Una loteria per a la qual Lucía i Karine han triat traure el bitllet de Javier, de 6 anys, amb tetraparesia espàstica, una modalitat de paràlisi cerebral que fa que el seu to muscular siga massa alt. Ambdues van adoptar Javier en 2011, després de dos anys d’acolliment preadoptiu. Assegut en la seua cadira de rodes, el xiquet mira cap avall, nerviós, preocupat. “Van a tallar-li els cabells i no li agrada gens”, bromeja Karine, de 43 anys i mestressa de casa.
Corrents sense parar al costat de les seues mares i del seu germà, amb un somriure que il·lumina el saló de la seua casa del poble madrileny de l’Escorial, apareix Rita, de nou anys, nascuda al Marroc, tot i que viu amb Lucía i Karine des dels 11 mesos.
Rita va ser adoptada legalment només per Lucía, ja que no està permesa l’adopció per a parelles homosexuals al Marroc. Per això, va haver de convertir-se a l’islam, requisit ineludible al país magrebí per accedir a una kafala, l’equivalent d’una tutela dativa, el més semblat a una adopció que, com a tal, no existeix al Marroc. “Ja estava apuntada al Vaticà, no m’importa estar-ho també a La Meca”, bromeja. Segons Pilar Villalba, membre de la junta directiva de l’associació de famílies homoparentals Galehi, aquest tipus d’adopcions internacionals de mares i pares solters està pràcticament vetada en l’actualitat, sobretot en el cas dels homes, ja que molts països “van començar a veure que després regulaven la seua relació amb una altra persona del mateix sexe”.
Quan Lucía i Karine van començar el procés d’acolliment de Javier corria l’any 2008 i el PP havia promés derogar la llei del matrimoni homosexual si arribava al poder. “La Comunitat de Madrid va retardar els expedients de les parelles homosexuals a l’espera de veure els resultats de les eleccions, però com va tornar a guanyar el PSOE, ens van donar la idoneïtat”, assegura Lucía. Ser parella lèsbica els va perjudicar en aquell moment encara que reconeixen que després els va beneficiar a l’hora d’adoptar el seu xiquet amb necessitats especials. “Sembla ser que existeix la idea que les famílies de segona classe tindran fills de segona classe”, assegura Lucía.
Una afirmació que comparteix Pilar Villalba, que assegura que, a Madrid, “les mateixes institucions intenten que els xiquets amb necessitats especials els adopten les famílies homoparentals”, i afegeix que “sembla que com ningú els adoptarà, els donen a les famílies que estan a la cua, així que ens consideren les més idònies per als xiquets que més atencions necessiten”. L’Institut Madrileny de la Família i el Menor discrepa en aquest sentit, al·legant que la fórmula d’adopció nacional directa depén d’una ordre de 2008, en la llista de la qual no es pot entrar i “es van traient 50 o 60 casos a l’any i on quasi no hi ha parelles homosexuals”, afirma Ana Cristina Gómez, sotsdirectora general de Recursos i Programes de l’organisme. Segons Gómez, la llista de necessitats especials sí que està oberta i per açò “és més fàcil, tant per a una parella homosexual com per a una ordinària”. L’experiència de l’Institut amb aquest tipus de famílies extraordinàries és molt “positiva”, segons Gómez, que afirma també que “el més important és vetlar per l’interès del menor, per la qual cosa, a voltes hem denegat la idoneïtat a famílies tradicionals i l’hem donada a les homoparentals”.
De la mateixa opinió són Carles, 49 anys, zelador, i Jacint, 51 anys, infermer. Sostenen que a Catalunya en cap moment s’han sentit diferents a la resta de parelles. Amb tant sols 20 dies de vida se’n dugueren a casa al petit Arnau, que té síndrome de Down, fet que encara hui, amb set anys, li impedeix parlar. La seua germana Nora, de 3 anys, pateix cavernomatosi múltiple familiar, una malformació cerebral que li provoca importants episodis d’epilèpsia.
El mite de la frivolitat
Tant Lucía i Karine com Carles i Jacint volen subratllar que no se senten millors que ningú pel fet d’haver adoptat xiquets amb necessitats especials. “Simplement pensem en aquells que els seria més difícil tindre una família”, subratlla Jacint, que somriu també en afegir que Arnau té limitacions il·limitades: “tenim xiquet per a mentre visquem”. Però, almenys, puntualitza Carles, “nosaltres ja sabem el que tenim, a altres parelles les coses se’ls poden torçar en qualsevol moment”.
Karine comparteix la idea de Carles i afegeix que d’aquesta manera “t’ho penses bé, jutges si eres capaç i llavors, per què no anar fins al límit de la teua capacitat?”. Tots estan d’acord que no se senten millors que ningú, que açò “no és un acte de caritat”, afirma Lucía, “encara que la gent et diga que t’estàs guanyant el cel, com si fóra alguna cosa negativa o espantosa”.
Carles i Jacint amb els seus fills, Arnau i Nora.
Quant al futur dels seus fills, Lucía reconeix la seua incertesa, encara que assegura tindre clar que tant Javier com Rita “tenen més paperetes per a gaudir un bon futur que els xiquets que es queden a les residències”.
La recent aprovació de la llei del matrimoni homosexual a França ha tornat a traure a la palestra diversos prejudicis sobre l’adopció de xiquets en el si de famílies homoparentals. Alguns d’aquests són la falta de la figura paterna o materna o la suposada frivolitat que se’ls assigna a les parelles homosexuals quan decideixen tindre “xiquets aparador”. Pel que fa a l’absència d’alguna de les referències familiars, Lucía se sorprén a recordar la quantitat de xiquets, com el seu pare, que han crescut sense figura paterna a causa de guerres o exilis, “i ací ningú es preguntava què anava a passar amb aquests xiquets que s’anaven a criar sense pare”. “El més important”, diu, “és que un xiquet cresca en un entorn en el qual hi haja respecte i amor”.
Des de la Fundació Meniños d’Astúries, organització que actua d’intermediària entre les famílies i les institucions públiques, asseguren que els referents masculins i femenins estan contínuament presents en la vida dels xicotets, gràcies a l’entorn familiar i d’amistats. “De tota manera”, afirma el seu coordinador, Carlos Sáez, “els xiquets no li donen, ni de bon tros, la importància que li donem els adults”. Un estudi publicat al maig per la Universitat Autònoma de Madrid (UAM) titulat Famílies homoparentals a Espanya: integració social, necessitats i drets, corrobora aquesta anàlisi i sosté que un 82,9% dels xiquets enquestats té relació quotidiana amb almenys un adult de referència de sexe diferent al dels seus pares o mares, sense explicar als professors. Malgrat la insistència de grups contraris a l’adopció homosexual, que adverteixen del suposat rebuig en l’àmbit escolar de xiquets amb pares gais, l’estudi de la UAM afegeix que només “un de cada cinc entrevistats va assenyalar que els seus fills havien rebut algun insult sobre el seu model de família”. Prova d’açò són les paraules de Rita que assegura que en el seu col·legi mai s’ha sentit discriminada per tindre dues mares i que, cada any, “li toca a cadascuna el regal del dia del pare i a l’altra el de la mare”.
Un altre mite que cau pel seu pes és el de la parella gai amb alt poder adquisitiu. “En el nostre cas no hi ha pasta”, precisa Jacint, i “tindre un fill és un acte de generositat, de voler donar una mica de tu mateix i açò no es pot jutjar com un capritx”. Ambdues parelles coincideixen que les dificultats per adoptar un xiquet, els llargs mesos d’espera, operen com un filtre de la motivació real. Una motivació que, en aquests dos pares i aquestes dues mares, es resumeix, quan miren els seus fills, amb una paraula: orgull.
El 6,5% de peticions d’adopció a Catalunya
Encara que no existeixen estadístiques a escala estatal pel que fa a les peticions d’adopció per part de parelles homosexuals, algunes comunitats autònomes tenen dades que indiquen que moltes de les parelles que adopten estan formades per persones del mateix sexe. Per exemple, segons l’Institut Català d’Adopció, de 2007 a 2012, es van rebre 3.433 sol·licituds d’adopció nacional, de les quals 224 provenien de parelles homosexuals, el 6,5% del total.
Els xiquets adoptats
D’aqueixes 224 sol·licituds de parelles del mateix sexe, 62 van obtindre una resposta positiva. Açò representa un 27,68% del total de sol·licituds, davant el 23,81% en el cas de les parelles heterosexuals (764 assignacions de 3.029 sol·licituds). No obstant açò, l’organisme autonòmic assegura no comptabilitzar quantes d’aqueixes assignacions s’han realitzat amb xiquets amb necessitats especials.
Menors tutelats
Més de 35.000 menors es troben tutelats a Espanya. Al voltant de la meitat viu encara en centres residencials a l’espera de l’adopció o que una família els aculla en el seu si.
Aquest article ha sigut publicat en el núm. 7 de la Marea, ja a la venda en quioscs.
