Xavier Aliaga / València.
La decisió de Rafael Blasco, dimarts passat, de no presentar batalla en el grup parlamentari del PP, en una reunió convocada per fer efectiva la seua expulsió, i presentar abans la renúncia voluntària, la qual cosa el convertia en diputat no adscrit de les Corts Valencianes, fou ràpidament interpretada com una victòria del president de la Generalitat i del partit, Alberto Fabra. Altres fonts vinculades al PP, tanmateix, insistien en la capacitat estratègica de Blasco i subratllaven que la jugada no havia estat dolenta per als seus interessos: en acabant, havia estat expulsat per una insubordinació, no per la trama corrupta de la cooperació amb el Tercer Món, origen de la crisi interna. I, a més, havia pogut presentar-se com una persona responsable, que dimitia “per no perjudicar el projecte polític del PP”. Una forma de preparar-se des d’una discreta trinxera, ja sense tanta pressió, per la llarga lluita contra Fabra. O per a la llarga marxa, en el sentit ambivalent d’anar a algun lloc i, també, de marxar d’algun lloc, a la força en aquest cas.
La cronologia dels fets més recents pot resultar aclaridora. La decisió de Fabra de fer presentar-se a l’advocacia de la Generalitat com acusació en el cas de les ajudes a la cooperació és un punt d’inflexió en la guerra amb Blasco. Amb el pretext, bastant eteri i discutible, de ser un cas especialment repugnant per a la ciutadania (el desviament de fons destinats en teoria a col·lectius desafavorits a comprar pisos i omplir els comptes corrents d’uns aprofitats), el president del PP marcava una diferència substancial amb la resta d’imputats que té a les Corts, afectats per casos com Gürtel o, en el cas de l’alcaldessa d’Alacant, Sonia Castedo, per Brugal. La petició per part de l’advocacia d’onze anys de presó per a Blasco marca també un punt d’inflexió.
Malgrat el colp, Blasco diu que no marxa. I Fabra ha d’improvisar dient que no faran efectiva l’expulsió del grup fins l’obertura del judici oral. L’ex conseller i portaveu parlamentari del PP podia haver esperat a eixe moment. Però dies enrere, força una entrevista en un canal estatal de la TDT, 13TV, on declara, entre d’altres coses, una obvietat com ara que la decisió de l’advocacia té el vist-i-plau del mateix president. La direcció del partit veu amb això l’excusa perfecta per expulsar Blasco del partit i del grup parlamentari, però reglamentàriament l’expulsió ha de ser votada pels diputats. La reunió es convoca per a dimarts. Dilluns, Alfonso Rus, president provincial i de la diputació i principal valedor de Blasco en la crisi, suggereix que no anirà a la reunió. Rita Barberà també amaga amb una petita insurrecció. Al partit temen que els diputats imputats també puguen votar en contra o absentar-s’hi. La imatge de divisió i d’embolic, similar al mític “a las 16,00 horas se acaba la fiesta”, pronunciat per Esteban González Pons a propòsit del cas de Ricardo Costa, plana sobre la reunió. De matí, tanmateix, Blasco presenta un escrit de renúncia, conservant això sí l’escó, i es converteix en diputat no adscrit. Al Palau de la Generalitat respiren profundament. I tracten de vendre la decisió com una victòria sobre l’ex portaveu i de la seua “política ferma” contra la corrupció. Una fermesa que, en realitat, sols afecta Blasco: dies abans d’esclatar aquesta història, Fabra visita Alacant amb motiu de les fogueres, on ha de conviure unes hores amb l’alcaldessa imputada.
Tornant a l’inici: ¿Per què fa Blasco marxa enrere? Les hipòtesi són diverses. D’una banda, per no aconseguir suport suficientment sòlid amb què plantar cara en la reunió. Molts interpreten que això i la mediació de Rus, qui hauria convençut Blasco de no forçar la màquina, podia haver estat decisiva. Una bona medalla per a l’alcalde de Xàtiva, dit siga de passada. A més a més, aquesta retirada, diuen alguns, evita que molts possibles aliats de Blasco (els imputats, bàsicament, però també Rus i Barberà) es descaren de forma incòmoda per a tothom.
Hi ha una teoria més retorçuda però no totalment rebutjable que apuntaria a què tota l’operació estaria orquestrada per Blasco des del principi, buscant una entrevista en àmbit nacional per buscar la confrontació i un motiu per ser expulsat. I abans de ser-ho, tot just per indisciplina, no per corrupció, anar-se’n ell presentant-se, a més a més, com una persona que anteposa els interessos del partit als propis. De fet, la solució sembla tan bona a curt termini per a ambdues parts que alguns suggereixen si no seria pactada. I és cert que la hipòtesi d’una errada de Blasco fent unes declaracions que no convenien als seus interessos, que malbarataria la seua aura de gran estrateg, no acaba de fer casori amb la biografia del personatge.
Sent ajustats, i deixant de banda maquiavelismes d’opereta, s’ha d’atorgar a Fabra el gol en la porteria de Blasco. El partit, en tot cas, no ha acabat. I tothom sap com es comporta una fera ferida i acorralada.
