Únicament en clau electoral i per a tapar els casos de corrupció (l’exportaveu i encara diputat Rafael Blasco està imputat per, presumptament, robar diners destinats a projectes de cooperació internacional) es poden entendre les últimes accions del partit i el grup parlamentari popular.
El dimecres, aquest grup va presentar una proposició no de llei a Les Corts per a demanar al Consell que es dirigisca a la Reial Acadèmia Espanyola (RAE) perquè reconega al valencià “la seua categoria de llengua o idioma propi”. L’objectiu marcar distàncies amb Catalunya i el català.
Cal recordar que la RAE defineix el valencià “com una varietat dialectal del català”, posició amb la qual coincideixen la pràctica totalitat de filòlegs i professionals del món educatiu i universitari. Malgrat açò, el PP ha intentat, any rere any, que els diferents tribunals tomben la carrera de Filologia catalana que s’imparteix al País Valencià, sense èxit.
La fixació dels populars és tan gran que el portaveu del PP al Parlament valencià, Jorge Bellver, argumenta en el seu escrit que “després de més de 2.000 anys de vida intensa, els valencians podem, des d’ací i des d’ara, escriure la nostra història”. Fins i tot arriba a dir que la parla dels valencians “que parteix, sens dubte, de la més profunda prehistòria, s’escriu ja des del segle VI abans de Crist amb el llenguatge ibèric i, després de les aportacions successives a partir de les fenícies, gregues i llatines, ha arribat als nostres dies en la forma en la qual la coneixem”.
L’escrit ha tingut el rebuig unànime de l’oposició que l’ha titllat de “burlesc” i “poc seriós”. El diputat socialista Josep Moreno es va preguntar si “Maluenda (viceportaveu del grup popular), ja era diputat al plistocè?”. El portaveu de Compromís Enric Morera va anunciar que qui vote a favor d’aquesta iniciativa podria incórrer en un “delicte de prevaricació” i des d’Esquerra Unida, el diputat Lluís Torró va afirmar que “l’única cosa que pretén és dividir una vegada més la societat valenciana”.
Recorrent a Unió Valenciana
Per què recorre el PP ara a la lluita de símbols de nou? Els motius cal cercar-los en dos sentits. El primer d’ells, en clau electoral. Ara que les enquestes anuncien una pèrdua de la majoria absoluta i, possiblement, del govern de la Generalitat i l’Ajuntament de València, cal cercar un viver de vots on siga.
I eixe on siga és en l’antiga Unió Valenciana. Aquest partit regionalista de dretes, va arribar a tenir 200.000 vots en les eleccions autonòmiques del 1991 i set diputats. Fins i tot, quatre anys més tard, amb cinc diputats, va tenir la clau del primer govern d’Eduardo Zaplana. La mateixa Unió Valenciana va donar l’alcaldia de la ciutat a Rita Barberà el 1991 arrabassant-la al PSPV, la llista més votada.
El partit va caure en decadència, en part pel seu suport al Partit Popular, i ara la seua presència és pràcticament residual. En canvi, eixe valencianisme sociològic que reivindica uns senyals d’identitat propis allunyats de Catalunya i integrat en una Espanya forta, es troba a la cerca de líders cap als quals mirar.
Fer l’ullet al valencianisme
El PP en els últims temps ha fet l’ullet a eixe valencianisme sociològic. El 16 de maig va aprovar en Les Corts una proposició no de llei en la qual s’expressava el “malestar” de la institució perquè l’ajuntament de Barcelona va incloure a València en “els països de parla catalana”. Dos dies més tard, també amb els vots del PP, es va aprovar rebutjar al Parlament valencià les propostes que continguen l’expressió País Valencià en lloc de Comunitat Valenciana.
També ho són les pressions dels sectors més conservadors del partit cap a Alberto Fabra, el president valencià, perquè no aprove la reciprocitat que possibilite que la televisió autonòmica catalana, TV3 es puga veure en territori valencià. Fins i tot, va arribar a multar l’associació Acció Cultural del País Valencià per tenir repetidors que en facilitaven el visionat, encara que després els tribunals van rebutjar la sanció.
Finalment, l’oposició també veu en aquesta recuperació de la “lluita pels símbols” un intent de crear una cortina de fum pels casos de corrupció que arribaran en els pròxims mesos als tribunals. El cas cooperació, el finançament il·legal del PP, el cas Gürtel, el cas Brugal, el cas Emarsa, el cas Fabra o el cas Nóos, serien massa pressió per al partit i per al seu electorat.
