Cercant un sistema que facilités l’ús de recursos ociosos, fomentés l’estalvi i la protecció del medi ambient, va sorgir l’anomenada “economia col·laborativa” o “consum col·laboratiu”, basada en l’ús de les xarxes digitals i en la qual es comparteixen valors com la solidaritat, la confiança i la defensa d’allò comú com una alternativa a l’acumulació de la propietat. No obstant açò, la crisi sistèmica va atraure aquells que sumits en la precarietat veien en aquest sistema una oportunitat per a subsistir. I gràcies a l’àmplia acceptació de les xarxes socials i l’ús dels telèfons intel·ligents es va expandir ràpidament en forma de negoci lucratiu i va penetrar amb més força en la indústria del turisme i el transport, de manera que va arribar a presentar seriosos problemes per a garantir la seguretat dels consumidors, l’habitabilitat de les ciutats, els llocs de treball decents, el comerç i la fiscalitat justa per manca de regulació.
Va ser a través del treball col·laboratiu que un grup de professionals, de forma voluntària (sistema d’intercanvi de serveis com els bancs de temps, on les retribucions són en temps i no en diners), van crear béns per a l’ús comú, com per exemple Linux i Wikipedia, la finalitat dels quals era satisfer necessitats no cobertes, en aquests casos un programari lliure i una enciclopèdia lliure. Fins que els “Senyors” del Silicon Valley van decidir fer negoci creant mercats desregulats com són les plataformes digitals Uber o mturk de Amazon, que competeixen amb empreses locals oferint preus més baixos, destruint ocupacions i apropiant-se de l’excedent generat pels “treballadors independents”, la qual cosa ha motivat diferents contenciosos per competència deslleial.
Aquest sistema que reafirma els valors del capitalisme quan permet l’acumulació de beneficis i l’explotació dels recursos no és més que un mercat digital de serveis sustentat per una àmplia xarxa de contactes que es basa en la confiança de consumidors i proveïdors que cedeixen les seues dades sense garanties sobre el seu tractament, i pel que fa a la fiabilitat, aquesta és determinada per l’avaluació personal dels usuaris, sense cap mecanisme de control tècnic. És, per tant, la grandària de la xarxa digital la base d’aquest mercat, ja que com més membres té la plataforma més possibilitats de consum existeixen. Ara bé, les relacions socials també pateixen canvis, no perquè s’intensifica l’ús de tecnologia digital, sinó perquè preval la relació comercial i el contacte personal és mínim. En resum, no és com comprar en el mercat municipal, en el qual botiguers i consumidors són també veïns, ni com portar la veïna amb el teu cotxe.
A més, aquest mercat està plantejant problemes en els sectors àmpliament regulats com el dels taxis o l’hostaleria, en els quals s’exigeixen llicències, infraestructures i obligacions fiscals que són eludides per aquestes plataformes, a les quals se’ls permet oferir el servei a un preu més baix, com explica José Luis Artola, president de l’Associació de Taxistes de Castelló i Província.
I és que tampoc és clar que es cree ocupació, almenys directament, i la que es puga generar serà precària, perquè els seus treballadors manquen de protecció laboral, d’assegurances de malaltia, de dret a vacances… Ni llicència paternal, ni dret a la vaga, ni negociació col·lectiva, ni assegurances que garantisquen la seguretat dels consumidors. No és açò competència deslleial, com diu el gremi de taxistes?
Són aquestes plataformes digitals irresponsables? En aquest sentit, la UE va impulsar un informe del Comitè Econòmic i Social Europeu en el 2014 enfocat sobretot a la protecció del consumidor: “Consum col·laboratiu o participatiu: un model de sostenibilitat per al segle XXI”. Però el sector de l’economia col·laborativa, liderat per Airbnb, Uber i TaskRabbit, va seguir defensant, a través de les seues lobbies, davant les institucions europees, la seua importància en la creació d’ocupació i el creixement econòmic, i va aconseguir que el Parlament Europeu elaborara l’any 2015 un estudi d’impacte de l’economia col·laborativa perquè aquesta no es vera restringida per la normativa dels Estats. Fins i tot la Comissió Europea va fer les seues recomanacions i va oblidar tancar les possibilitats als monopolis digitals, i va distingir entre dos tipus de plataforma amb certa ambigüitat: les intermediàries, a les quals se’ls aplica la normativa de comerç electrònic i estan exemptes de responsabilitat, i les proveïdores de serveis, que hauran de complir la normativa del seu sector, fins i tot la laboral. Motiu pel qual a aquestes plataformes els interessa ser meres intermediàries digitals.
Encara que cada vegada hi ha més tipus d’economia col·laborativa, n’esmente cinc:
A més, l’obligació de garantir la protecció al consumidor és dels estats membres, que hauran d’exigir a aquestes plataformes l’estrictament necessari per a aconseguir l’interès públic i distingir entre el proveïdor habitual i l’ocasional, segons dicta la Comissió. La qual cosa no està clara, ja que la protecció de les persones i el medi ambient exigeixen que no hi haja exempcions en el règim de responsabilitats.
A més, uns preus més baixos es poden oferir quan els costos baixen, i aquests baixen quan baixen les retribucions laborals o la qualitat dels serveis, la qual cosa unida a la falta de control que implica la liberalització, afavoreix la precarització laboral i l’intrusisme professional.
Tampoc hem d’oblidar les obligacions fiscals que genera l’economia col·laborativa, encara que moltes d’aquestes plataformes digitals tenen les seues seus en Paradisos Fiscals, per la qual cosa obtenen beneficis en el nostre país, provoquen el tancament de moltes empreses que deixen sense ocupació a moltes persones i ni tan sols contribueixen a l’asfaltat dels nostres carrers, els carrers per les quals circulen els seus cotxes (Uber, per exemple). Tots els prestadors de serveis han de pagar els impostos corresponents, ja siga sobre la renda, sobre el benefici de societats i l’IVA, i evitar amb açò que l’economia col·laborativa siga camp adobat per a l’economia submergida.
Amb l’economia col·laborativa també és possible finançar els negocis, ja que aconseguint “una mica” de molta gent es divideix el risc de pèrdua (perquè cap inversió està garantida). És el que es denomina crowfunding, que permet captar recursos per recompensa o venta anticipada, com ocorre en Verkami. Les aportacions poden consistir en un simple préstec entre particulars (P2P Lending), o en una inversió en empreses, a canvi de participacions en el capital, en el benefici o en la facturació (CrowdEquity). En la cultura del “fes-t’ho tu mateix” el finançament també dependrà de l’interessat.
En resum, l’anomenada economia col·laborativa ha irromput en l’economia europea en el moment just, en plena acció liberalitzadora de mercats imposada per les polítiques neoliberals, i la Comissió Europea l’arreplega com a solució al desmantellament dels serveis públics, mentre ratifica el CETA (Acord Econòmic i Comercial Global entre Canadà i la Unió Europea) i negocia el TiSA (Acord sobre el Comerç de Serveis). Llavors, per què no s’adopta un sistema que proporciona treballadors a bon preu en qualsevol moment, amb costos mínims i pràcticament sense responsabilitats, per a acumular beneficis i responsabilitzar treballadors i consumidors dels fracassos?
Just en el moment en què s’implementen tractats de comerç i inversió internacionals que llisten els serveis públics que no seran liberalitzats, i es penalitza la seua reversió, la tecnologia permet crear un mercat de consumidors disposats a treballar i a fiscalitzar la qualitat dels serveis oferts en aquest mercat.
Açò sí que és nou, estem davant un mercat desregulat, sense gaire intervenció estatal, en el qual els responsables són els usuaris, als quals se’ls anomena emprenedors, propietaris dels recursos, que consumeixen i avaluen els serveis oferts, competint per a sobreviure i no caure en l’exclusió social, a més de cedir gratuïtament el tresor que constitueixen les seues dades personals, mentre una elit que no necessita tenir la propietat dels recursos s’assegura el benefici econòmic: els Senyors del Silicon Valley. Cap senyor feudal hauria tingut millors vassalls.
Sandra Soutto
Economista i membre de ATTAC PV
Font:
– L’économie collaborative et la robotique: par-delà la science-fiction? Escrit per Matthieu Montalban, “Les Possibles”:
– Informe sobre la Economía colaborativa del Colegio Oficial de ingenieros de telecomunicaciones
– Consumo colaborativo o participativo: un modelo de sostenibilidad para el siglo XXI” del Comité Económico y Social Europeo
– Estudio del impacto de la economía colaborativa del Parlamento Europeo elaborara para el año 2015
