Ada Colau, una de les cares més visibles de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), ja ha transmès en diverses ocasions la seua preocupació sobre aquest tema. “A les nostres plataformes ve gent dient que posarà una bomba, que el trauran de casa amb els peus per davant, que es matarà”, ha arribat a afirmar. En aquest sentit, Colau ha al·ludit també el paper de l’organització d’afectats a l’hora de frenar la violència en els carrers: “La Plataforma no solament està contenint açò, sinó que ho està canalitzant de forma positiva”.
La situació en la Unió Europea no és gens afalagadora. En països fortament afectats per les retallades com Grècia, la utilització del còctel molotov i els intents d’atemptat són constants, mentre que en altres, com Bulgària, el més pobre de l’eurozona, s’han cremat sis persones a l’estil bonze en llocs públics en menys de dos mesos. No obstant açò, els països més rics tampoc estan fora de perill. A Suècia s’han desencadenat disturbis de calat, com els ocorreguts a finals de maig en la perifèria d’Estocolm, que més tard van trobar rèpliques en altres ciutats, com Örebro o Linköping. També a Itàlia on, davant la seu del Govern, un home va ferir dos agents de policia després d’un tiroteig el mes passat. Les càbales sobre les seues motivacions van omplir pàgines en els diaris, fins que el fiscal cap de Roma, Pierfilippo Laviani, va buidar els dubtes. Ho va descriure com “un home ple de problemes, que ha perdut el seu treball, que ho ha perdut tot […]. Estava desesperat. El seu primer objectiu era disparar contra els polítics i després suïcidar-se”.
A Espanya han cobrat certa repercussió mediàtica alguns casos de suïcidi, sobretot relacionats amb desnonaments imminents. A més, dues persones s’han cremat a l’estil bonze en el que va d’any i els Tedax han desactivat diverses bombes casolanes en diferents punts del país. No obstant açò, ni els experts ni la policia consideren la possibilitat que es produïsca una escalada de violència a Espanya, ni tan sols al nivell de Grècia, encara que adverteixen que sempre hi ha un grau d’incertesa que pot canviar l’escenari. Aquests són els principals factors perquè no es produïsca un esclat social.
Hegemonia de la protesta no violenta
L’historiador i professor de la Universitat Complutense, Rafael Cruz, especialitzat en violència col·lectiva, apunta que la protesta a Espanya està “absolutament canalitzada” per una “intensa mobilització de caràcter pacífic”. “Si predomina el còctel molotov desapareix la mobilització multitudinària, i no crec que aqueix siga l’interés ni els objectius de les persones que estan eixint al carrer”, assegura. El fracàs de la convocatòria Asedia el Congreso, el passat 25 d’abril és, per als experts, una prova que el discurs de la violència no té repercussió. El professor de la UNED, Juan Avilés, autor del llibre El naixement del terrorisme a Occident, considera que, en lloc de violència, assistirem al sorgiment de noves forces polítiques al marge dels partits tradicionals, com ha ocorregut a Grècia –amb Syriza– o a Itàlia –amb el Moviment 5 Estels–. “En el fons posar una bomba és molt fàcil, però açò no té molt a veure amb la reacció de la gent a la recessió econòmica, que ha anat per altres dreceres”, explica.
ETA com a ‘vacuna’
L’activitat infructuosa de grups terroristes a Espanya al llarg dels últims 50 anys és, per a aquests experts, una “vacuna social” contra la legitimitat de la lluita armada. El cas paradigmàtic és ETA. “En els anys 70 va haver-hi un ambient més favorable a l’aparició d’aquest tipus de grups, però, hui dia, a Europa occidental i en bona part del món, la violència com a resposta als problemes està bastant desacreditada”, sosté Avilés.
Llaços de solidaritat
A Espanya, la família, i no solament la més propera, exerceix un paper crucial. “Suposa un important llaç de solidaritat que impedeix que les pitjors conseqüències de la crisi isquen amb més cruesa a la superfície”, desenvolupa Julián Casanova, historiador i catedràtic de la Universitat de Saragossa. “Perquè es produïsca una situació de violència generalitzada hauria de fer fallida també l’ordre institucional, fet que s’ha donat en major mesura a Grècia respecte Espanya, per exemple”, afegeix. No obstant açò, Casanova adverteix que podria saltar una espurna que canviara totalment el panorama, com un cas de repressió brutal dels conflictes per part de les forces de seguretat. Un exemple és Suècia, on els disturbis van començar després que la policia matara a tirs un immigrant amb problemes psíquics.
Prevenció policial
La Policia Nacional porta més d’un any fent seguiment als considerats “grups antisistema radicals” que podrien “aprofitar el descontent” per a cometre atemptats. Segons explica José María Benito, portaveu del Sindicat Unificat de Policia (SUP), “la labor que s’està fent és la d’intel·ligència, per a tenir controlats aquests grups i anticipar-nos als fets que puguen succeir”. Les previsions de la policia no contemplen que es produïsquen episodis greus de violència, “sempre que ens quedem on estem” des del punt de vista econòmic. “L’experiència en la lluita contra el terrorisme, sobretot en intel·ligència, ens permet identificar aquests casos i separar els violents d’aquells que volen eixir a protestar de forma pacífica”.
Anarquisme sindical
Gran part dels artefactes explosius han sigut reivindicats per suposats grups llibertaris, fet que ha acabat esguitant l’emblemàtic sindicat anarquista CNT, després del registre d’un dels seus ateneus a Catalunya el mes passat. “Hi ha un procés criminalitzador contra el dissentiment, creiem evident que hi ha guerra bruta per part de l’Estat”, denúncia Miguel Fernández, militant de la confederació a Madrid. “Els mitjans tenen una actitud bastant acrítica. No paren esment en la part constructiva, sindical, diària, quotidiana de l’anarquisme i solament quan apareix una bomba ens posen en el centre mediàtic”, lamenta. El professor Juan Avilés també ressalta aquesta “labor constructiva” de l’anarquisme. “En la seua història, la violència sempre va ser un fenomen minoritari, encara que tinguera molt ressò. On l’anarquisme va créixer de debò i va tenir arrelament va ser bàsicament a Espanya, precisament pel moviment sindical”, explica.
Article publicat en el número de juny de La Marea, disponible en quioscos i ací.
