La “no-incorporació” va ser un concepte i una acció de l’esquerra independentista (i més concretament del col·lectiu de joves Maulets, les joventuts del PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional). La no-incorporació va ésser una nova estratègia per enfrontar-se al servei militar espanyol. “La Insubmissió”, “l’objecció”, “les inculpacions”, “la PSS: Prestació Social Substitutòria”… n’eren altres vies més o menys esteses.
La PSS va ésser l’instrument de l’Estat per anular els efectes del suport social amb què cada vegada amb més força comptaven els moviments d’insubmissió a tot l’Estat espanyol (ni que sols siga de passada, cal recordar que aquest moviment estava implantat tant a Euskal Herria com als Països Catalans d’una manera molt més dinàmica i participativa amb un nombre d’insubmisos destacable si els comparem amb altres indrets de l’Estat). No és moment per a concretar, però aquest moviment antimilitarista d’aleshores i focalitzat en aquests territoris en procés d’alliberament nacional és un altre motiu més pel qual els “espanyols” haurien d’agrair als moviments d’alliberaments nacionals l’assoliment de les millores socials també per a ells.
I la no-incorporació era això: no acceptar incorporar-se ni a les estructures militaristes de l’Estat ni al càstig que suposava la PSS. Per cert, la PSS suposava una clara ocupació de llocs de treball. Entre la PSS i les ETTs varen llençar milers i milers de joves a treballs precaris, a l’esclavitud laboral i el PSOE, també cal recordar-ho i denunciar-ho, hi va col·laborar activament. Sempre el PSOE amb la seua traïdoria conscient i constant.
D’aquells moments convulsos realment en tinc moltes anècdotes i més concretament d’aquesta activitat antimilitarista i antiespanyola (indestriable per a mi aquests dos conceptes), però el més encoratjador, sens cap mena de dubte, va ésser compartir l’esperança col·lectiva per construir un mon millor.
I sí, si algú es pregunta si hi havia por, sí, hi havia, però us asegure que aquesta era anul·lada completament per la solidaritat. Sí, hi havia por i tot no estava guanyat. De fet, recorde que algun company tenia una eixida preparada en cas de sentència condemnatòria (us recorde que la fiscalia demanava 2 anys, 4 mesos i un dia de presó), una eixida d’exili cap a algun indret dels Països Catalans fora de l’Estat espanyol.
Les distintes citacions, els interrogatoris davant la fiscalia… Recorde la fiscal entre els passadissos, després d’un interrogatori, que em manifestava: “Tu segueix lluitant que jo tinc un fill petit i no vull que quan siga gran vaja a la mili.” Una dada més que confirmava que l’Estat havia perdut la batalla social.
I la llengua… sempre present en la nostra lluita per l’alliberament nacional i social: indestriables! Per als interrogatoris es demanava la presència d’un intèrpret. La fiscal no era valenciana i no entenia el català. Era curiós, perquè la nostra estratègia, l’estratègia de la no incorporació, es basava en no fer-hi declaracions inculpatòries (com ho feien altres moviments antimilitaristes del moment). Tota la tasca realitzada per la traductora va ser traduir “no tinc res a declarar i no reconec el tribunal” a la primera pregunta i em ratificava en les següents. Moments estel·lars del procés judicial!
El judici es va plantejar com un procés polític. I així va ser. Pel sol fet de no reconèixer cap legitimitat al procés, ja suposava una actitud política de la situació. La “no-incorporació” suposava de facto una “no-col·laboració”. Davant aquesta situació, l’Estat repressor necessitava de proves inculpatòries i va utilitzar el propi aparell civil, com ara persones que hi puguen col·laborar com a part repressora junt amb l’Estat per tal d’emmarcar el cas en l’àmbit judicial i no el polític. És clar que no ho varen aconseguir.
Tant és així que durant el judici i reunits d’urgència a l’eixida d’emergència de l’edifici dels jutjats de la ciutat de València, se’ns comunica que la fiscalia vol arribar a un “pacte” per al qual ofereix una baixada de la pena a 4 mesos i un dia.
Amb el moviment antimilitarista, demostràrem que tots i totes juntes i si lluitem plegats hi som capaços d’aconseguir coses. Eixe dia, el 29 de gener de 1992, algunes escoles varen donar llibertat per assistir-hi al judici i els jutjats del carrer Navarro Reverter de València es plenaren de punys solidaris contra l’Estat… La maquinària repressiva espanyola es va acollonir i guanyàrem!
No-incorporació, insubmissió: no-col·laboració! Encara cal lluitar!
Avui, però, reflexionant amb una distància en el temps, ara, com fa 25 anys enrere, l’Estat continua tenint el monopoli de la violència i l’única cosa que han desarmat és la consciència… Destacaré uns exemples: la igualtat entre homes i dones no passa per fer que les dones facen el que fan els homes però, moltes més de les que ens diuen des dels estaments econòmics imperants a la nostra societat actual, els homes han de tendir cap als estatus de les dones i en el tema antimilitarista, aquesta ha de ser la tendència i no a l’inrevés. Sembla, però, que no està ben vist això, ni es qüestiona.
El paramilitarisme social, polític, econòmic, religiós… tot ho impera. Els paramilitars mataren el company Guillem Agulló i el mataren també per insubmís, per no haver-se incorporat a l’exercit espanyol! Anys desprès, continuem comprovant com els estaments militars hi continuen tenint cabuda a fires infantils com l’Expojove a València. Observem, atònits, algunes i alguns, com des de tots els àmbits religiosos es justifica la violència del franquisme i es postula davant la violència del món actual. Es dóna suport a propostes econòmiques d’empreses armamentístiques per mantenir llocs de treballs sense fer propostes alternatives de viabilitat industrial dignes per a una societat justa. Potser no ens n’adonem, però estem cada cop més immersos en un militarisme que se’ns ha fet quotidià.
No hi ha res com apropiar-se de les lluites de l’enemic. I d’això ha après prou el sistema capitalista. No en donaré ara exemples, però no la insubmissió en si mateix, sinó el concepte d’abandonar “la mili” o de professionalitzar-la va acabar en mans de la dreta més rància.
No, no era això companys, no era això! Volíem acabar amb l’exèrcit! Volíem acabar amb l’exèrcit i tot el que l’envoltava… amb tot el militarisme del sistema (fàbriques d’armes incloses). I a la fi han adaptat el sistema i les reclamacions i les reivindicacions aprofitant de manera malentesa la igualtat de gènere, incloent-hi la dona a l’estructura militar. No, no era això, companyes!
No obstant això, guanyàrem la batalla i ens demostràrem a nosaltres mateixos que amb les armes de la unió, la solidaritat i la no-col·laboració va ésser possible vèncer. Ara calen aplicar-les a tantes i tantes altres lluites.
Però, sobretot, sense la no-col·laboració, sense desobediència, no hauríem guanyat aquesta batalla. Amb la desobediència s’han guanyat moltes causes. Sense desobediència no guanyarem la independència. Sols cal que la independència no siga assimilada pel sistema com ho ha fet en altres causes justes i que el nostre país aconsegueixi el socialisme i la plena llibertat! Sense exèrcits, clar!
Ferran Navarro i Soriano (Dolçainer i “no incorporat” a l’exèrcit espanyol)
València, 26 de gener de 2017 (Diada del Soldat Català)
