En el 2005, em vaig sentir espentat a fer una ressenya tranquil·la sobre el primer disc de Pau Alabajos. Amb el títol «Pau Alabajos i els Músics Furtius: per la música fins al cor humà», es va publicar en el Diari Parlem (2005-04-17). Ara, al cap d’onze anys he tornat a sentir la mateixa necessitat. El motiu també ha sigut el primer disc d’un cantant, Canvi d’àngels, d’Ivan Brull (Comboi Records, 2015). Pau era una jove que, valent, buscava el públic en actuacions per bars i per carrers. Ivan és diferent. No és un jove de 20 anys ni comença per la música. Publicà el primer disc als 37 anys (en el 2015), i ve de la poesia, camp en què ha publicat tres llibres (Cantaments, 2010; Guia de perduts, 2012; i Sobre l’unicorn, 2015).
¿Per quin motiu em vaig sentir captivat des de la primera audició de les 14 cançons que conté el disc Canvi d’àngels? La primera qualitat que veig en la seua música és ser molt melodiosa. No hi han estridències, sinó molta harmonia. Melodia, harmonia, suavitat, tendror; i molta musicalitat: eixes són les qualificacions que posaria a les cançons d’Ivan Brull. Són melodies boniques. Boniques i sentides. Les cançons de Canvi d’àngels (que estan fora de les modes) destil·len vida: com la música bona.
A mi, l’actitud del cantant valencià em recorda la del cantant canadenc Leonard Cohen. Musicalment, són diferents. Però l’actitud és paral·lela. Tenen una concepció de la vida que es fonamenta en la mirada respectuosa cap als altres, sempre buscant en els sentiments: els dels altres i els del cantant. I, furgant pel camí dels sentiments, arribem a la font de la satisfacció més completa: l’afecte. En una carta, Ivan m’explicava: «pense que falta amor en tots els àmbits i això és el que intente fer, convocar-lo, perquè l’art és una forma d’estima i de respecte sempre».
El panorama descrit permet comprendre per què les cançons de Cohen o de Brull són atractives. Són persones que canten la vida des de la suavitat i la tendror. En paraules del nostre autor: «Visc la música com una celebració, crec que sempre festiva». En cada cançó, no hi ha només ritme i musicalitat; també hi han sentiments: sentiments sincers, tranquils, aonats. En la carta dita, Ivan em deia: «Sempre m’ha interessat l’autenticitat, i encara hui quan puge a un escenari a cantar cançons sent una petita ironia de fons, perquè jo sóc conscient de la nuesa d’allò que el públic pensa que és artefacte».
La voluntat de ser sincer no és només una exigència ètica: és, també, una condició per a fer bona música i, en general, bon art. L’artiste busca vibrar i fer vibrar, viure i fer viure: viure mentres crea i fer viure quan actua o quan algú veu, sent i fa seua una obra artística. En paraules del nostre autor: «no busque l’èxit […]; el fet que seguisca fent música dependrà sempre (crec) de mi i no dels altres». La sinceritat, l’autenticitat són vitals per a sentir i fer sentir: per a commoure i fer vibrar el cor de qui sent cançons i les recrea.
Brull evita les composicions superficials, aquelles que voldrien canviar aspectes socials només pel fet de dir-ho. Si una cançó no expressa sentiments i si els sentiments no commouen i fan vibrar el cor dels oients, ben poc podrà canviar eixa cançó. Quan una obra d’art no incidix en els sentiments de qui la viu, no contribuïx a fer transformacions reals. Des de la concepció descrita, podem entendre unes paraules del cantant valencià: «l’art és l’únic territori sàviament subversiu en tots els aspectes». És a dir, el bon art (arrelat a la seua societat i, per tant, enlairat) pot incidir en sectors significatius; per contra, les composicions superficials poden parlar i parlar, però diuen poc, de manera que poc incidiran en la societat.
Ivan Brull. Sirena (Un avançament del proper disc, “Propietats medicinals”)
La fusió entre crear cançons i elaborar poemes deu estar unida a la manera que Ivan Brull té de recitar poemes. A causa de la meua edat (62 anys) i el meu ofici (professor en la Facultat de Filologia de la Universitat de València), he sentit recitar poemes moltes voltes. Hi ha qui, partint de la seua manera de parlar, intenta donar vida al poema recitat, actitud elogiosa; uns altres fan una representació. Però el poeta i cantant valencià no té cap d’eixes dos actuacions. Ell transforma el poema en música. És una meravella. No he sentit a ningú recitar com ell. Encara que només l’he sentit una volta, ho recorde bé perquè m’impactà. Va ser un dia d’abril del 2016, després de sentir com veia els seus poemes Josep Antich (un historiador compromés amb Silla i amb el poble valencià). Ivan Brull no llig, no recita. Fa una operació que està a la vora de la cançó. La lectura de cada poema era com una dicció que, harmònica i melodiosa, entrava per les orelles i baixava emotivament cap al cor. U volia que la recitació no acabara.
Sentint-lo aquella vesprada, vaig comprendre bé que, per a ell, compondre una música i un poema era el mateix procés. Ben mirat, ¿no estaria molt bé que el nostre autor acompanyara el seus poemaris amb una gravació de com els interpreta? És veritat que el lector de poesia ha de donar vida als versos que llig. Però la musicalitat que Ivan Brull sap donar als poemes té la mateixa vida i calor que el sol dóna cada dia a l’Albufera quan ix per damunt de la Devesa. Per cert, en el disc apareix una imatge de l’Albufera, potser perquè (amb una orientació mot bona) artistes de l’Horta i de la Ribera intenten mitificar-la i incorporar-la a la seua obra (com ara el novel·liste Francesc Baixuali, també de Silla).
¿Com són les cançons d’Ivan Brull?
L’atracció cap a l’aportació de cada instrument fa que, sentint una cançó, l’orella de l’oient va passant de la veu a una guitarra, o al piano, o a la viola, o a l’orgue, o a la percussió. I és que, gràcies a l’aportació tan positiva que les bandes de música han fet (i fan) a la societat valenciana, Ivan Brull ha estudiat violí en el conservatori de Silla. El fet que cada instrument vaja per un camí privatiu explica els solos. Per ací i per allà, la veu del cantant calla i emergix com a soliste el piano, o una de les moltes guitarres que intervenen, o l’acordió. Certament, no pot faltar la lletra perquè el nostre autor és un poeta. Però la fusió de la música i la paraula expliquen que siga tan important el paper de cada instrument.
Al costat de l’aportació dels instruments, hi ha la variació. En el seu primer disc, gosaria dir que cada cançó té una musicalitat específica, única. De jove, son pare tenia una tenda de discs. Això seria cap a 1970. D’eixe fet, li deu vindre un bon coneiximent del pop. De tant en tant, apareix el punteig d’una guitarra elèctrica; o llepades d’un orgue elèctric; els uns i les altres recorden el San Francisco dels sixanta i els setanta. Però el nostre autor viu i sent des d’Europa, des del Mediterrani, des de València. Això explica el batec de cançons populars valencianes (com ara en «Coses petites»); o aires grecs (com en «Cançó per a Raquel»); o sons més aïna francesos i del centre d’Europa (com ara en l’extraordinària «L’amor al mig», sis minuts que u lamenta que s’acaben).
Ivan Brull és un cantant que, des de la seua personalitat, integra músiques molt diferents. En una mateixa cançó, sentirem el bressol mediterrani i les guitarres del country nord-americà (com ara en «Una dansa»); o el swing jazzístic de «Mons paral·lels». Però repetim-ho: ell no és ni este ni aquell, ni açò ni allò. Com en els cantants que també són bons compositors, Ivan Brull és Ivan Brull. ¿Quin és el qualificatiu adequat per a una cançó tan embogidorament rítmica i tendra com «Torna’m a dir»? Ell integra i, des del sentiment, crea i crea.
L’objectiu de descriure la musicalitat d’Ivan Brull comportaria parlar de cada peça. Com ara, una cançó impactant (de set minuts) és «Tot s’ha acabat». ¿És veritat que tot s’ha acabat? No; tot no s’ha acabat. La tendror i la perseverància li poden a la mort. A mi, esta cançó em recorda la repetició fascinant del «Bolero» de Ravel, que absorbix i xupla i s’emporta l’esperit de qui l’escolta. També Ivan repetix i repetix la melodia. I no cansa. Al contrari, enganxa i enganxa. El músic de Silla canta amb molta suavitat, molt a poc a poc. I l’acompanya un piano que va pegant-nos ditades d’emoció: espaiades, ara ascendents cap a l’estremiment i ara diluint-se en la mar càlida de la vida. I, constantment, la guitarra acústica fa un llit melòdic al diàleg entre la veu i el piano. Diria que estem davant d’una composició clàssica. I, damunt, la cançó és la prova que, contra el seu títol, la tendror i la vida sempre poden més que la fredor i la mort.
Ivan Brull, Espill del sol (Canvi dels àngels, 2015)
Un bon cantant ha d’articular bé. Més valors de Brull
En el model lingüístic, el nostre autor treballa l’idioma, no debades és poeta. Realment, un bon compositor deu tindre en compte que una llengua ben treballada sempre impacta més en els lectors (o en els oients). Ivan Brull partix de la base adequada: una llengua natural. Procura evitar la borumballa noucentista i té en compte la identificació dels oients, la qual espenta cap a l’assimilació i l’ús de les paraules o de les formes que són externes a la llengua d’un oient.
L’actitud lingüística descrita té té al costat un comportament ideològic. El fet d’evitar l’elitisme i l’essencialisme i, correlativament, mirar cap a les persones reals, cap als valencians normals i corrents, porta el nostre autor a apartar-se del sectarisme. En una carta, em comentava: «Hem conreat tant la suspicàcia i els matisos de l’odi que dues persones que pensen el mateix poden arribar a barallar-se per raons polítiques». El valencianisme deu promoure la confiança entre els seus membres. Cada u té dret a tindre una concepció específica. Però deu exposar-la complint tres condicions: fugint de la desqualificació de qui no la té, buscant argumentacions i confiant en els valencianistes que tenen una altra concepció.
La desqualificació i els dogmes provenen de la superficialitat i d’una formació escassa. A més, eixos mitjans van units a la incapacitat de convéncer a qui pense d’una altra manera, no debades el grau baix de formació fa considerar com a argumentacions afirmacions dogmàtiques. Els qui actuen així solen pensar que l’error i la culpa sempre està en els altres. Per contra, argumentar i confiar és propi de persones respectuoses, ben formades, madures, civilitzades: constructives. Una persona així admet errors, pot convéncer i pot ser convençuda.
Acabaré l’acostament a l’univers del cantant valencià observant que, contradient aquell tòpic que separa les ciències i les lletres, ell ha estudiat enginyeria en la Universitat Politècnica de València. I és que, contra les visions superficials de les coses, cal dir que l’ètica i la metodologia de la ciència no són realitats separades, de la mateixa manera que les ciències físiques i biològiques i les ciències humanes haurien de ser disciplines molt vinculades. En el cas concret de la ciència i l’art, qui fa investigació científica no és constant si no sent passió pels temes en què investiga i, treballant, obté satisfacció; i qui vol fer creació artística no s’enlaira si no té la voluntat d’aprofundir en la comprensió de racons de l’ànima humana: els lluminosos i, també, els foscs.
¿Tindrà èxit Ivan Brull?
Trobe que Ivan Brull satisfà les condicions necessàries per a tindre èxit. Arrelat en l’esperit humà, fa que moltes cançons vibren dins dels nostres sentiments. A voltes, pren el cor dels oients; a voltes, s’apega amb el seus ritmes. És un cantant per a sentir-lo i sentir-lo: en recitals, en casa, anant en cotxe, taral·lejant-lo mentres camines pel carrer. La qualitat musical del nostre autor hauria de fer que, si les seues cançons arriben a les cases valencianes, siga seguit i estimat per milers de persones. Com a anècdota, diré que tinc una mania forta contra el francés per la raó que és la llengua d’un centralisme que pràcticament ha fet desaparéixer el català de Perpinyà i tot l’occità; però, a pesar d’això, Jacques Brel m’ha fet estimar la llengua de les seues cançons. Semblantment, l’estima per les cançons d’Ivan Brull fa passar fàcilment a l’amor cap al valencià.
Però resulta que el disc que he comentat en este escrit no ha tingut massa difusió. No sé quines són les causes. I justament per això voldria demanar als lectors d’este article que, si poden, col·laboren en la difusió d’Ivan Brull i, en general, en la propagació de la música en valencià. Estic convençut que l’adhesió dels valencians al valencianisme tindria moltes conseqüències positives, una de les quals seria l’increment de la solidaritat entre les persones. Però, per a aconseguir que els valencians s’identifiquen amb el valencianisme, és indispensable que el valencianisme practique la solidaritat entre els seus membres. La solidatitat i més principis ètics. Certament, des del nacionalisme centraliste espanyol no solucionaran problemes valencians (ans al contrari). Això no obstant, els valencians només s’acostaran al valencianisme si li veuen una qualitat humana més càlida i més forta que la que propaguen els mitjans de comunicació que tenen la seu en Madrid. El valencianisme no deu ser negatiu ni anar contra ningú (ni de fora ni de dins); ha de ser positiu, constructiu: sempre a favor del poble valencià (amb fets o amb arguments, no amb paraules buides).
Per cert, a qui llegint este escrit li hagen entrat ganes de sentir a Ivan Brull, pot aconseguir el seu primer disc en esta pàgina web. També és factible fer un tast en el youtube. I, sobretot, podeu contribuir a l’edició del segon disc, que ja està gravat. Per a pagar les despeses de gravació, el cantant de Silla està fent una campanya de micromecenatge, el qual conté la possibilitat d’aconseguir els dos discs.
Abelard Saragossà
(Universitat de València i Acadèmia Valenciana de la Llengua)
Nadal del 2016
