Diari La Veu del País Valencià
Professors d’econòmiques en defensa de la unitat lingüística (1975), per Josep Sendra
Abans d’estudiar Filologia Catalana (a la qual em dedicaria després com a professor de valencià en Secundària), vaig fer Ciències Econòmiques. Durant el curs 1972-73, un grup d’estudiants d’aquella Facultat (Miquel Raga, Xavier Sierra, Josep Vt. Pérez Cerveró i jo) vam organitzar, com a activitat cultural, un “Curs de Llengua i Cultura del País Valencià”, lliure i gratuït, amb diversos grups i horaris, obert a estudiants de tot l’àmbit universitari. Per a aquesta activitat, obtinguérem el suport tant del degà de la Facultat d’Econòmiques, Manuel Vela Pastor, com de l’incipient Departament de Lingüística Valenciana de la Universitat de València, dirigit per Manuel Sanchis Guarner.

Precisament, una de les tasques en què vam participar activament va ser la recollida de signatures per a la creació de la càtedra de Lingüística Valenciana, amb un escrit on, curiosament, figurava com a primer firmant el catedràtic de Dret Mercantil Manuel Broseta Pont (que anys després donaria suport al secessionisme lingüístic). Aquella càtedra seria l’origen del Departament de Filologia Catalana, del qual es commemoren ara els 40 anys.

En aquells anys del tardofranquisme vam conéixer (com no!) la polèmica encetada per José Ombuena, director de Las Provincias, que pretenia discutir al professor Sanchis Guarner la unitat del català-valencià amb arguments confusos i amb documentació deficient (referències als mossàrabs, minimització de la presència catalana en la Conquesta, etc.). La polèmica (que no feia més que començar i que duraria anys i anys, de fet, encara hui hi ha qui pretén remoure’n les brases), es va estendre des del diari degà a altres mitjans de comunicació. Persones i entitats universitàries i del món de la cultura començaren a emetre comunicats de suport a Sanchis Guarner i les seues tesis. Una de les primeres a manifestar-se seria la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials. Recorde que el jove professor Vicent Soler i Marco (actual Conseller d’Hisenda) ens va llegir a un grup d’estudiants, mentre esperàvem l’ascensor, l’esborrany que havia preparat amb els seus companys. L’escrit va aparéixer publicat en Las Provincias el 16 d’abril de 1975:

“ESCRITO DE LA FACULTAD DE ECONÓMICAS SOBRE LA POLÉMICA VALENCIANO-CATALÁN

La Facultad de Ciencias Económicas y Empresariales nos ha remitido un escrito, con el ruego de su publicación, en relación con la polémica “¿Valenciano o catalán?”, que se ha visto reflejada en las páginas de nuestro periódico. El escrito lleva 76 firmas, entre las que figuran las del decano, los dos vicedecanos, todos los catedráticos y un considerable número de profesores no numerarios.

El texto es el siguiente:

MANIFEST A L’OPINIÓ PÚBLICA

Enmig de la polèmica que actualment hi ha a la premsa i a la ràdio respecte de l’idioma dels valencians, nosaltres, professors de la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de València, ens adrecem a l’opinió pública i:

1. Declarem la nostra adhesió i agraïment al professor Sanchis Guarner pels seus treballs rigorosos en el tema que ens ocupa.

2. Denunciem el comportament acientífic dels qui, aprofitant la manca d’informació generalitzada sobre la qüestió, han creat i divulgat teories diverses en les quals es nega la veritat clara i rasa: que la llengua dels valencians és comuna amb la de les Illes Balears, el Principat de Catalunya i la Catalunya francesa, la qual és històrica i científicament identificada com a “llengua catalana”.

3. Denunciem igualment la utilització tendenciosa de les lògiques diversitats dialectals que, com en qualsevol altre cas, hi ha entre els diversos països, inclús comarques, de la nostra comunitat lingüística, per a negar la unitat de la llengua.

4. Així mateix, hem de denunciar la coincidència simptomàtica dels divulgadors d’aquestes teories confusionistes i dels que han volgut impedir que el procés de represa col·lectiva dels valencians anara més enllà del pur nivell folklòric.

5. Declarem que aquesta desvinculació cultural i lingüística del País Valencià respecte dels altres països de llengua catalana ha dut, com a conseqüència, entre altres fets, el desaprofitament dels avançaments que en ells s’han aconseguit en el camí cap a la normalització social de l’ús de la nostra llengua.

6. Fem una crida perquè els valencians –i entenem per valencians tots els que viuen i treballen al nostre país–, siguen de parla valenciana o castellana, facen seus els greus problemes culturals de la nostra col·lectivitat i s’adhereixquen a la tasca de redreçament cultural i lingüístic que el moment històric exigeix.
A la ciutat de València, l’abril de 1975.

(Signen: Màrius Garcia Bonafé, Josep M. Rivero, Miquel A. Fabra, Segundo Bru, Manuel Sánchez Ayuso, Ernest Reig, Isidro Antuñano, José M. Jordán, Víctor Fuentes, Alfons Barceló, Emèrit Bono, Josep Vt. Marqués, Vicent Soler, Ernest Lluch, Xavier Paniagua, Salvador Salcedo, Damià Mollà, Javier Navarro, Javier Escribà, Juan José Renau, Andrés García, José A. Martínez, Ignacio Jiménez, Antoni Morant, Gabriel López, José Ginés, Miguel A. Goberna, Salvador Almenar, Celso Martínez, Marc Antoni López, Rafael Genís, Miguel Sanz, Joaquim González, Raúl Baggetto, Enric Olmos, Constantí Martínez, Josep Sorribes, Antoni Rico, Miguel Olmeda, Miguel Magallón, Vicent Cuñat, Raúl Herrero, Vicente Martínez Santos, Pilar Velilla, Josep Fontana, Josep Benedito, Vicent Montesinos, Francesc Pérez, Miquel García, José Galán, Juan A. Tomás, Vicent Llombart, Clementina Ródenas, Amando de Miguel, Josep Picó, Empar Sancho, Ramón Parada, Rafael Ll. Ninyoles, Juan J. Bayona, Luis Espinosa, Manuel Vela, José Honrubia, Antonio Iradi, Eduard Vilar, Aurelio Martínez, Joaquina Paricio, Federico Torres, Roberto Gorgues, Vicente Serra, Martine Menguzzato, Ana Mª Fuertes, Luis Báguena, Juan Martín, Joan Soler, Jesús Esteban, Jaume Ferrer, Lluís Carlón, Salvador Verger).”

Com hem vist, el manifest, a més de defensar la unitat de la llengua, denunciava “la coincidència simptomàtica dels divulgadors d’aquestes teories confusionistes i els que han volgut impedir que el procés de represa col·lectiva dels valencians anara més enllà del pur nivell folklòric”, fenomen que quedaria palés en la posterior “Batalla de València” i que l’experiència ens ha demostrat repetidament: els defensors del secessionisme lingüístic han estat també, majoritàriament, defensors de la situació de diglòssia, de la minorització del valencià i de la substitució lingüística pel castellà.

Josep Sendra i Molió

Comparteix

Icona de pantalla completa