Gran part del crèdit de l'ICO acaba en grans empreses i fins i tot bancs

Hauria de destinar-se a qui té dificultats d'accés al crèdit
19 juny 2013 01:00h
El Mono Politico / Alejandro Inurrieta

L'enquesta més recent reflecteix que l'oferta de crèdit va tornar a contraure's lleugerament durant el primer trimestre del 2013 tant a Espanya com a la Unió Econòmica i Monetària. A la UEM, la caiguda del crèdit va ser, en general, una mica menor que la de l'últim trimestre del 2012, mentre que a Espanya la reculada es va mantenir invariable pel que fa al finançament a les empreses no financeres i a les llars per a consum, i va ser major en els préstecs a les famílies per a compra d'habitatge.

Si l'oferta de crèdit per part de la banca comercial es redueix, allò lògic és que les entitats públiques prenguen el relleu, ja que per a açò s'han creat: per a cobrir operacions que les entitats privades menyspreen o que, simplement, no veuen rendibles. El problema de l'Institut de Crèdit Oficial (ICO) és que, en ser una mera agència d'intermediació, que aporta fons als bancs perquè aquests atorguen crèdit, resulta un model poc operatiu, arcaic i molt subjecte a les veleïtats de les grans corporacions financeres.

En el primer trimestre de 2013, l'ICO va utilitzar amb prou faenes un 7% del seu pressupost anual, que és de 22.000 milions d'euros, la qual cosa suposa una reducció de més del 70% respecte a l'any anterior. L'explicació que donen el Ministeri d'Economia i els bancs és que la demanda de crèdit ha descendit, però la realitat és que l'encariment dels préstecs, la brusca elevació de les garanties requerides al sol·licitant i l'escàs interès de la banca comercial per aquests productes estan tirant per terra la propaganda de les bondats dels crèdits ICO.

El que el balanç de l'ICO amaga -perquè no es publica- és que, en moltes províncies, la major part del finançament va destinat a grans empreses com Telefònica o, fins i tot, el Banco Santander, la qual cosa xoca contra qualsevol lògica del mercat. El cas de León és paradigmàtic: allí, el 50% del finançament de l'ICO el 2012 el van acaparar grans empreses. El finançament públic hauria de destinar-se a qui té dificultats d'accés al crèdit, amb garanties menys rígides i un cost de finançament més baix que en el mercat.

Per tant, mentre aquest succedani de banca pública pervisca, solament les empreses més potents i les que puguen exercir de 'lobby' davant la gran banca podran gaudir d'un finançament que ja no té caràcter social. Sense una vertadera banca pública -a l'estil de la de Dakota del Nord a EUA, que presta a projectes empresarials xicotets i a particulars en situació d'exclusió social i que presenta superàvit i una ràtio d'endeutament més baixa que la mitjana-, no es forjarà un vertader sistema financer equilibrat. Per descomptat, res a veure amb el model de caixes d'estalvi de l'estil Blesa, Rato, Pulido o Olivas.
 
next