Sense cap pressupost, i amb el compromís de no aprovar aportacions econòmiques, algunes alcaldies proposaven als plenaris entrar a formar-ne part. En alguns casos s’adherien amb el vot favorable del PP o l’abstenció i, d’altres, en contra.
Així la “xarxa” esdevenia la representació o pota institucional valenciana a la Fundació.
La Xarxa tenia, doncs, un caràcter testimonial però amb molt de significat. El tenia en aquell moment de majoria absoluta del PP i continua tenint-lo, injustificablement i desafortunadament, hui en dia. Això sí, ara el significat és molt més ample.
Abans la Xarxa significava “el PP de la Generalitat no vol”; ara podem afegir “i els nostres, de la Generalitat, tampoc”. Abans la Xarxa significava “només des del municipalisme podem plantar cara”; ara, puntualitzant, detalla més i ens diu “només el municipalisme posa la cara…”.
Com passa sovint en política, no afrontar un problema sembla la “decisió intel·ligent” fins al dia que el problema creix o en crea d’altres: aleshores és quan podem haver fet tard.
Una suposada plataforma de quatre analfabets de got i ganivet (al meu parer i que em denuncien si necessiten més protagonisme) ha començat a enviar denúncies absurdes al Síndic de Greuges contra tots els ajuntaments que formen part de la Xarxa. A algunes alcaldies els ha sorprès la reacció del Síndic; una institució que directament dóna trasllat al denunciant perquè al·legue sense atendre qüestions de fons (el destrellatat més gran del poble pot obrir-te un expedient). Així comença una aventura “municipal” més i les alcaldies van defensant-se “resolent” sobre el sexe de la llengua com si ací no hi hagués autogovern o aquest estiguera en mans de l’espanyolisme ultra fent el joc a la plataforma.
El ben cert és que, a hores d’ara, l’objectiu polític de la suposada plataforma està acomplint-se magníficament. De moment, els ajuntaments de la Xarxa estem “investigats”, la Fundació Llull qüestionada mentre la Generalitat o més concretament les Corts, la Conselleria competent, així com l’AVL, s’han capbussat, un poc més encara, en l’estricta administració dels recursos autonòmics. El país és cosa de regidors de poble.
Dos frikis que possiblement haurien d’estar netejant pintades en serveis comunitaris han fet ús de les institucions dependents de les Corts mentre els nostres representants…, representen, no?
Quin gol al minut 45! Respecte al Síndic, Déu vulga que cap “funcionario responsable de…” dels tants que continuen signant 20 anys després no informe de qualsevol barbaritat… Riure per no plorar.
Ja fa mesos que Síndic, Conselleria, AVL i Corts haurien d’haver-se mogut i, a hores d’ara, disposar de dictàmens, informes, resolucions d’ells i si cal, del Consell Jurídic Consultiu defensant els Ajuntaments. A hores d’ara hauríem d’estar donant-li les gràcies a la suposada Plataforma per l’oportunitat brandada d’explicar més les coses referent a la unitat i la doble denominació del valencià-català. Però anem al gra, per damunt de tot, allò que aclariria ja els dubtes, fins i tot, del Síndic de Greuges (que “ausades ma vida!”) i tranquil·litzaria la nostra gent del municipalisme seria l’entrada a la Fundació Ramon Llull de la Generalitat Valenciana.
Continuem deixant que la política la facen els altres, que siga la justícia espanyola la que es pronuncie sobre la unitat de la llengua, els yomus qui usen les institucions valencianes i els alcaldes qui hagen de defensar-se sols i abandonats per haver posat la cara. Gràcies per la propina.
Tomàs Ferrandis i Moscardó
