puedo repartir unos papeles?”, em va preguntar, jo vaig accedir, no puc negar que un poc preocupada per si li eixia algun tipus d’urticària en entrar a un lloc tancat on tots parlaven una llengua pagesívola. Me la vaig jugar i no li vaig dir res, vaig suposar que tindria segur mèdic.
Mentre repartia els paperets, el missatger va dir als alumnes que tornaren el document signat pels pares o tutors al més aviat possible, ja que era molt important per tal d’aturar el projecte del nou Decret de Plurilingüisme emés per la Conselleria d’Educació, en el qual s’intenta llevar hores a la docència del castellà i l’anglés en benefici del valencià que, a diferència de la llengua de Shakespeare, és un idioma que no es parla a la zona i per tant, apuntava, és “muy perjudicial” per a l’educació dels joves. Els alumnes em miraven atònits esperant una reacció meua davant eixes afirmacions diglòssiques, però jo estava encisada per les paraules que ens regalava aquell visionari, segur que era poliglota. Quan va acabar de repartir els paperots, es va acomiadar molt amablement i em va donar les gràcies per envair la meua classe i jo ser tan dòcil i submisa. El cas és que en tancar la porta em va il·luminar l’Ars de Ramon, i vaig advertir els meus alumnes que si seguien el camí de l’animadversió cap al valencià, difícilment podrien ser professionals de l’educació com jo, aleshores tots callaren, em miraren amb cara llastimosa i em feren una abraçada grupal.
Reconec que aquesta història que conte és un poc hiperbòlica, però certament supera la ficció. És la situació que dia a dia viu el docent de Valencià al sud del sud que, tot i que treballa a casa, se sent com a l’exili. Aquest esborrany del Decret de Plurilingüisme no és, ni molt menys, satisfactori per a la meua professió, entre altres coses perquè mira cap a altra banda en la revisió de l’exempció del valencià i perquè els “desequilibris de competència i ús” de la nostra llengua que vol corregir, com a molt, toquen amb un pal una situació dramàtica que s’ha d’agafar amb valentia, amb la valentia que promulgava el lema amb què s’omplia la boca el govern actual i que sembla que ha oblidat a l’hora de redactar aquest esbós.
Però què hi farem! Hi ha gent que pensa que encara tenim massa sort amb aquesta mesura de la conselleria, pobres maulets desgraciats, que ens han tapat la boca amb un pla trilingüe, massa sort tenim. No ens queda altra que evadir-nos d’aquesta incomprensió que patim ací baix, per això seguirem llegint el Llibre de les Bèsties, però no penseu mal, no farem com Na Renard quan va conspirar contra el rei, som de fiar, tot i ser de Valencià.
M. Àngels Juanes Rovira
Era un matí fred i gris de novembre, jo em trobava al meu cau acadèmic pronunciant paraules grolleres i heretges com sarraïns i rabosa a un auditori de joves innocents i aliens a les meues malvades intencions d’inculcar-los una llengua clandestina. De sobte algú tocà a la porta, era un representant de la delegació de Torrevieja de la FAPA “Gabriel Miró”. “¿Puedo repartir unos papeles?”, em va preguntar, jo vaig accedir, no puc negar que un poc preocupada per si li eixia algun tipus d’urticària en entrar a un lloc tancat on tots parlaven una llengua pagesívola. Me la vaig jugar i no li vaig dir res, vaig suposar que tindria segur mèdic.
Mentre repartia els paperets, el missatger va dir als alumnes que tornaren el document signat pels pares o tutors al més aviat possible, ja que era molt important per tal d’aturar el projecte del nou Decret de Plurilingüisme emés per la Conselleria d’Educació, en el qual s’intenta llevar hores a la docència del castellà i l’anglés en benefici del valencià que, a diferència de la llengua de Shakespeare, és un idioma que no es parla a la zona i per tant, apuntava, és “muy perjudicial” per a l’educació dels joves. Els alumnes em miraven atònits esperant una reacció meua davant eixes afirmacions diglòssiques, però jo estava encisada per les paraules que ens regalava aquell visionari, segur que era poliglota. Quan va acabar de repartir els paperots, es va acomiadar molt amablement i em va donar les gràcies per envair la meua classe i jo ser tan dòcil i submisa. El cas és que en tancar la porta em va il·luminar l’Ars de Ramon, i vaig advertir els meus alumnes que si seguien el camí de l’animadversió cap al valencià, difícilment podrien ser professionals de l’educació com jo, aleshores tots callaren, em miraren amb cara llastimosa i em feren una abraçada grupal.
Reconec que aquesta història que conte és un poc hiperbòlica, però certament supera la ficció. És la situació que dia a dia viu el docent de Valencià al sud del sud que, tot i que treballa a casa, se sent com a l’exili. Aquest esborrany del Decret de Plurilingüisme no és, ni molt menys, satisfactori per a la meua professió, entre altres coses perquè mira cap a altra banda en la revisió de l’exempció del valencià i perquè els “desequilibris de competència i ús” de la nostra llengua que vol corregir, com a molt, toquen amb un pal una situació dramàtica que s’ha d’agafar amb valentia, amb la valentia que promulgava el lema amb què s’omplia la boca el govern actual i que sembla que ha oblidat a l’hora de redactar aquest esbós.
Però què hi farem! Hi ha gent que pensa que encara tenim massa sort amb aquesta mesura de la conselleria, pobres maulets desgraciats, que ens han tapat la boca amb un pla trilingüe, massa sort tenim. No ens queda altra que evadir-nos d’aquesta incomprensió que patim ací baix, per això seguirem llegint el Llibre de les Bèsties, però no penseu mal, no farem com Na Renard quan va conspirar contra el rei, som de fiar, tot i ser de Valencià.
M. Àngels Juanes Rovira
