Esta és la història oficial de l’himne, però hi han dades que no són a penes conegudes. Per un costat, les primeres notes musicals de l’himne no són originàries de Josep Serrano, perquè el músic suecà va decidir incloure-hi l’antic himne de València o Marxa de la ciutat de València, que és una composició anònima del segle xvi. Per l’altre costat, resulta que el compositor de la lletra havia de ser originalment Teodor Llorente, però, a causa de discrepàncies ideològiques, José Serrano va encarregar la lletra a Maximiliano Thous. Les discrepàncies ideològiques eren dos: en primer lloc, José Serrano demanava sempre als seus col·laboradors que en el primer vers apareguera la paraula “Espanya” perquè era així com ell entenia el regionalisme; en segon lloc, la lletra havia de ser en castellà. En efecte, l’himne començava així: “Para ofrendar nuevas glorias a España”, com tothom pot observar en la partitura que es reproduïx en l’esmentada Llei de Símbols (1984). En l’annex II d’eixa llei, es reproduïx també la traducció de l’himne al valencià, que data del 1930.
El primer vers de la cançó, que és una declaració de submissió a Madrid, i també la consideració de València com a “regió” van ser dos qüestions que van impossibilitar que la totalitat de la societat valenciana es sentira identificada amb l’himne. De fet, l’any 1955, en plena dictadura, la Junta Local Fallera d’Alzira va publicar la lletra de l’himne amb dos modificacions prou atrevides i significatives: per una banda, el primer vers passava de ser “Per a ofrenar noves glòries a Espanya” a dir “Tots baix els plecs de la nostra Senyera”; per l’altra banda, la paraula “Regió” es substituïa per “Nació” (“¡Pas a la Nació que avança en marxa triomfal!”). Més avant, el suecà Joan Fuster va renegar directament de l’himne i va proposar la muixeranga com a “himne nacional”, proposta que ha seguit una part del nacionalisme valencià. Avui en dia, el conflicte encara és latent: en molts actes, hi han regidors i ciutadans valencianistes que decidixen no alçar-se quan sona l’himne perquè no s’hi senten identificats.
El cas és que l’himne, com passa amb altres símbols valencians oficialitzats a principis dels 80, són el reflex d’una història recent ben poc integradora. L’himne, que ha de ser un mitjà per a la unió i la concòrdia entre els valencians, tal com proclama la lletra, no produïx l’efecte desitjat; altrament, en comptes d’eixir guanyant tots els valencians, en la realitat uns ixen guanyant i uns altres surten perdent. Una alternativa que acontentara a tots seria conservar l’himne de Serrano i Thous (renunciar a la muixeranga), titular-lo simplement “Himne de València” (res de “oficial” ni de “comunitat”) i modificar el primer vers: en lloc de “Per a ofrenar noves glòries a Espanya”, diria “Tots baix els plecs de la nostra Senyera”. Finalment, caldria evitar les paraules “Regió” i “Nació”, que dividixen, i trobar fórmules alternatives que unixquen. Això afecta dos fragments: el primer és “¡Pas als valencians / que anem en marxa triomfal!”; el segon és tota una cobla: “Sona la veu amada / i en potentíssims ressons vibrants / notes de nostra albada / canten les glòries dels valencians”.
Ara fixem-nos en el final de l’himne. Crec que hi han pocs valencians que no sàpiguen com acaba. En efecte: “¡Visca València!”. Però crida l’atenció el nom que s’atribuïx al nostre territori: València. O més ben dit: no crida l’atenció, és a dir, és un nom que ens identifica a tots els valencians i no genera malestar. Ara bé, al llarg de la història la nostra terra ha rebut diferents noms. El nom fundacional va ser Regne de València, però en el segle xx ha rebut principalment dos noms: en els anys 30 del segle passat va sorgir el nom País Valencià i en l’any 1982 es va inventar el nom Comunitat Valenciana, un calc del nom que va adoptar la Comunidad de Madrid per a evitar l’homonímia amb el nom de la ciutat capital. I ja tornem a tindre una divisió entre valencians, ara pel nom del territori: actualment, molts l’anomenen Comunitat Valenciana (els oficialistes i els regionalistes) i uns altres l’anomenen País Valencià (els nacionalistes). Qui sap si no era eixa la trista intenció dels signants de l’Estatut d’Autonomia: dividir; m’agradaria pensar que simplement actuaven des de la ignorància. El cas és que, tornant a l’himne, queda clar que el nom que necessitem els valencians per al nostre territori és València, a seques. Deixeu-me dir que, sempre que viatjo lluny de “la terreta” i em pregunten d’a on sóc, contesto que sóc de València (i, sempre que puc, preciso que de Benicarló).
Però hi ha un problema que ja hem apuntat: l’homonímia entre el territori i el cap i casal. El dia 10 de febrer d’enguany, el ple del govern de la Generalitat Valenciana va aprovar que el nom oficial de la capital valenciana era “València”, escrit exclusivament en valencià. La notícia és molt bona, però crec que tanca la porta a la possibilitat de canviar el nom oficial del territori, tan poc apropiat. I és que la millor solució hauria sigut denominar-la “Ciutat de València” (com l’estadi del Llevant), de manera que “València” seria el nom exclusiu del territori, tal com canta l’himne. La decisió sobre si volem ser una regió o una nació no es dirimix en els símbols ni en els noms. Els símbols i els noms han de ser un punt d’unió, un motiu d’orgull de tots els valencians, i això ha d’estar per damunt de qualsevol postura política. I per a això els partits han de reconéixer que hi han decisions del passat (la lletra de l’himne, el nom del territori…) que no han sigut encertades i han d’estar disposats a fer concessions i a arribar a acords per a aconseguir la màxima concòrdia entre els valencians. No ha dit ningú que el camí siga fàcil (és obrir velles ferides, o no tan velles), però crec sincerament que és millor provar-ho i fer pedagogia, com intento en este article, que no seguir veent valencians que reneguen de l’himne o seguir veent valencians que odien el terme “País Valencià”. Entre el poc i el massa, la mesura passa.
Ja per a acabar, tocaré els dos símbols que falten: la llengua i la senyera. Afortunadament, el conflicte lingüístic ha amainat fins al punt que quasi ha desaparegut, cosa que és una notícia excel·lent. A partir dels treballs de l’Acadèmia, pareix que tots estem d’acord (“tots a una veu”) que el nom de la nostra llengua és el valencià i que és un idioma compartit amb Andorra, Catalunya i les Illes Balears, entre altres zones. D’altra banda, l’any 1982 es va decidir que la senyera de València seria la de la Ciutat de València, que té una franja blava. Al principi, això va comportar molts conflictes, fins al punt que va donar lloc al blaverisme i, avui en dia, el conflicte pareix que seguix latent. El cas és que no podíem tindre la mateixa senyera que els catalans, que se l’apropiaven com a seua. Així, els aragonesos, els balears i els valencians vam haver de modificar-la. Si els legisladors hagueren escoltat totes les veus i no hagueren tirat pel dret, potser avui tindríem una senyera que identificaria a tots els valencians sense excepció. La millor opció hauria sigut la senyera històrica (sense blau) amb l’escut de la Generalitat al mig, el qual, per cert, apareix reproduït al final de la Llei de Símbols (1984). Ara bé: sent realista, el tema de la senyera és molt delicat perquè pareix que ja s’ha consolidat; ara com ara, és millor deixar-la tal com està. Com diu l’Himne de València, “tots baix els plecs de la nostra Senyera”.
Felip Gumbau Morera
