De com les pressions d’una multinacional acaben amb la salut, per Mireia Pérez

De com les pressions d’una multinacional acaben amb la salut medioambiental d’una comarca valenciana o, en resum, «així és com funciona la cosa, xiqueta»!

A hores d’ara és ben coneguda per tota la ciutadania la situació de profunda crisi ecològica, és a dir, del nostre medi ambient o, en altres paraules, de la nostra llar: l’ecosistema Terra, sense el qual no som res.

A la premsa diària, però, vénen poques notícies relacionades amb aquest tema. I està clar el perquè: els missatges realistes sobre la situació climàtica no venen. Malgrat que tothom sap que no hi ha opció B per al medi ambient, seguim més preocupats per l’atur, el terrorisme, si deixem «la crisi econòmica» arrere o si seguirà cuejant encara uns mesos més, o si el meu equip de futbol ha quedat bé en l’últim partit. Però… ¿Com deixar de parlar de la depriment realitat que ens galteja el rostre en el nostre dia a dia? ¿Sabem que l’aire de moltes ciutats i poblacions ha superat el nivell de contaminació i que cada vegada que omplim els nostres pulmons per oxigenar la nostra sang el que estem fent és, irremeiablement, enverinar-nos? ¿Quantes persones coneixem malaltes cròniques, amb problemes respiratoris o càncers? ¿Quantes comarques poden alegrar-se de ser comarques netes, sense abocadors, indústria contaminant, etc.? ¿No entra entre les nostres funcions deixar a les següents generacions un medi ambient sa, un món sostenible?
El passat diumenge 15 de gener un nombrós grup de persones ens reuníem a la plaça de la Constitució de Xiva per reclamar el que per justícia ens mereixem: un aire no contaminat. El problema, tant a Bunyol com a Sagunt i Alacant són en l’actualitat les fàbriques de ciment que abasteixen els seus forns amb combustible barat: residus que la nostra societat no sap fer desaparéixer. Reciclar-los encara ix car, gestionar-los és encara un problema. La via que l’administració valenciana segueix deixant oberta a hores d’ara, coneguent el risc per a la salut que això implica, és la incineració (o valorització, com els agrada dir a ells) dels residus que d’aquesta forma no suposen un maldecap tan gran. O això és el que els agradaria a creure!

La realitat que ens mostren els diversos estudis a nivell internacional realitzats al Canadà, al Regne Unit i als EEUU i també a l’Estat espanyol és ben distinta i alarmant. La incineració de residus en plantes incineradores (i pitjor encara si es tracta de fàbriques de ciment) és una de les pràctiques industrials més perilloses per a la salut humana i per al medi ambient que existeixen al món. Al País Valencià estan localitzades tres fàbriques d’aquest material per a la construcció (que encara quan escric estes línies es preparen per a cremar tones de neumàtics fora d’ús, llots de depuradora, farines càrniques, etc.). Sagunt, Bunyol i Sant Vicent del Raspeig són els focus d’una pol·lució que naix en els fumerals de les cimenteres i s’estén per tot arreu contaminant cultius, massa forestal, aqüífers, platges, etc., de manera invisible. No veuràs un fum negre i espès a la llum del dia, però si observes de nit el fumeral, veuràs com una gran massa de fum gris ompli el cel. En aquest fum, entre els gasos que conté, hi ha mercuri (originat per la incineració de bombetes de les antigues), plom, arsènic, zinc, cadmi, coure, molibdé, benzopiré (que origina la crema de neumàtics), hidrocarburs policíclics, bisfenol (per la crema dels plàstics), dioxines, butadié, tolué, cianida d’hidrogen (que és el gas que s’usà en les càmeres de gas, com a Mathausen), poliuretà, PBD (polibromats que ocasiona la crema de vernissos i pintures) entre d’altres. La majoria d’aquests gasos i productes tòxics per a la vida no es mesuren per cap sistema de control. Del que sí disposem és d’uns estudis realitzats per el Instituto Carlos III de Madrid que ja fa uns anys va alertar de la gran incidència de casos de càncer i d’altres malalties relacionades amb la contaminació provinent de les cimenteres que incineren residus, és a dir, que s’han convertit en incineradores sense deixar de produir ciment.

Segons el CSIC, el 27% dels infants que naixen i moren en un radi de 3 kms al voltant d’una fàbrica d’aquest tipus ho fa per càncer o leucèmia. El doble de xiquets d’una població ubicada en un radi de 5 kms, desenvolupen càncer, comparats amb altres zones no afectades per aquest tipus de fàbriques. En el poble des del qual escric tenim, tota la població, un 71% més de probabilitats de patir càncer de pleura i un 18% més de patir-lo d’estómac o fetge. Aquests contaminants que respirem a la comarca del Camp de Morvedre afecten plenament la salut dels més menuts ja que patim en major mesura casos d’hiperactivitat, desordres en la glàndula tiroides (fins i tot en bebès lactants, ja que els contaminants passen a través de la llet materna) i s’aprecia un menor desenvolupament mental i físic en bebès entre 12 i 24 mesos.

Com veieu, els riscos en són molts i ens afecten a tots, sense distinció si som o no treballadors de la fàbrica. Hi ha 200 persones fent pressió a l’Ajuntament de Sagunt i a la Conselleria demanant que signen un acord que ens perjudica a tota la ciutadania, però els beneficiaria a ells perquè mantindria, segons asseguren, els seus llocs laborals. Fins que decidisca la multinacional, clar! Els sindicats més forts, arrelats en el sector industrial del ciment còmodament, aprofiten l’avinentesa per estar junt als treballadors de Lafarge obviant que la seua salut laboral també es veu perjudicada a l’igual que la de la resta d’habitants de la comarca. Però criden molt fort i fan molt de soroll. Compromís, que en el seu programa electoral prometia acabar amb la incineració, després de reunir-se amb la multinacional, ha cedit com hauria fet el PP o el PSOE (de qui no m’estranyaria tant). Així que, els polítics locals «contra les cordes», els sindicats i els treballadors de Lafarge cabrejats, els grups ecologistes comarcals tirant-se les mans al cap veient els plans de l’empresa cimentera d’obrir noves pedreres en els pocs espais naturals que ens queden… i la ciutadania, callada, desinformada i manipulada per la premsa local, respirant un aire que ens mata a poc a poc. Aquesta és la situació en què la política i les multinacionals del ciment ens deixen: dividits i fotuts.

Mireia Pérez Llopis